“Avui dia Asterix i Obelix simbolitzen per complet als gals, malgrat els errors que tenen els còmics. I aquestes idees equivocades han arribat fins als llibres escolars”, són paraules que el catedràtic d'arqueologia de la Universitat de Lió, Matthieu Poux, va dir en 2011 al diari Le Figaro. Ara, en el Museu Sant Telmo, en una mostra de 1.000 metres quadrats i prop de 1.600 objectes, es pot comprovar o desmentir la versió gairebé oficial de Goscinny i Uderzo.

La primera prova la trobarà el propi visitant en el propi portal, on es mostra un casc d'afixán de l'exposició, en el qual no hi ha ni rastre de les ales dibuixades en els cascos d'Asterix i els seus amics. A més de nombrosos objectes de l'època, l'exposició s'ha arrodonit a través de la reproducció d'un poble gal. Els primers elements que criden l'atenció a la sala són les estructures quadrades dels edificis; els gals no vivien en cases de planta circular com Asterix i Obelix. I la diferència és més acusada, més profunda, veient la reproducció del graner al costat. Els gals eren agricultors i ramaders. I també treballaven el metall, ja que en l'exposició també s'ha muntat un taller per a treballar el bronze.

Els gals no vivien en el bosc ni en el bosc. Però aquesta falsa idea no sols és atribuïble a Astérix. Durant la Revolució de 1789, i posteriorment en l'època de Napoleó, es va estendre el mite dels gals que lluitaven per mantenir l'antiga vida lligada a la naturalesa: le bon sauvage.

Centenars d'objectes de l'exposició posen de manifest que els gals tenien poc de “salvatge”. Hi ha pesos en els telers, pinces de depilació, claus, polseres, monedes… Aquests objectes, a més de la vida quotidiana, posen de manifest les relacions dels gals d'Aquitània amb els pobles de voltant. A través dels rius arribaven els productes del Mediterrani, així com la sal de la costa atlàntica. Les vaixelles de luxe indiquen que també arribaven productes d'origen grec, etrusc i romà.

Però això no vol dir que els gals no fossin bons guerrers. Mancant la poció màgica preparada pel druida, el coneixement dels metalls i les armes probablement influiria en això. Espases, fletxes, cascos i llances demostren que eren hàbils ferrers i bronzejadors. És a dir, els gals estaven ficats de ple en l'Edat del Metall, havien deixat enrere el Neolític. Per tant, la menhir que sol portar Obelix a l'esquena no té lògica històrica.

Mostra d'això és la secció dedicada al jaciment de Lacoste, una joia per als amants de l'arqueologia. Els objectes trobats indiquen que es tractava d'un centre comercial i artesanal de l'Edat del Ferro, en contacte amb celtes i aquitans, entre altres. Asterix no pot ni ha de competir amb les proves científiques de l'arqueologia. Sembla que l'èxit li ha donat a Astérix la responsabilitat d'educar en la història, però, al cap i a la fi, és un còmic i, per tant, la fantasia i l'exageració, les ales dels cascos i les menhirs sobre l'esquena se li permeten.

I, no obstant això, no va poder resistir la temptació de fer una última correcció. Com bé indica el subtítol (“Aquitània abans de César”), la cronologia de l'exposició acaba en la romanització. El “emperador” Juli Cèsar és un dels principals personatges de còmics d'Asterix. Però Juli Cèsar mai va tenir aquest títol; el seu successor, Augusto, va ser el primer emperador de Roma.