En la jornada Klimagune celebrada al desembre de l'any passat, vas presentar el següent treball: Transició a les energies renovables: límits físics i condicions temporals. Aquesta transició és inevitable?

El punt de partida és el declivi del petroli no refinat. L'Agència Internacional d'Energia va dir en 2010 que el pic del petroli s'havia aconseguit en 2006; i en 2012 i 2013 s'ha dit que el petroli no refinat està disminuint. El mateix es pot dir del gas, que té una geologia molt similar a la del petroli. Ambdues es veuran disminuïdes en les pròximes dècades. La geologia del carbó és diferent, però també té limitacions, encara que no es preveu la decadència a tan curt termini. En la nostra opinió, l'ús del gas i del petroli estarà limitat per raons geològiques i el del carbó per una política climàtica eficaç. Hem analitzat què passaria si utilitzéssim el carbó per a substituir el gas i el petroli, i se'ns presenten situacions climàtiques catastròfiques, ja que el carbó té uns elevats coeficients d'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle (GEI). Tenint tot això en compte, al nostre grup de recerca ens sembla inevitable la transició cap a les renovables.

La caiguda dels combustibles fòssils no mitigarà en part el canvi climàtic?

Seria un error pensar-lo. Hi ha recursos fòssils suficients per a calcinar el planeta. No obstant això, el canvi climàtic no es pot detenir. La calefacció és ja gairebé d'un grau. Encara que demà deixés d'emetre carboni, la Terra continuaria escalfant-se per la seva inèrcia tèrmica. El que està en joc ara és evitar una catàstrofe total.

No sembla que les polítiques públiques vagin per aquest camí. El nou pla de la UE sobre el clima ha rebut dures crítiques, les últimes conferències climàtiques de l'ONU han estat un fracàs...

El problema és que en aquesta societat, o si el prefereixes en aquest sistema, els beneficis privats a curt termini tenen prioritat. I qualsevol política ambiental que busqui la sostenibilitat real, portarà amb si la reducció d'aquests beneficis a curt termini. D'altra banda, pel que fa a la UE, cal tenir en compte que en l'actualitat és responsable de l'11% de les emissions mundials de GEI, mentre que aquest percentatge es redueix. En un 11% dels casos és molt poc o res.

No obstant això, Europa pot plantejar objectius més audaços.

L'objectiu és reduir un 40% les emissions per a 2030 i que les energies renovables representin un 27% del total. S'ha difós un informe intern de la Comissió Europea en el qual s'estableix que, mantenint les polítiques actuals, sense millorar res, les emissions de CO₂ es reduirien un 32% per a 2030 i el percentatge d'emissions renovables aconseguiria el 27%. És a dir, la UE no farà res per impulsar les renovables i només farà un petit esforç en reducció d'emissions, que va del 32 al 40%.

Parlem dels límits de les energies renovables. Penso que quan es parla d'aquests límits es refereix a la impossibilitat d'obtenir la densitat energètica que ens aporten les fonts d'origen fòssil.

Així és. Quan diem que les renovables són bones o dolentes, ho estem comparant implícitament amb les fòssils. I sempre es parla dels desavantatges de les renovables, encara que jo almenys els veig sobretot avantatges. En qualsevol cas, tenen limitacions. En l'aspecte tècnic hi ha intermitencia, dificultat d'acumulació... D'altra banda, la biosfera necessita d'energies renovables per a funcionar. El vent, per exemple, té una funció en els ecosistemes, encara que no la vegem nosaltres. Quan captem l'energia eòlica a través d'un molí, el vent que hi ha darrere del molí bufa amb menor intensitat. I si està transportant abonament? Podem crear problemes que no hem previst. Avui dia, les renovables ocupen un espai molt reduït, però a gran escala poden produir impactes significatius.

Quant a la densitat energètica, la diferència amb els fòssils és d'ordre de magnitud, no és de set a vuit, sinó de set a 70. Hem de ser conscients que les fonts fòssils són una espècie de miracle, una energia pura concentrada, un tresor. Ens hem acostumat a viure amb aquest tresor, i ara ens veurem obligats a acostumar-nos a viure amb una cosa més modesta que ens sembla molt dolent en comparar. Però no és dolent, l'altre és extraordinàriament bo.

Per cert, la densitat energètica de les renovables és menor del que es creï. Es donen les xifres obtingudes en el laboratori. Però si portem una placa fotovoltaica al camp i la deixem un any, els resultats no són tan bons. Segons un estudi realitzat pel nostre equip de Valladolid, l'aplicació de la primera llei de termodinàmica prova que l'energia eòlica disponible en l'atmosfera és menor del que se sol dir. L'IPCC (Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic), algunes ONG... utilitzen aquests estudis erronis i conclouen que les energies renovables són gairebé infinites. “Si aconseguim suficient, tindrem l'energia renovable que vulguem, només cal invertir en tecnologia”. I això no és cert.

Les renovables poden jugar un paper més important en la generació d'electricitat que l'actual, mentre que en el transport no es percep una alternativa viable per al petroli. El futur ens portarà un canvi radical en aquest camp?

Crec que sí. La nostra conclusió és que no existeixen solucions tècniques per al problema del transport. No n'hi ha prou amb usar biofuel en lloc del petroli, el cotxe elèctric no és suficient, no n'hi ha prou que els motors augmentin sobtadament l'eficiència. Les solucions tècniques que es proposen no són suficients per a cobrir el buit que deixaria el petroli. I el que necessitem davant aquesta incapacitat són els canvis socials. Aquests canvis es produiran en qualsevol cas, però l'adaptació pot ocórrer bé o malament. Si és de bé, s'hauria d'articular un sistema públic i tractar de frenar l'actual hiper-mobilitat, d'un costat a un altre, mercaderies en continu moviment... Si no planifiquem aquest canvi, veurem les coses vermelles.

En un principi hem esmentat Klimagune. El tema principal de la jornada va ser la transició cap a la sostenibilitat. Com t'imagines aquesta transició? En les condicions ideals, per descomptat.

La conclusió de Klimagune va ser molt interessant que la transició no sols es pot basar en solucions tecnològiques, en això ens vam anar tots d'acord. En tots els àmbits (energia, ordenació urbana, agricultura...) una de les conseqüències és que en les pròximes dècades es necessitaran canvis socials. Això és molt important per a mi, i em va cridar l'atenció la veritat, perquè el discurs habitual és diferent: les solucions tecnològiques seran suficients si es posen en marxa correctament.

Quin tipus de canvis socials es necessiten?

Com he dit abans, en l'actualitat els beneficis privats a curt termini tenen prioritat. Vivim en la societat del perill. Però si volem estar segurs que no superarem els límits del planeta, haurem de recórrer al paradigma del principi de prudència. I això sí, és un gran canvi; un canvi de civilització, diria jo. Com conscienciar d'això? És difícil. Jo crec que els moviments socials seran fonamentals, perquè la línia dels mitjans de comunicació la marca el poder en general. Ara, a causa de la crisi, estan sorgint altres models, sento que arriba un vent fresc. No obstant això, es parla molt de la distribució justa del pastís, però no tant de la grandària que hauria de tenir el pastís.

Podríem anar pas a pas, no? En definitiva, la reducció dels recursos energètics serà progressiva.

La referència ha de ser la durada de la vida de les persones. Una persona viu 70 anys i dins de 70 anys la reducció de l'energia serà enorme. Tots els models estan d'acord que si no volem que el canvi climàtic sigui realment un problema molt greu, tots els països del món han d'acordar un preu per al carboni. Aquest preu ha de ser el mateix en tots els països o molt similar. I això ha de fer-se a tot tardar en 2020. El preu que s'ha d'establir no és una màniga, sinó que segons els models seria d'entre 60 i 260 dòlars per tona de CO₂.

Què significa la paraula preu? Penalitzar les emissions?

Sí. La lògica dels models que estudien com hauria de funcionar el sistema energètic per a evitar el canvi climàtic és posar un preu al carboni perquè les tecnologies més contaminants perdin rendibilitat. Per exemple, si l'energia eòlica val ara deu i el gas cinc, si s'afegeix cinc al carboni, de sobte l'energia eòlica és més rendible que el gas. I les empreses, en general, instal·larien parcs eòlics en lloc de centrals de gas. A la UE hi ha un mercat que es basa en aquest mecanisme, l'EU-MTS –que ha estat criticat durament perquè no funciona bé–, que té un preu de sis dòlars per tona, que cal pensar que és un impost, i la literatura diu que en 2020 hauria de ser d'entre 60 i 260 dòlars.

Sembla impossible arribar.

Aquesta nit, fixa't. I no sols a la UE, sinó a tot el món. La UE no pot fer el camí sol en política climàtica, perquè si ho fa, els seus productes seran més cars. Fer les coses bé és més car. I les empreses s'anirien, com ja han fet alguns. Resumint: si mantinc la marxa actual, veig el futur negre.