Svitlana i Olga van crear una associació juvenil per a participar en el programa Youth de la Unió Europea (UE) (actualment Erasmus +). El programa subvenciona l'organització de trobades amb associacions juvenils europees. L'excusa és un intercanvi cultural, és a dir, viatges i taboles pagades per la UE amb gent de diferents països. El programa Youth és una versió extrema de la fama que tenen les estades Erasmus en les universitats, perquè els estudis no estan implicats i es dona molts diners per a organitzar una activitat d'una setmana. En moltes ocasions, l'associació que organitza la trobada (del país d'acolliment) obté beneficis econòmics, la qual cosa als països de l'est pot ser uns diners importants per al seu nivell econòmic. Olga, de 23 anys, treballa per a l'associació gràcies als diners que rep de la UE, que duplica el salari mitjà d'Ucraïna.

Aquests joves ucraïnesos han demostrat la seva capacitat per a demanar diners en el marc burocràtic de la UE. Si aquestes persones desenvolupen un esperit crític es poden convertir en perillosos per al sistema, però difícilment ho seran per a la UE, ni ells ni la majoria dels joves que han participat en programes de Youth. El mateix pot dir-se dels alumnes i professors que han participat en els programes Erasmus. La UE sap on invertir aquests diners, entre altres coses, sortiran de les universitats les autoritats de demà, periodistes, professors i la majoria dels intel·lectuals. A Lituània, els professors universitaris tenen sous molt baixos, per la qual cosa són capaços d'aconseguir els diners de la UE. Especialment els encanta el programa Erasmus, que els permet viatjar durant una setmana a una universitat europea a costa de totes les despeses de la UE.

La UE ha estat durant dècades estovant la capacitat crítica d'intel·lectuals, periodistes, elits i polítics i alimentant la utopia europea a través dels diners. Va tenir un gran èxit entre els partits d'esquerra que es van quedar orfes per la caiguda de la Unió Soviètica. Enfront del militarisme i la política de dretes dels EUA, semblava que el més progressista i democràtic era ser aficionat a la UE. Però aquesta utopia europea no existeix, com en uns altres temps es deia “socialisme real”, ja és hora de parlar de “UE real” i no sols del que somiem.

La UE és un instrument d'imperialisme econòmic, majordom estatunidenc en temes militars i democràticament lil·liputenc. Curiosament, una organització que pretén promoure la democràcia a tot el món (encara que a vegades doni suport als cops d'estat, com a Ucraïna), té una densitat democràtica molt baixa. Moltes de les nostres polítiques públiques estan dissenyades i condicionades per unes altres, però, no obstant això, el control democràtic que tenim els ciutadans europeus és escàs i transversal. Les decisions les prenen els governs estatals en la comissió i en el consell de ministres, en les dues institucions en les quals els europeus no hem votat.

La majoria dels polítics “europeistes” reclamen més sobirania als Estats quan més Europa ho demanden, i en la mesura en què són democràtics, en demanar més Europa exigeixen menys democràcia i allunyar els àmbits de decisió de la ciutadania. A això s'uneix la burocràcia i la falta de transparència en la presa de decisions i s'entén molt bé el fàcil que és imposar mesures neoliberals. Enfront d'ells, moltes persones de classes baixes que no reben diners ni privilegis de la UE, les mateixes que sofreixen la falta de democràcia i les mesures neoliberals, han mostrat la seva indignació abstenint-se o votant als partits euroescèptics. Mentrestant, molts polítics d'esquerra s'han agitat i no han volgut entendre res del seu elitisme.