Cinc, us dic. Que jo sàpiga, sou quatre.

Gari Garaialde. Sí, i només érem dos quan decidim posar-li aquest nom. De fet, aquesta història va començar el dia en què em vaig quedar sense treball. A causa de la crisi, va haver-hi retallades en Argazki Press i diverses persones ens quedem al carrer. Em vaig quedar desolat, però la casualitat va ser que l'endemà em va cridar Andoni Lubaki, molt emocionat, perquè el reportatge que va fer a Líbia el van incloure en la revista japonesa News Week. Li vaig dir que m'alegrava molt la notícia, però que no era per a eufòria. Ens unim per a prendre'ns un glop i allí va sorgir la proposta de fer una cosa col·lectiva. Després ens reunim amb Ander Gillenea i Josu Trueba Leiva.
Ander Gillenea. Sempre ha estat un d'aquests temes que cal fer però que es queden per fer, crear aquí alguna cosa en grup.

I el seu nom?

Gari G. Va ser Andoni Lubaki qui va llançar aquest nom. Sense oblidar als d'aquí, volíem treballar mirant cap a fora, i necessitàvem un nom en basc, portàtil, estètic, que pogués semblar en anglès, o almenys, que no fos difícil. Hi havia a Itàlia una agència anomenada Gracia Neri, i jo ho observava, volia un joc de paraules, suggeridora. El final de Stok evoca el bilteri o es pot connectar amb la ciutat, Bladivostok... A més, totes les seves vocals són o, com en el photo.

Esteu estructurats com a cooperatives. Com organitzeu el treball?

Ander G. Encara estem en això. No fa ni un any que va sorgir la idea, i per a quan vam posar en marxa la iniciativa ja era setembre. És aviat per a les valoracions.

Gari G. Tots teníem clar que el que crearíem havia de ser de tots i totes, que ho manaríem tots. Record que en els anys 90 es van posar de moda a França les fotos col·lectives, no sé com s'organitzaven, però funcionaven molt bé. De totes maneres, el primer que s'evoca és la necessitat d'una cosa col·lectiva i la cooperativa. Sense buscar més, abordem aquest model.

Ander G. Els treballs que corresponen al grup, ja sigui la gestió de la web o l'activitat en xarxes socials, l'edició o promoció i venda de fotos, els repartim des del principi. No obstant això, estem en constant reconversió, perquè no sap bé on entres, i perquè hi ha també treballs ingrats, per exemple, qüestions de paper.

Com seleccionen i distribueixen els temes?

Ander G. Cadascun aborda els seus propis temes.

Gari G. També vam voler marcar-ho des del principi. Treball en equip sí, però amb independència. No és necessari que ho fem tot junts, però després de fer-ho, com el Bostok, decidim en grup com es vendran les obres. Abordar de manera col·lectiva alguns temes és difícil i la coordinació tampoc és fàcil.

No assisteixen a les rodes de premsa ni a la resta. Com decidiu col·lectivament on heu d'estar?

Gari G. Teníem clar que les rodes de premsa no serien el nostre àmbit. D'una banda, perquè no podem competir amb les Preses Fotogràfiques, ni amb EFE, ni amb altres mitjans. Ens dirigim, doncs, a altres coses. Sempre hem somiat que, fora d'això, hi havia alguna cosa a comptar, que la nostra intenció era tractar els temes d'una manera més pausada. La venda de la foto de tots els dies és molt complicada, per descomptat, quan tens Reuters, France Press o AP també per a fora. També treballarem en això, però necessitarem altres coses.

És el vostre treball d'autor?

Ander G. Potser no és molt real plantejar el nostre treball així, o almenys viure d'això. Si ho fes, ens agradaria, però no ho aconseguirem d'un dia per a un altre.

Quin és l'àmbit de cadascun?

Ander G. En principi, m'interessen els reportatges socials, però no estic tancat a això. Per exemple, no faria un reportatge sobre els txetxens. No és guerra la meva passió. Més fàcil, abordaria temes com la solitud o l'oblit.

Gari G. A mi m'interessen aquestes coses que no estan en primer pla. En aquests casos, Ander, Josu i jo no tinc passió per la guerra. En aquest cas l'especialista és Andoni Lubaki.

Però m'interessa el que hi ha darrere de la guerra. En el treball d'Argazki Press em vaig afanyar quan va esclatar la revolució tunisiana. Quan va passar d'allí a Egipte, record que li ho vaig dir a un periodista de Berria, anem ara a Tunísia a seguir el rastre del succeït, aquest és el moment.

Moltes coses pròximes m'interessen, fins i tot els conflictes polítics. Al cap i a la fi, en aquest país està el moviment principal, i això té moltes coses que aprofundir i explicar d'una altra manera. Per exemple, els interiors de les presons, els exiliats, els que apareixen en la premsa diària, però comptant d'una altra manera.

Si la resta de les labors li permeten treure les mongetes de l'olla, de tant en tant, em donen l'esperança de poder dedicar-se als treballs que més li agraden. Perquè no li donaran diners, però sí satisfacció, oportunitat de fer un treball decent...

Es pot viure de la fotografia?

Gari G. És clar que és difícil, i a més les coses es compliquen, però hi ha qui viu d'això, Ander porta així 15 anys.

Ander G. Sí, surt prou per a viure. Durant anys he tingut una gran qualitat de vida, perquè he tingut temps, entre altres coses, per a estar amb la meva família. No obstant això, la fotografia és un camp molt ampli.

Gari G. Jo també he viscut d'això fins que se'm va acabar el Fotogràfic Urgent. A Guipúscoa no hi haurà molta gent, conec a unes 30 persones que viuen de la fotografia de premsa. Com viuen? Uns millor i altres pitjor. Sota contracte a penes hi ha fotògrafs, perquè als mitjans no els interessa la connexió amb el fotògraf, la majoria són col·laboradors. En qualsevol cas, hi ha gent que guanya molts diners.

Què és ser fotògraf?

Gari G. Un vici.

Ander G. El vici, i alhora l'ofici. En això som afortunats, perquè tenim un treball que ens agrada.

Avui dia, perquè també tenim càmera de fotos en el telèfon, i els mitjans tecnològics també s'han dirigit a això, qualsevol és el fotògraf. Com posar en valor el vostre treball?

Ander G. La qualitat és la clau. Fer bones fotos.

Gari G. Abans, la foto del moment podia donar els diners, perquè ningú més ho feia. Avui, el mòbil es pot treure i fer qualsevol, però no sempre es fa. En aquests casos pots buscar una altra cosa. Aquest és el moment de fer les coses d'una altra manera. Falta l'aposta dels mitjans.

La foto del dia i una fotografia més elaborada, la foto que has triat de l'obra que has treballat durant diversos mesos, si es paguen per igual, això no va a cap part. Per exemple, quan es realitzen entrevistes llargues. No pots passar tot el dia amb una persona si després la foto es paga entre 10 i 15 euros.

Ander G. Però sempre hi ha algú que accepta aquestes condicions.

Gari G. Ens queixem sovint de nosaltres mateixos, però també dels mals costums i els capritxos de cada dia: arribar al lloc, pegar i escapar, per exemple.

Ander G. Durant molts anys la gent no s'ha cuidat a si mateixa. Des que vaig començar Freelance he rebutjat molts treballs, per pocs diners que hi havia, perquè les condicions eren pèssimes. Uns altres rebien el treball en les condicions ofertes, se'ls pagava malament i malament, i ells responien d'igual manera, sense cuidar de les fotografies. Jo he après que cal fer-ho al revés: donar qualitat i després demanar-ho.

Gari G. Donar qualitat sempre. Has de treballar després de valorar moltes coses, però si ho has fet, fes bé el treball.

Com veieu els mitjans de comunicació?

Gari G. No hi ha ambient. Aquí està la crisi, l'econòmica i la dels mitjans de comunicació, la del paper... Es diu que la foto es valora, però no estic d'acord, ni en paper ni en internet. En Internet la gent devora qualsevol cosa. He tingut moltes discussions referent a això. Per exemple, a causa de les ones de Sant Sebastià, alguns mitjans van crear galeries per a ficar tot el que la gent enviava. Crec que és molt millor ficar deu bons, que cent que no han passat, perquè en aquesta borratxera no arribaràs als 50. La clau és la durada de la gent en Internet, el temps que passa en cada pàgina, perquè es pugui cobrar, però també es pot treballar d'una altra manera.

Quant al paper, com ja ha dit un teòric fa temps, cal notar en els periòdics que és de l'endemà. És un inconvenient per als treballadors d'allí, que encara no sabem com es fa, però ha de ser evident que està l'endemà, no es poden comptar les coses en la xarxa com s'ha fet el mateix dia.

Ander G. La crisi no ha canviat la valoració. Abans hi havia diners per a cuidar una mica més la imatge, però no es posava a ningú en els treballs d'edició, no sempre es feia una selecció amb fonament.

Gari G. Quan dones qualitat, no et salvarà, però es nota, i la gent es mostra favorable. D'altra banda, si només disposes d'un espai per a una foto en el paper, posa't una, però mostra'ns la resta en internet. Per a això, ha d'adaptar la web. Falta d'actitud.