El taller de teatre en basc del liceu públic de Donibane Garazi ha complert 20 anys. Al voltant de 200 alumnes han exercit d'actors i actrius. Antton Luku, autor del programa Libertitzeaz, és el professor: “Es necessita un nou projecte durant tot l'any. Comença l'any i ja estàs pensant l'any que ve. El grup canvia d'any en any, en començar el curs tens un nou grup i has de començar a treballar el nou treball. El teatre basc, el teatre popular, és molt divers en forma. Estem molt dolços, ho fem amb la gent que tenim. El nostre teatre emociona l'ensenyament i el currículum, així com la narrativa col·lectiva. En la sessió de Libertitzea ho explico”.

Cultura basca? Després del programa va arribar el programa Sobre la Llibertat. Per què? Per què?

La sessió està relacionada amb el Tour Fauxto. Era, en certa manera, el final del cicle Tovera. El tema es va imposar en el món dels euskaltzales d'Iparralde, era un tema a tractar. Cultura basca? Les crítiques que se sentien quan vaig escriure no tenien fonament, i vaig pensar que calia fer caure l'assumpte. La tovera es basa en l'esquinçament o la catarsi i també en l'escriptura d'aquest assaig. Ara, en el programa Libertitzeaz he volgut mostrar el pas al teatre, el pas del treball sobre l'escenari: mostrar com vull donar en forma el que dic per escrit. He explicat el treball de translació. Cultura basca? va ser la base i en l'assaig sobre la Llibertat trobaràs visions. Els personatges sorgeixen si hi ha enfocaments contradictoris entre els jugadors, un defensa una cosa i un altre defensa una cosa. Aquesta és l'essència de la tovera, això és el que condiciona el bon teatre. Cal veure el conflicte, les forces de l'un contra l'altre. L'actor necessita poder per a defensar als personatges. A cada personatge cal donar-li el seu encant, d'altra banda, ens quedem en la paròdia o en la crítica pura.

A què diem cultura basca?

El que em condiciona com a escriptor, la qual cosa desperta la meva sensibilitat, és divertir-me. Per a mi, per exemple , en el Libertimento (una espècie de teatre) als matins, on acudeixen els músics, les nostres converses i amistat, aquest plaer és també el Diversió. Aquests moments que no s'expliquen tenen una gran part en l'amor a la nostra cultura. La cultura i el basc viuen en aquest moment.

Has dedicat el llibre als ballarins bascos.

Sí, però no és per a donar-li una alegria. He escrit a diversos ballarins generacionals perquè s'adonin que la joventut està ballant, a veure si a partir d'aquí treballem la nostra cultura. Incloc la dansa, el teatre o el bertsolarismo en aquesta cultura. Cal partir de la gent, què és el que la gent estima? Quina gent? Els bascos? De temps enrere? Els que acaben de tornar a casa? Hi ha consens entorn de la dansa. Els grups estan plens. Quan es va homenatjar a Urbeltz, el teatre es va omplir en Baiona. Els joves d'ara estan ballant. El problema és si es tracta d'una dansa basca. El travis és aquí, a veure si aquest món de la dansa està en basca o no. En el fons, això no és de les estructures de l'administració de la deriva, de la política. Per exemple, el Consell d'Europa ha fet la Carta Social, però no ens protegirà.

He treballat durant vint anys en el taller de dansa, amb joves, amb actors que ballen: si hem de moure la dansa del poble perquè la gent la coixa, hem de canviar els mètodes de transmissió. Així mateix, els ballarins han d'importar un poxi dels motlles dels dramaturgs. La meva preocupació és la transmissió, com es transmet perquè l'actor –que incloc en ballar- es converteixi en creador.

En aquesta cerca té companys de viatge. Oteiza des del Neolític. L'especialista en teatre, per part seva.

Cal llegir a autors externs experts [cita l'andana, Grotowsky entre altres], i alhora a bascos com Urbeltz o Oteiza. Si confrontes les seves opinions amb l'opinió popular, pots descobrir què és la veritat i què no és. Això és el que val. Estimem o no a Oteiza o a l'art modern. Alguns pensaran que el Guggenheim no val i altres que sublima la creació. No entraré en això, perquè no soc especialista. Tanmateix, puc dir que el germà del sacerdot Martxel Etxandi de Beloke, el pastor, veu en el cromlec o en el cromlec el cercle de la dansa. Si Oteiza i ell diuen en el mateix moment el mateix, no és casualitat.

Seguint el meu mètode teatral, no puc fer teatre amb teoria, ho faig amb metàfores, donant consignes bastant curtes, precises i potents. Quan estàs sobre la taula, depenent del dia que vives, això et protegeix de caure. Per tant, cal traslladar aquest miratge a la nostra reunió. Pierre Duny-Pétré diu que cal portar l'espai a Sant Joan, és a dir, el cercle. És a dir, que aquest univers cal llegir-lo en un cercle petit. En aquest moment la imatge del cromlec és molt fort i funciona. L'important no és perquè sigui bonic si, per contra, se surt mentre parlem.

Com es veu en el llibre, no tens inclinació a tots els autors: Nicole Lougarot o Mixel Etxekopar, per exemple. Hi ha més. Li agrada la polèmica, el debat m'agrada. Sempre amb respecte.

Va sortir de la casa el flautista Gat, Bedaxagar i el seu món, li tinc tot el respecte. Després hi ha un llibre... [Bohémiens. Nicole Lougarot; Gatuzain], això és el que desplega una visió que no és veritat. Ho ha escrit en francès, ho vaig citar textualment, diu: “La mascarada és un espectacle racista, es burla dels gitanos”. La mascarada no és això. La mascarada l'ha agafat per l'esquerra i per la dreta, d'acord. Per exemple, que la jota navarresa ha arribat d'Andalusia? Així és i ho crec. El problema és com es tracta. No és aquesta la metàfora?

La nostra, la política o la cultura, o totes dues coses, apareixen en Commedia dell’Art, o cal entendre-les per si mateixes.

Existeixen coincidències. Georges Hérell, que va ser professor en Baiona, va estudiar la Pastoral i la va comparar amb els carnestoltes de Lió, amb Commedia dell’Art. Gathua, per exemple, és una metàfora d'Arlekino. Té la mateixa funció que el Gathuzaina en altres carnestoltes. No obstant això, hi ha coses que ja no funcionen igual, perquè ja no funcionen més. Urbeltz diu que Larrepota és Zamaltzaina [Larrapetit o llagosta]. Però ara vas a Zuberoa i el que ballen és el cavall. S'han oblidat de la seva funció, potser perquè ha canviat, perquè per a ells el ser Larrepota no té importància. La qüestió és el mètode amb el qual fabriquem la Mascarada o el que sigui. Suposem que a l'actual Kabalkada li falta una mica de música? Doncs bé, si dels Balcans portés la metxa que falta, aquest kar que estimen els ballarins, d'acord. No hi havia problema. Per a mi el problema és què i amb qui volem donar o jugar. Si serveix per a estructurar la societat i en una educació, molt bé. La política és molt important perquè condiciona la cultura. Aquesta és la meva preocupació.

Per què han desaparegut dels carnestoltes?

No es vol drapaires. En el passat, tant els blancs com els vermells, per diverses raons, els ha arribat bé l'absència de les varetes. Per un moment, la seva veu no ha volgut ser escoltada en la plaça. Cadascun té les seves raons, però si considerem que la societat està basada en els seus propis conflictes, ens fan falta uns pocavergonyes. Jo no vaig pegar un cop de puny al cap en proclamar-lo. Viu entre la gent, com a dramaturg he sentit aquesta petició. I no cal enganyar-se, hi ha gent que arriba al llibertinatge i una altra gent no. Prefereixen el ball pur, els ha arribat molt bé, els està més bonic. El libertismo, si segueix en basc, el debat, aquest capritx, no els arriba bé. En qualsevol cas, per a portar a la plaça aquesta resistència, hi ha una cosa políticament incorrecta. Per exemple, en Baiona hi ha un munt de possibilitats per a fer el Tour després dels últims comicis. No obstant això, els bascos no som capaços de portar aquest tema a la plaça i avançar la literatura, el teatre o la dansa.

Què són les Zirtzilak, Bolantak i Santibatek sense apropiar-nos del que són, hi haurà cultura basca –dansa, teatre, bertsolarismo...–?

La funció de la pinça és la de despertar la il·lusió, fer-la bella dins de la dansa. La paraula funció s'escolta menys en la dansa que en el teatre. Per això l'ambició és important, per a adonar-se que cal crear coses, és a dir, per a això era, però ara no vol dir res. Avui dia es pot fer esteticisme en tot. D'altra banda, hi ha personatges que romanen en la cultura. Per exemple, Kabana no té més funcions, però com a personatge de Kabana en Zuberoa tots ho entenen, encara funciona. La dansa, l'artedema, té funció, però hem passat del ritual o de la dansa popular a l'espectacle, i la diferència no és ser professional o amateur, pot fer-ho un amateur. L'elecció és la clau. Per als vells no hi ha hagut teoria, sinó una teoria impossible. En el llibre esmento l'empirisme, que la impotència fa que la consciència desperti un instant. Els vells distingeixen entre el bon ballarí i el bon convertidor, fan desconstrucció com els cubistes. No poden fer una altra cosa. Arraconen el sistema que funciona, compartint rols diferents, especialitzant-se en la dansa, especialitzant bàsicament a la vara. Després, quan cal silenciar al pocavergonya, calla i es diu simbòlicament ballar. La transmissió es mostra com un equilibri trobat. Nosaltres volem convertir la dansa en un espectacle estètic, mantenint la forma pura. Existeix el risc de perdre l'alta, la necessitat i la incapacitat. La cultura perd la necessitat i es converteix en una torre d'ivori. Hi ha artistes, coses boniques... però.

La participació, com si de l'una o l'altra forma de democràcia, està en joc.

Així entenc a Piarres Larzabal. Si llegim bé les seves obres hi ha mirades estúpides i gratuïtes, però mai ha descartat a ningú. Tothom té la paraula. No sé si això és democràcia o populisme, per a començar és integració. Larzabal no suporta la marginació, sembla denunciar aquesta mentalitat. A mi, si és populista, si és vell, m'ha arribat millor. Porta els conflictes de la vida: “Ells tenen poder, però nosaltres també estem vius”. En el sistema actual, l'exclusió és insostenible en aquest moment. La gent no té lloc en el sistema, però han d'anar a votar amb senzillesa. Si no participen se'ls tira la culpa. Hem d'anar a votar per a donar-nos una bona consciència, per a demostrar que la democràcia funciona. No obstant això, jo no sé com denunciar-ho o expressar-ho a través de la dansa i el teatre.

En certa manera sento que es queixava de la redacció del llibre.

Tinc un gran rancor per la forma, sé el que no volia fer. Això apareix en el text Tovera buscant una definició. Vaig partir de les necessitats: què falta en la transmissió de la cultura actual? En el que nosaltres hem pres. Quan veig danses contemporànies, em falten els vots de Galtxetaburu o de Battita Lazgoiti. El medi ambient que s'ha fet en basc en algun lloc. Ells parlaven molt bé en basc, el sustut euskara tenia música, tenia arrogància. I també havien de deixar-ho en el buit, no es consideraven a si mateixos com una biblioteca. Hi havia dolçor, plaer i fins a violència... pics i excursions. En la nostra generació aquests estan presos. Munta un teatre: necessites un vell, però aquest vell no ho pot fer un jove. Pot fer-ho, però en el to és forçat, escarmentat. No hi ha res millor que ser un jugador d'aquesta edat. Jo el que explico és com es fa. Intento donar això en basc, sense que se m'escapi el tema del que viu. Es pot fer el costumisme. No obstant això, si considerem que és un passat i volem que funcioni en el present, això és una altra història. Tanmateix, aquí i ara, dic sense espanto, en veritat, encara és possible ser un autor. La meva aposta, el meu somni, és crear aquest ambient entorn d'un esdeveniment de dansa. No està fet i m'agradaria fer-ho!