Al final de la final de la champions League, el president del Reial Madrid, Florentino Fernández, i l'ex president del Govern espanyol, José María Aznar, es van donar la mà. Què li suggereix aquesta imatge?

No sé quin tipus de relació tenen, però el Reial Madrid és el símbol d'Espanya, el símbol d'Espanya que representava el Govern d'Aznar, el símbol contra el catalanisme… Madrid representa la identitat espanyola, el nacionalisme català Barcelona. Els equips de futbol són com a ponts. No he vist gens igual en altres països.

No obstant això, els presidents dels equips de futbol es reuneixen en llotges de tots els països amb alts càrrecs del món polític i econòmic.

Sí, així és, perquè el futbol és més eficaç que qualsevol altre instrument per als polítics, per a presentar-se a si mateixos com a ciutadans amb interessos similars als de l'electorat. A Anglaterra, fa 50 anys, el futbol era l'esport de determinats segments, el proletariat i la classe mitjana. Els polítics conservadors ho descartaven. Avui dia, no obstant això, no està lligat a una classe determinada. Presentar-te com a aficionat d'un equip no et perjudicarà, especialment en el cas de la selecció nacional, ja que pots treure-li més rendibilitat que abans.

A Liverpool, veïns dels voltants de l'estadi d'Anfield van començar a vendre els seus habitatges fa uns deu anys, impulsats pels propietaris del club, que tenia previst construir un nou camp de futbol. No obstant això, el projecte està parat i en el barri hi ha moltes cases buides.

El club Liverpool va ser comprat en 2005 per l'especulador republicà Tom Hicks, propietari de l'equip de beisbol estatunidenc Texas Rangers, i des de 2010 ho lidera el grup Fenway Sports, liderat pel demòcrata John Henry, amb l'equip de beisbol Xarxa Sox de Boston. Està per veure si els actuals propietaris mantenen l'estratègia d'Hicks i el seu soci George Gillet o seguiran un camí nou. Sembla que no tiraran Anfield, sinó que ho augmentaran, encara que, com diu Paul Goldberg, portaveu del col·lectiu de fans de Spirit of Shankly, seria una ximpleria pensar que si tingués un preu atractiu no vendrien el club.

Els gestors d'inversió dels Estats Units són també propietaris de Manchester United, Sunderland, Arsenal, Aston Vila, Cardiff i Fulham. L'objectiu és rendibilitzar al màxim els productes comprats, la qual cosa ha suposat, entre altres coses, que els preus de les entrades s'encareixin i que els aficionats més fidels cada vegada tinguin menys possibilitats d'assistir als partits.

El futbol i el cross eren els esports de la primera classe obrera, l'elit del rugbi. Avui dia tots volen jugar al futbol, la televisió ha fet grans inversions, les entrades s'han encarit, les pernoctacions a penes poden viatjar a veure als seus equips… La situació ha portat als sindicats d'aficionats a la pista, entre ells l'Spirit of Shankly. Ells van obligar a Tom Hicks a vendre el club i van pressionar als nous propietaris perquè no portessin a l'extrem l'estratègia de mercat que és el model de globalització del futbol. Al Brasil ha succeït el mateix: les entrades s'han encarit a mesura que es modernitzen els estadis i els aficionats més pobres tenen cada vegada més dificultats per a veure els partits en directe. Les protestes de l'any passat s'han organitzat aprofitant l'ona i han aconseguit paralitzar, almenys en part, les intencions dels clubs. En alguns estadis, per exemple, s'han mantingut les zones dels partits en les quals es podien veure dempeus.

Com afecta tot això a la relació d'identitat entre els equips i l'afició?

A Espanya el component identitari està molt polititzat per les tensions dins de l'Estat, almenys en molts grups. A Anglaterra és diferent. Molts dels aficionats més fidels han hagut de deixar d'anar a veure els partits, no saben si els jugadors estaran o no l'any que ve en l'equip… És difícil identificar als jugadors amb l'equip. Què ens queda? El nostre principal signe d'identitat són els altres aficionats, la comunitat, això és el que té valor.

A l'inici de l'any, un responsable del Liverpool va assegurar que la companyia Dunkin Dònuts seria el patrocinador oficial de l'equip de futbol, ja que Liverpool i Dònuts són marques globals que es mouen en el mateix mercat. És tan cínic. En el barri d'Anfield, el 43% dels nens viuen en la pobresa, tenen un major risc de patir problemes de salut derivats d'una alimentació deficient…

“El club de futbol Liverpool, construït pels fans de Shank, destruït pels ianquis”, diu la pancarta desplegada en l'estadi d'Anfield. Les hintxas es queixen de la intervenció del capital especulatiu dels Estats Units.

A Espanya es parla amb freqüència del desequilibri dels drets televisius. Està el pastís més repartit a Anglaterra?

Sí, encara que no és totalment igualitari. El futbol no està tan monopolitzat: Madrid, Barcelona i últimament l'ATLÈTIC. A Anglaterra és més difícil preveure quin equip guanyarà, els ingressos estan més repartits. A Espanya es dona la importància que els grans clubs facin grans fitxatges.

Aquest model és sostenible?

Molts experts diuen que la Lliga Espanyola no és sostenible, d'una banda, perquè es basa en el model de Florentino: fer fitxatges galàctics per a després amortitzar per televisió o per màrqueting. D'altra banda, o per tant, el fet que el poder –l'èxit– estigui en mans de dos o tres grups pot acabar amb l'emoció i apagar l'interès de la gent. No sé què dir.

D'altra banda, per a reduir les desigualtats que ha generat el futbol d'alt nivell, els passos a favor del joc net de la UEFA poden donar els seus fruits, ja que es poden establir uns salaris màxims més tous. És a dir, els grups no podrien acumular deutes per a pagar els hiper-sous. També ajudaria si la Comissió Europea sancionés les ajudes que donen suport a les mega-fitxatges.

A Anglaterra es poden crear problemes a mesura que el valor més benvolgut del futbol, els aficionats, el vincle identitari, és danyat. Els propis fons d'inversió empren un terme que fa referència al valor Fan Equity, a la calor dels fans, al sentiment de comunitat lligat al grup. És un actiu intangible, no es pot explicar amb una fórmula econòmica; malgrat els mals resultats obtinguts pel club, aquest valor es mantindrà. Aquí està part de la màgia que té el futbol. L'or és com la mina i els fons d'inversió ho saben. Però és paradoxal: encara que són conscients del seu gran valor, l'única cosa que volen és treure-li partit i acabaran per destruir-ho. Això és el més trist.

Als Estats Units no existeix una relació de grandària entre aficionats i equips, com demostren les franquícies que mouen als clubs de ciutat a ciutat. És curiós el que ocorre amb els grans grups d'inversió d'allí. L'esport està més regulat: els jugadors tenen sous màxims, els drets de televisió estan més repartits, utilitzen el sistema draft que ajuda als equips més febles per a triar als nous jugadors… Tot això limita la possibilitat de guanyar diners, per la qual cosa el nostre model atreu moltíssim.

És, sens dubte, un model atractiu per al capital especulatiu que ha convertit el futbol en una font d'ingressos. De moment, es descarta que el cabal es vagi a esgotar. En aquest cas, alguns d'ells s'agarrarien a un altre dolç, mentre que molts equips de futbol tindrien l'oportunitat d'obrir el camí tancat.