La majoria dels MONS enalteixen el procés de pau a Irlanda del Nord, tant allí com a l'estranger. En el món republicà i unionista hi ha grups que tenen diferències amb ell, però són molt petits i marginals. En general, no obstant això, des del DUP i el Sinn Féin que governen junts en Stormont, fins a la majoria dels grups polítics i socials de la societat, prevalen el procés. Per a la ciutadania en general, és un tema del passat, i per als més joves, una història. El conflicte internacional s'embeni com un procés exemplaritzant en l'àmbit de la solució. Des d'Euskal Herria també s'han acostat molt a ella en els últims 15 anys, abertzale i no abertzale, i sempre s'han portat enhorabona sota el braç, però subratllant que ell i aquest són diferents.

Efectivament, i entre moltes altres característiques, allí el procés de pau es va fer de comú acord entre els enemics i aquí és unilateral. Però cal ballar sobre valors i conceptes semblants, com la memòria i la convivència.

La memòria es veu constantment en les excursions pels carrers d'Irlanda del Nord, en les parets d'un barri unionista o republicà, en els quadres i monuments de l'Ajuntament de Belfast o en el Museu Bloody Sunday de Derry, entre altres. Durant la meva estada per Setmana Santa en el nord d'Irlanda, també vaig tenir ocasió de veure la marxa de la Revolta de Pasqua organitzada pel Sinn Féin en Derry, que homenatja a tots els morts en el camí de la llibertat irlandesa, com fa 19 anys. Aquell de 1995 va ser el discurs de la memòria i de la lluita, de la memòria i de la convivència. En 1920 homenatjaven els morts en la guerra de la independència, però entre les fotografies que portaven al cementiri també hi havia desenes de morts de l'ira. No hi havia una presència significativa de les forces de seguretat entorn de la marxa, l'endemà el delegat del Govern al Regne Unit no havia presentat cap denúncia contra ningú, la notícia tenia el seu espai en els mitjans de comunicació –ni gran ni petit– i ja està.

De cara al Dia de l'Aixecament de Pasqua, el portaveu del Sinn Féin, Declan Kearney, va assenyalar que s'estava elaborant la memòria, però que reconeixia que eren diverses memòries i que cal treballar la convivència. Entre altres coses, van acudir el 8 d'abril al Palau de Windsor, un famós sopar d'Estat convidada per la reina Isabel II, el viceministre primer de Stormont, Martin MacGuinness, i l'alcalde de Belfast, Mairtin O’Muilleor. Era un sopar en honor de la primera visita oficial d'un president de la República d'Irlanda al Regne Unit. Un sopar de molt de prestigi, especialment vigilada per la diplomàcia.

Molts mitjans de comunicació van subratllar que MacGuinness va ser allí; que en 1979, quan l'IRA va matar a l'oncle de la reina Isabel II, MacGuinness, que era el líder de la institució, va ser allí. I la reina i ell es van tendir la mà.

Amb motiu del sopar, el president del Sinn Féin, Gerry Adams, va explicar que la visita a MacGuinness se situa en el context de les noves relacions entre Irlanda i el Regne Unit. I entre altres idees va destacar: “Ara hi ha una forma pacífica de lluitar contra el final i la divisió de la Unió”.

No sé si existeix una memòria compartida entre republicans i unionistes, o entre irlandesos i britànics, però, en general, cada part fa el seu i, en el millor dels casos, subratllen el que no hauria de repetir-se en aquest abordatge.