Si realment Rafael Sebastián Guillén és l'home que amaga Subcomandant Marcos, un intel·lectual creat en Tamaulipas en 1957, complirà 57 anys el 19 de juny en algun racó de la selva. Però el 24 de maig va confessar a tothom que aquest espectacle de Marcos era un parany: Igual que el Govern mexicà, els principals mitjans de comunicació buscaven una imatge que els facilités el treball dels zapatistes.

“Entre La Llum i L'Ombra. Ultimes paraules de Subcomandant Marcos abans de deixar de practicar” diu en un passatge: “Els qui hagin estimat o odiat a Marcos sàpiguen que tenen un holograma que estimar o odiar. (...) Al poble en el qual vaig néixer i vaig créixer no hi haurà casa museu ni placa metàl·lica. Ningú viurà a costa de Marcos, un subcomandant. No s'heretaran el seu càrrec ni el seu nom. Res de conferències a l'estranger. Als hospitals de luxe no es pot atendre. Ni viudes, ni heredoras. Ni funerals, ni honors, ni estàtues, ni museus, ni recompenses, res del que fan els sistemes de menysprear a la comunitat venerant a l'individu. Van crear el personatge i ara els creadors, dones i homes zapatistes, l'hem destruït”.

La concentració del 24 de maig va ser convocada per l'EZLN en homenatge a José Luis Solís López Subcomandante Galeano, un rebel assassinat just uns dies abans en Les Margarides en tornar d'una reunió. El jove mestre Galeano, que es va fer amb el nom del famós escriptor d'esquerres, va ser assassinat per membres d'Acció Nacional i Verda Ecologista (sic). Els assassins són serfs paramilitars del Govern mexicà i de grans testimonis terrestres, segons ha informat la premsa en un comunicat.

Marcos va aprofitar la reunió per a informar el món que a partir d'ara el subcomandant Moisès serà el portaveu d'EZLN. L'històric zapatista, ficat en la guerrilla des de 1983, va estar al costat dels subcomandants Marcos i Pedro, aquest últim mort en aquella batalla, en el famós atac de 1994, i des de llavors ha estat ell l'interlocutor que s'ha acostat des de tothom a conèixer la petita revolució de Chiapas. Es diu que Maia és de l'ètnia de la cultura celtal.

Moisès va anunciar que ja es coneixien els noms dels deixebles de Galeano, va prometre que es faria justícia, però va demanar als oients que no conduïssin la seva còlera per la ceguesa o per l'avarícia contra aquells que van ser assassins en benefici de poderosos capitalistes, per a encarrilar la seva ira contra el sistema.

L'endemà de la seva compareixença en La Realitat s'han fet públics els titulars de: “Subcomandant Marcos deixa els dirigents de l'EZLN”, “Reapareix el subcomandant Marcos en homenatge a Galeano” [perquè es deia que el líder podia estar malalt o fins i tot mort], “La metamorfosi del subcomandant Marcos”...Entre les cròniques que es poden llegir, l'autor que va estar implicat en l'esdeveniment “Paradila del zapatista”.

Regió autònoma de l'EZLN

Els zapatistes van haver de triar després dels successos de 1994, diu Marcos: no entre lluitar o negociar, sinó entre morir o viure. Es comprèn que van intentar sortejar la batalla que era còmoda per a les autoritats mexicanes. Van donar prioritat a construir un exèrcit guerriller, però també a construir estructures per a garantir l'educació, la salut, la dignitat, la justícia, l'autonomia...

En aquests vint anys s'han produït grans canvis en l'EZLN, que no han estat vists pels que miraven des de fora. Els treballs de direcció dels alumnes de classe mitjana els realitzen ara els pagesos indígenes. Per raça, la direcció ha passat a ser molt indígena. En el pensament, el manar obeint ha sobrepassat la idea de l'avantguarda revolucionària, el voler assumir el comandament superior des de baix, la política diària de la política professional, els països líders, la participació de les dones en l'exclusió de gènere, el no fer burla de la desigualtat...

I la imatge de Marcos? Resumit per Alejandro Reyes, “el personatge va servir per a donar a conèixer el moviment que lluitava per la vida. Però també va servir per a confondre als anteriors, mentre els de dalt [els governants] i els principals mitjans de comunicació intentaven construir i destruir el personatge, els zapatistes continuaven construint vida en el seu recorregut”.

2005 VI Edició de la Selva de Lacandona. Per a quan la declaració va ser feta pública, ja s'havia observat a tot el món que els zapatistes tenien interlocutors adequats: “Finalment, hi havia gent que entenia que nosaltres no buscàvem pastors que ens guiïn, ni un ramat que portéssim al paradís. Ni amo, ni esclau. Ni solvència, ni massa sense cap”. El personatge de Marcos ja no es necessitava.

El tinent de comandant, el 24 de maig, va aparèixer a cavall amb el seu pegat, adornat amb els emblemes del pirata, a més de la pela, la pipa i els auriculars habituals. En literatura o comunicació seran interpretats per experts, potser per antropòlegs, els passatges autodits per Marcos Guillén. Però l'últim missatge de comiat és el fil conductor de la lluita i el pensament d'EZLN durant aquests anys.

Han sofert els durs atacs de l'autoritat mexicana, que sovint s'han sentit molt sols, quan les cambres que projectaven la imatge simpàtica dels rebels en el món han estat apagades, carregades de militars amb tota la seva maquinària. No obstant això, han anat més enllà de la mera supervivència: Al desembre de 2012, quan els amants de l'esoterisme es van posar de moda a la gent maia pel possible acabat del món o el cataclisme, l'EZLN va fer una gran demostració de força mobilitzant a més de 40.000 ciutadans.

Marcos es retira com un antic líder indi. En el llibre “La sal dels turons” l'antropòleg Stefano Varese cita a Santos Atahualpa, missioner i militar espanyol que, a mitjan XVIII, va unir als indis de la selva central peruana i va aconseguir apartar-los d'allí durant molt de temps. Els indis no havien vençut als colons, van lluitar amb generositat contra la seva crueltat i, no obstant això, havien despullat als invasors del desig d'acostar-se de nou a les seves terres. Molt de temps després, els indis recordaven a Santos Atahualpa: “No ha mort, el seu cos ha desaparegut amb fum”...