Com a Mèxic no són pocs els desastres (terratrèmols, huracans, despreniments, picabaralles intermitents de volcans...), el seu Govern va crear en 1996 el Fons de desastres naturals (Fonden) per a alleujar la situació de les víctimes amb subvencions públiques. Però si les autoritats havien previst fer alguna cosa amb els 50 milions de dòlars, per a 2005 el Govern federal mexicà havia gastat més de 800 milions.

Llavors va aparèixer el Banc Mundial amb una solució miraculosa, reunint en una mateixa taula al ministre de Finances de Mèxic a les persones serioses que podien resoldre el problema: El banc Goldman Sachs, les companyies de reassegurances Swiss Re Capital Markets i Munic Re, Cadwalader, Wickershan & Tafl i White & Casi són alguns dels bufets d'advocats de prestigi. També era present una de les agències que preveu possibles contingències per a calcular els riscos (modelització francesa, modelització espanyola), AIR.

Aquesta agència va crear dos models, un per al terratrèmol i un altre per als huracans. Sobre aquests càlculs va sorgir el catastrophe bond, que la gent financera va cridar cat bond, a la mesura de les necessitats de Mèxic, segons els venedors. El nou cat bond va ser registrat a les illes Caiman, paradigmàtiques entre paradisos fiscals, i lloc a la venda en el mercat, en promocions organitzades pels principals bancs.

Cada vegada que un desastre assota Mèxic, l'agència de notícies AIR decideix si en les condicions del cat bond el govern té dret a ser indemnitzat o no.  És a dir, com si d'una aposta es tractés, aquests bons catastròfics porten amb si uns límits mínims i màxims: en cas de terratrèmol o huracà, no es pagarà menys gravetat que aquesta, però fins i tot si se sobrepassen els límits màxims de gravetat, els assegurats són riscos intermedis.

En 2010 l'estat de Califòrnia va ser destruït pel terratrèmol, però l'epicentre del terratrèmol es va situar més lluny als Estats Units i el govern mexicà no va rebre cap indemnització pels bons. Això sí, ja que els bons estaven venuts, el Govern havia de continuar pagant interessos... i estendre les ajudes als ciutadans des de la seva butxaca pública.

L'huracà no va trigar a sacsejar l'estàtua de Tamaulipas. Però com la seva gravetat no era la mínima que s'havia esmentat en el contracte de bons, les autoritats mexicanes no van tornar a veure els diners. I continua pagant interessos.

Aquest és l'exemple del “Catastrophe financing for governments” publicat per Erwann Michel-Kerjan en 2011: Learning from de 2009-2012 Multicat Program in Mexico”. És a dir, en aquests temps en els quals les conseqüències del canvi climàtic són cada vegada més evidents, les grans companyies d'assegurances han organitzat una nova línia de negoci entorn dels desastres naturals... que paguen els ciutadans amb els seus impostos.

Hipoteques ambientals

El sociòleg Razmig Keucheyan acaba d'oferir molts detalls d'aquests nous productes especulatius en la revista Le Monde Diplomatique “Catastrophes climatiques cotées en Bourse. Quand la finance es branche sud la nature”. Ho ha treballat més extensament en el llibre “La nature est un champ de bataille”, que ha publicat aquest mes de març.

“Al llarg de molts segles –escriu Keucheyan- la Terra ha dedicat al sistema econòmic matèries primeres i recursos a un preu assequible. L'ecosistema devorava els residus de la indústria. Però ara les coses es compliquen. A més d'encarir les matèries primeres i la gestió dels residus, els desastres naturals s'han multiplicat i agreujat, augmentant el cost general de les assegurances. Això suposa reduir els beneficis de la indústria. D'aquesta manera, la crisi ecològica no sols és una conseqüència, sinó que també és la causa d'una crisi del capitalisme”.

Les catàstrofes es mesuren en diners dels nets. La reasseguradora Swiss Re, assegurada per les companyies asseguradores, publica en la revista especialitzada Sigma les estadístiques de les catàstrofes mundials. L'huracà Katrina, que fins ara havia sacsejat Nova Orleans en 2005, ha estat el més car: 75.000 milions de dòlars si s'afegeixen més de 150.000 danys sense assegurança. A Fukushima se li calculen 35.000 milions, a l'huracà Andrews dels Estats Units 25.000 milions, als atemptats del 11-S 24.000... La terrible onada de calor que va assotar a França en 2003 va causar danys per valor de 2.000 milions de dòlars.

Hi ha hagut, per descomptat, desastres sagnants que han costat molt més car. En 1970, el cicló Bhola va matar a més de 300.000 persones a Bangladesh i l'Índia. En 2010, el terratrèmol d'Haití va afectar 250.000 persones. Però en proporció, els de països pobres són barats: en ells pot estar assegurat el 3% dels béns, en un país ric el 40%.

El producte catastrophe bond es va escoltar per primera vegada en 1994, poc després que els Estats Units sofrís la tempesta d'Andrews. Des de llavors s'han comercialitzat 250 més. Com tenen un lloc especial en la Borsa, reben la nota establerta per Standar & Poor, Fitch i Moody’s. Les noves agències, també privades, que modelitzen la previsió de les catàstrofes, posen en mans de les mateixes el criteri de fixació de la quantitat a pagar.

El neoliberalisme ha fet que els Estats de tot el món es vegin obligats a recórrer a aquests bons per a fer front a catàstrofes cada vegada més freqüents. Heus aquí el que són els cat bond sobirans, el nou deute públic. Així és el mexicà que vaig esmentar el principi, però en el món el tenen molts altres, inclosos els que usen l'asuranza islàmica takaful, com és el cas d'Indonèsia.

Però com les sorpreses de la naturalesa són més nombroses, els bons del mateix fil són molts.Són apostes sobre el temps que ha de fer el weather derivative. No té per què ser un desastre, pot ser una assegurança per a un gran concert perquè pot faltar-li gent per les inclemències del temps, o pels canvis en els preus del gas degut a les inclemències del temps fred, també per l'hivern massa càlid.

En la indústria de l'agro és conegut l'índex growing degree days, que mesura el nombre de dies de cultiu, de blat o de blat de moro que aconsegueix la maduresa després de la sembra. Sota aquest índex les grans empreses signen apostes d'especulació swap en forma d'assegurança.

Hi ha pots de species: si aquesta tortuga desapareix, l'assegurança pagarà, mentrestant, les estàtues. També hipoteques ambientals: environnmental mortgages. L'especulador no té cor.