Participen: Bide Ertzean, Oier Guillen, Asier Sarasola, Zuaznabar neba-arrebak, Joxan Artze. On: Sutegi d'Usurbil. Quan: Dissabte 3 de maig de 2014. 22.00.

Joxan Artze reflexiona en la imatge que ha creat Idoia Beratarbide per a l'espectacle Nola belztu behar zuria. Joxan Artze, de carn, va aparèixer més terriblement en el fogó d'Usurbil. Tenia curiositat. L'espectacle ha estat creat a partir de poemes que han pres dels seus llibres de poemes Bizia atea dukegu, la mort i Bizitza, portal de la mort. Els membres de Bide Ertzean, Oier Guillen i Asier Sarasola es van classificar per a la trentena de poesies entre les quals es troben centenars de poemes. L'autor volia saber quins havien estat els triats. Va renunciar al vertigen de la primera fila i es va asseure més enrere amb la seva dona al seu costat. Va viure una nit especial a la sala Sutegi, abarrotada. La veritat és que crec que tots els assistents ho hem viscut.

El concert de rock no es va fer notar quan, deu minuts després de les deu, cinc homes es van posar en escena. Tres músics i dos poetes. Aplaudiments d'entrada. La veu d'Artze es va barrejar al pop amb la forma tan diferent que tenen Oier Guillen i Asier Sarasola de dir poesia. Va ser un programa tendre d'al voltant d'una hora, amb molts moments preciosos. Jo vaig trobar un petit inconvenient en el concert: aplaudiments. Va ser un continu interruptor, incapaç de donar pas a la confusió de la música, i em sembla que els artistes tenien la intenció d'aconseguir una atmosfera decent, amb un guió ben embastat, amb tempos ben mesurats i silenciosos. La pausa dels aplaudiments et portava una vegada i una altra al començament. No acabava de penetrar en l'ambient que li havien preparat. Crec que pot ser millor i pot ser millor. És a dir, que cal demanar que no aplaudeixin. No soc qui per a prohibir els aplaudiments, i no intentaré aplaudir (en aquest sentit, l'editorial Edo acaba de publicar Harrkaitz Cano Txalorik ez, ez), però... què passaria si guardéssim tots els aplaudiments per al final?

Perquè ho entengui: Bide Ertzean va concloure el poema convertit en cançó: “…els que s'estimen/amb amor clar/dia a dia/més amor i més clar”. Esforç de silenci en finalitzar la cançó. I en això, quan estava vostè a punt de gaudir dels seus favors, Plas, plas, plas. Això és tot. Adeu, moment. Fem una realitat paral·lela: Bide Ertzean acaba la seva cançó: “…no vaig agafar la bellesa que ell ens va fer una vegada/des del cor, des del cor”. El silenci i el final de la melodia. Una única veu que la trencarà al poc temps i que enmudeciará les paraules d'Artze. Millor, no? L'entrada ha d'anar acompanyada d'una funda per a guardar els aplaudiments.

El moment més tangible el va portar el final. Homenatjat quan Joxan Artze va ascendir. La paraula sastre no va poder contenir l'emoció. Estava nerviós. Se sentia emocionat i Artze, de tant en tant, callava per a respirar (o per a trobar les paraules adequades). “Agafa't, Joxanton, agafa't”, es deia repetint el mantra que la seva dona li diu sovint. El poeta va tenir en compte a la seva dona i a la seva germana Txaro. Li va agradar el regal que li van donar els membres de Jexux Artze Kultur Elkartea: Obra realitzada pel pintor José Luis Zumeta i serigrafiada per Usoa Zumeta. I li va agradar Zuaznabar quan els seus familiars van tocar la txalaparta com abans.

Sutegi es va encendre amb l'última cançó, Mikel Laboa ho va fer tan conegut amb les paraules d'Artze amb “Txoria TXORI”. En lloc de dirigir-se als músics que eren allí, van posar una gravació en la qual va cantar al costat de l'Orquestra Simfònica d'Euskadi. Potser si ho haguessin tocat els de Bide Ertzean, potser si la gent s'hagués posat a cantar de sobte, però això de fer la gravació... no sé, a mi, haig de confessar, va ser el que menys em va agradar.