A principis de novembre de 1936 cinc dones de Mondragón van ser afusellades per les tropes franquistes. Florència Olazagoitia tenia 40 anys quan va ser assassinada. Es tractava de la mare de tres fills, que va morir embarassada de cinc mesos i va ser detinguda per la Policia. Però aquests casos van ser una "excepció"; la majoria dels detinguts, empresonats i afusellats en la guerra van ser homes. Arrasate 1936: Les persones que han donat testimoniatge en el documental sobre la dona, la guerra i la repressió estan amagades en l'última fila dels protagonistes de la guerra. Estan en el bàndol dels perdedors i, a més, són dones.

Durant la presentació del documental, Julia Monge, de l'associació Intxorta 1937, va afirmar que recollir aquests testimoniatges no ha estat tasca fàcil, ja que alguns s'han tirat enrere i els que han parlat, en moltes ocasions, no els donen la importància que els correspon a les seves vivències. Potser per això els testimoniatges són humils, dignes. I els autors del documental han sabut mantenir aquest to. Mancant una imatge real del succeït, l'Ajuntament ha recorregut a les dramatitzacions. A més d'amenitzar adequadament les representacions, han evitat un dramatisme infundat. Els protagonistes no cauen en el victimisme, encara que siguin víctimes. Sortir viu no significa que no hagin estat víctimes. Les dones dels afusellats, germanes, filles, van haver d'anar a buscar els seus cossos a la presó d'Ondarreta, o els van tallar el pèl a pèls i van haver de sofrir la humiliació que això suposa.

L'altre dia vaig llegir en un blog que la tallada de cabells a les dones sol ser cosa dels feixistes, però no de manera exclusiva. A moltes dones franceses que es van relacionar amb els nazis a la fi de la Segona Guerra Mundial també els van tallar el pèl com a humiliació pública. En veure el documental, em vaig recordar del comentari que va deixar un lector al final de l'entrada del blog: “No és per a tant, el pèl creix”. El simplisme del comentari és ofensiu i, com a metàfora, totalment equivocat. El pèl creix espontàniament, però per a aquelles dones mondragonesas després de la guerra les coses no eren res més que riques. Alguns van haver d'exiliar-se, uns altres van haver de rebre a tota la família, i van haver de treballar intensament, almenys quan podien treballar, ja que sovint els que buscaven treball rebien aquesta resposta: “No hi ha treball per als perdedors”.

El mèrit d'aquestes dones no és sol haver sofert les conseqüències de la guerra, sinó la capacitat d'avançar en la llarga postguerra. Però en les seves paraules no hi ha ni heroisme ni ràbia, com si haguessin reconciliat als que havien viscut en la guerra. Els que es van negar a parlar en el documental prefereixen no acordar-se. Algunes de les persones participants han destacat les alienes, llevant-se importància a si mateixes. Però al final del documental un testimoni respon a anys de menyspreu, menyspreu, silenci, seriós, mirant directament a la càmera: “Per a tant no seria… Per a tant no, més”.