Amparo Viñuales porta 18 anys com a infermera en el centre de salut d'Isaba i des de novembre de 2011 és regidora a l'Ajuntament de Roncal. Coneix bé les mancances de la vall i de les zones circumdants. El passat 14 de març va comparèixer en el Parlament de Navarra per a donar compte dels resultats. Es va pujar a la tribuna d'oradors i va parlar de la necessitat de garantir un servei mínim de salut en les zones rurals, amb la finalitat de suscitar el debat entre els partits polítics. Viñuales es va personar en representació dels 170 ajuntaments que han donat suport a la iniciativa. Inútil. El projecte de llei no va ser admès a tràmit, ja que UPN i pp van votar en contra i el PSN es va abstenir.

L'ocorregut ha deixat en evidència les llums i ombres de la muntanya: la voluntat de la ciutadania de participar i avançar davant les necessitats desconegudes, d'una banda, i la “indiferència” i el “menyspreu” de les autoritats que viuen mirant al melic urbà, per un altre, segons han denunciat els promotors de la iniciativa. Amb paraules més o menys suaus, tots els interlocutors ens han dit el mateix: A la vall d'Aezkoa ens hem reunit amb Mikel Aoiz i Ainhoa Mendia, professors de l'escola de Garralda; l'alcalde d'Abaurregain i ramader Patxi Encaja; i en Salazar, Gustavo Goiena del centre d'interpretació d'Otsagabia i Jezabel Oroz, membre de l'associació Bizirik gaude.

L'actitud dolorosa dels polítics

La iniciativa, que busca garantir un servei sanitari de qualitat, va arrencar en Alts Pirineus, per temor als polèmics canvis que realitzarà el Govern d'UPN el pròxim 5 de maig en Atenció Primària i Emergències. “No demanem que es construeixi un hospital en la zona, sinó que es compleixin els mínims; fer una anàlisi de les necessitats locals i adequar els recursos a la nostra realitat”, ens comenta Viñuales [a la foto], sobre el paisatge abrupte de la xarxa sanitària: “Sabem que estem lluny de la capital i que tenim una orografia especial, per això demanem que s'apliquin protocols especials, tant a la vall d'Uztárroz com en el Corella de la Ribera. Les necessitats són semblades, i així ho reflecteix la nostra proposta, secundada per 170 ajuntaments de tots els colors de Navarra”. No obstant això, els grups parlamentaris que s'han negat a debatre sobre el tema també han mostrat una actitud més freda.

“És una vergonya”, diu la infermera d'Isaba: “Alguns polítics no sabien on estem, no tenien arguments… l'actitud del PSN ens ha semblat especialment dolorosa”. Ens ha destacat que més que els mitjans que hi ha requereixen un ús correcte d'aquests: adequar els vehicles, mantenir els serveis d'ambulància, millorar l'accessibilitat –xarxa de transport públic-, utilitzar helicòpters en cas d'emergència i comptar amb professionals qualificats, entre altres. “Fins i tot amb extrems de grandària, continuarem lluitant. Els de la Vall som ‘molt nostres’, però la realitat és més tossuda i ens ha ensenyat que la col·laboració pot donar els seus fruits”.

Marginar el pessimisme

“Ens correspon a nosaltres moure'ns a favor del nostre”, ens diu Jezabel Oroz (a la foto de l'esquerra), Zaraitzu, carter de la vall i membre de l'associació Bizirik Gaude. “Hem lluitat contra les Cases d'Irati, contra el gasoducte, per un sistema educatiu digne… No canviarem la situació de cop, però si volem quedar-nos aquí estem obligats a treballar conjuntament tots els habitants de les valls, d'Aezkoa, Salazar i Roncal, així com de les zones d'almadía i d'Iparralde. Els problemes són semblants”.

De la mateixa opinió és Gustavo Goiena, tècnic de l'oficina de turisme i centre d'interpretació d'Ochagavía [a la foto de baix]: “Per a superar el mur que ens han posat al davant és fonamental que cadascun deixi de mirar només al seu i acordi entre tots els passos a donar”. Ens ha posat com a exemple la “megalomania” que es dona a algunes infraestructures de les valls: “No podem començar a construir grans instal·lacions en el nostre entorn perquè així ho han fet els del costat, per exemple, les sales de cultura, per citar un cas hipotètic. La culpa no és només del Govern”.

L'associació Bizirik Gaude vol aparcar missatges de victimisme i mirar al futur amb esperança per a reivindicar que viure i treballar als Pirineus és una cosa que val la pena, sabent que estan “en estat d'alarma”. Oroz ens rep en el bar de la comunitat de Sartze, a 10 quilòmetres d'Ochagavía, en l'antiga casa que va ser escola. “Aquí ens reuníem alumnes de 3 a 15 anys; espero que no arribem a aquesta situació”, ens diu, parlant de la decadència de la població, que ha conegut temps més difícils, que hi ha més joves que fa cinc o sis anys, i que això ha de ser un esperó per a continuar lluitant.

Una de les claus és conscienciar als propis. “Si repetim als nostres fills i filles que és necessari per a aprendre dur, per a buscar treball a la ciutat… O al jove que acaba els seus estudis a Pamplona i torna aquí ‘Quins dimonis estàs fent aquí? Jo creia que arribaries a ser ministre!’… Cal fer el contrari, mostrar alegria i animar a la gent, aprendre a valorar el nostre i ensenyar: relacions pròximes, medi ambient, etc.”.

“Es considera un boig al jove que ve a treballar com a ramader”, ha respost Goiena. “Abans potser més, perquè la crisi ha colpejat també a la ciutat. Deixa les ovelles i ves-te a casa de Volkswagen! Viñuales creu que la crisi pot empènyer a més joves a les zones rurals si es desenvolupen les polítiques adequades: “El que passa és que les autoritats han apostat clarament per la ciutat; a nosaltres, ni ens senten”.

La companya del centre d'interpretació d'Ochagavía s'ha centrat en el model turístic: “El lema del Govern de Navarra és: ‘Apunta't a Pamplona, ves a passar el dia a Irati, a les Bardenas o a algun altre lloc, mira el boniques que són, però torna a dormir aquí”. Els agents dels Pirineus tenen com a objectiu que els visitants passin la nit allí. “Per a pagar els treballs de guardes forestals i manteniment a penes tenim diners, per això hem començat a cobrar per aparcar en la selva”.

Pamplona destino

Ainhoa Mendia i Mikel Aoiz, professor de l'escola de Garralda, sofreixen en la seva pell els problemes que genera viure i treballar lluny de la capital [a la foto de baix]: “Fins fa poc, era difícil que un professor es quedés tot el curs, perquè la majoria de les persones volen viure a Pamplona. Vam proposar diverses mesures i el Govern va aprovar algunes. Per exemple, el professor que aquí aconsegueix treball té l'opció –prioritària– de passar tres anys. Això els aporta una certesa diferent de la d'altres centres”.

En tota Navarra, els estudis postobligatoris es poden cursar en el propi poble o en centres pròxims, excepte als Pirineus. Els joves de 15-16 anys han d'anar a Pamplona –la seva referència directa és l'institut públic d'Eunate–, i això té un cost per als de casa. “Tal vegada s'aconseguiria retenir als joves més temps si s'impulsessin estudis adequats a l'entorn”, ens comenta Jezabel Oroz, membre de Bizirik Gaude. “Si a Lumbier hi hagués carreres relacionades amb la fusta, per a poder treballar en aquest sector… A poc a poc estan sorgint coses, però encara queden grans buits”. En finalitzar els estudis només queda el 10% dels joves treballant al poble, en l'agricultura o en el turisme, però un és dur i el segon només funciona uns mesos.

D'altra banda, Ainhoa Mendia, alcaldessa també d'Oroz-Betelu, ens ha dit que els ajuntaments estan estrets per a fer front a les despeses de manteniment de l'edifici (calefacció, aigua, llum…) i s'ha queixat que el Govern destina ajudes en funció del nombre de nens: “Per exemple, en el centre d'Aoiz el nombre d'alumnes és triple. Perquè, com l'escalfament del nostre edifici és el doble de car, la quantitat que rebem és d'un terç”.

Discriminació positiva, més enllà dels euros

Precisament, les ajudes per habitant són una de les fonts de problemes, tant en l'educació com en qualsevol altre sector. Si en els últims 40-50 anys el nombre d'habitants ha baixat a un quart, les ajudes també s'han reduït dràsticament i les necessitats han augmentat.

“No obstant això, quan demanem discriminació positiva, més que en diners, ens referim a la modificació de les lleis perquè, entre altres coses, el jove emprenedor que vol ser un animal o començar a comercialitzar un producte tingui més fàcil el camí”, explica Goiena.

El Pla Estratègic per al Desenvolupament dels Pirineus, presentat pel Govern de Navarra en 2006, va despertar llavors una certa esperança, però els interlocutors denuncien que s'ha quedat en res. “Van apostar per les infraestructures i van construir l'Autovia del Pirineu”, ens diu Aoiz, professor de Garralda. “La carretera passa per allà a baix, no ens toqui!”.

"Per a nosaltres Sangüesa, Lumbier i Aoiz no són els Pirineus", ens aclareix Goiena. “Quan les autoritats diuen que han invertit no sé quants euros a la muntanya… Tenim moltes realitats diferents. A Lumbier hi ha 1.400 habitants, més que a la vall de Salazar”.

L'alcalde i ramader d'Abaurrea Alta, Patxi Encaje, també ens ha parlat sobre la maliciosa interpretació de les estadístiques [a la foto de baix]: “Ens diuen que som cars, que volem crear dos Navarra, quan són ells els que estan en això: Pamplona i potser Tudela d'una banda i tota la resta per l'altre”. Ens parla del Programa de Desenvolupament Rural Sostenible que es renova cada quatre anys: “El percentatge més ampli l'han aprofitat per a fer el Canal de Navarra, quan no volen ni a la Ribera!”.

Per una agricultura sostenible

Encaixa té 32 anys. Fa deu anys es va anar de Burlada a la muntanya amb la intenció de quedar-se amb la seva parella. La seva filla és una de les dues nenes nascudes l'any passat en Aezkoa [a la foto].

Ens conta que hi ha quatre o cinc ramaders més de 30 a 40 anys i ell té 500 ovelles de llet: “Són massa, però com les ajudes del Govern de Navarra estan orientades a grans explotacions… promouen petites granges més sostenibles en Ipar Euskal Herria. Aquí la ramaderia està a punt de morir: cal tenir un munt de caps de bestiar, construir grans infraestructures, no tenim llicència per a instal·lar escorxadors, es limita la venda directa… S'aplica la legislació del Departament d'Indústria; les normes són les mateixes per a una empresa com l'Enaquesa de Roncal i per al petit quero”.

Així mateix, gestionen de manera diferent les ajudes europees a l'altre costat dels Pirineus: “Una part és manejada aquí per les comunitats, i en Iparralde és gestionada directament per la Cambra d'Agricultura del País Basc, encara que baix control. Allí tenen més possibilitats de fer front al model especulatiu, malgrat els problemes que tenen”. El fet que en moltes granges les parelles joves treballin demostra que la ramaderia està més viva, segons Encaja. “Si canviessin la legislació i ens permetessin completar el cicle de venda de producció, no tindríem necessitat de subvenció”, ens ha dit.

Encaixa ha posat les seves esperances en les eleccions que se celebraran dins de quinze mesos, però fa seva la posició dominant entre els agents del Pirineu navarrès: En cas que alguna cosa canviï, els que vulguin viure en ella hauran d'impulsar-ho, sobre la base de la col·laboració.