Tres vegades rebels van ser les circumstàncies i la societat María Merce Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 – Barcelona, 1998). Ell mateix confessa que deu tres dons al que anomena l'atzar: la creació d'una esposa, de classe social baixa i de país oprimit. Van ser i continuen sent els emblemes de les feministes dels pobles catalans, del poema Dibisa, que obre aquest llibre, pres de la preciosa Cau de llunes (1977), que va ser el primer llibre de totes les seves pretensions. Catalunya és el país oprimit al qual es refereix, perquè allí va estar la dona Marçal. Sobretot dona. I com a dona catalana també formava part de la unitat invisible dels proletaris del món.

Aquesta segona antologia dels Quaderns de Poesia del Món és, per tant, com diu Beñat Sarasola en el pròleg, personal políticament: “Molts exemplars tenen una marcada dimensió íntima, però en aquesta petita dimensió (…) se'ns plantegen grans conflictes entre les relacions socials i humanes”.

Marçal és capaç de fer la poesia més alta des de la més mínima. O potser només ens recorda que el més alt és el més senzill. Escombra, drap, lleixiu i sabó són armes per a ell. Atreure tendresa. La poesia és un martell tou i fort. I de sobte, en el dilema més difícil, pot vostè esquivar la contradicció més abstracta: “Qui està fora de mi?/ Com penso/ com si jo no fos vostè?”.

Els secrets del poeta i la poesia van, doncs, en paral·lel. Itxaro Borda ha traduït al basc els enlluernadors centellejos d'una inquietud identitària que s'ha convertit en realitat. Sembla que les traduccions guarden la perfecció del propi català. Si en el descuit no fossin perfectes els propis del català, són en basc. Per a Itxaso és segur que ha viscut una aventura com tornar a viure, literalment són tan personals i molts dels números… recorden a Yourcenar o a Ajmatova.

Marçal fa un esforç per ocultar les seves trepitjades i al mateix temps revela totes les seves nueses. Va ser sens dubte un escriptor que va assumir el compromís de dir la veritat, un autèntic i exquisit quant a imatge i efectes. Per a mi ha estat un descobriment, una sorpresa, un regal: “Vam agafar foc en la poma dels hedones./ La fruita viva va caure en l'herba”. Em va fer pensar en els suaus camps mediterranis que un dia es van cobrir de boira i van ser banyats per una pluja violenta. Em va venir al capdavant el ventre d'una mare que té al nen trepitjant. La poesia de María Merce Marçal m'ha semblat generosa. M'ha deixat com si no li entengués tot, amb ganes de llegir més.