Festival de Cinema i Drets Humans Pel·lícula: Omar. |
Estimar no és fàcil en Palestina. No, almenys, per al jove Omar. Tots els dies, després de treballar en el forn, ha de travessar un mur de 8 metres d'altura en els territoris ocupats de Cisjordània, per a poder veure a Nadia (sovint, entre trets). La vida en general no és fàcil en Palestina, sobretot quan decideixes convertir-te en un activista contra Israel.
Després d'un atemptat contra soldats israelians, Omar acaba a la presó i, a causa de la tortura, és encadenat en una cruïlla sense sortida: trair als seus amics per a salvar la vida i estar amb Nadia, vendre'ls a la policia o intentar enganyar l'exèrcit israelià. Aquestes, les úniques opcions que té el protagonista després de ser excarcerat, són les de Miguel Strogoff. Els dos, el punt de partida d'un joc perillós i fosc.
Encara que es basa en el conflicte polític, no és una pel·lícula política, i en cap moment cau en discursos maniquins i panfletarios. Tot el contrari. Omar és una pel·lícula que parla de l'amor, de l'odi, de la traïció, de la confiança, dels secrets, de l'ètica, un potent thriller que manté un ritme viu i un suspens, una complicada història capaç de sorprendre l'espectador fins al final, especialment al final.
Cal destacar el paper d'Adam Bakri com a protagonista d'Omar, un actor que té les idees clares al cinema. La majoria dels actors no són professionals, ja que el seu director, Hany Abu-Assad, buscava que la plantilla fos íntegrament palestina. Abu-Assad es va fer coneguda per la seva pel·lícula Paradise Now (2005), i aquest últim treball rodat en àrab i hebreu ha estat guardonat amb el Premi Un Certain Regard 2013 en el prestigiós festival de cinema de Cannes. Està per veure si s'estrenarà en cinemes d'Euskal Herria. En cas contrari, si es pot veure per internet, Omar és realment recomanable.
Omar ha estat present en la cerimònia de clausura del Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià, però la XII edició ha portat al teatre Victoria Eugenia altres treballs interessants, entre ells quatre produccions basques:En el documental Echevarriatik Etxeberriara (2014), Ander Iriarte analitza la influència de la violència al poble d'Oiartzun davant el conflicte basc; també han presentat Atea zabalduz (2014), de Juanmi Gutiérrez, sobre el moviment d'ocupació; el director Unai Aranzadi ha relatat la reinserció d'un grup de milicians congolesos? en curt (2013); i el premi del públic jove ha estat per a Minerita, de Raúl de la Font (2013), en dures condicions laborals per als miners bolivians.
Altres pel·lícules tracten sobre la vigilància, el dret a morir dignament, la revolució sandinista, les contradiccions de la guerra a l'Iraq, el patriarcat i els rols de gènere, els abusos sexuals, les patents farmacèutiques, les transgèniques… La pel·lícula Short term 12 (Destin Daniel Cretton, 2013), que té com a eix un centre d'acolliment per a adolescents, ha estat guardonada amb el premi del públic, mentre que Tales from the organ trades (Ric Esther Bienstock, 2013), que denuncia el mercat negre dels òrgans corporals, ha estat per a Amnesty International.
Les mans tenen una variada simbologia. Amb les mans es condueix el món i amb punys forts es dona suport al comandament. El poder també lluita amb els punys, recollint els dits i aixecant les mans cap amunt. Les mans són necessàries per als qui sempre han estat perdedors de... [+]