Primer, triar un objecte qualsevol, sigui físic (cadira, elefant, arc de Sant Martí…) o moral o metafísic (tristesa, justícia, enamorament...). Per a aquesta presentació, per raons metodològic-didàctiques, triarem el cercle perquè tots tinguem el mateix en ment en el punt de partida.

A continuació, decideix què és el contrari d'aquest objecte. En el cas del cercle, a la majoria ens ve al capdavant un quadrat, i no podem negar que aquests dos objectes tenen característiques contraposades.

Però el cercle i el quadrat pertanyen al mateix eix espiritual, en el qual es contraposen i en el qual se circumscriu la contradicció entre ells. Estan tan lluny l'u de l'altre com els agradaria, però, en el fons, són el mirall de l'altre. I, en la disputa d'aquest joc de miralls, es reforça l'eix.

Seria més adequat, per tant, prendre la línia (recta o no) o la piràmide com a contrapunt del cercle, ja que ambdues rebutgen l'eix bidimensional.

Però la línia i la piràmide no són els objectes més contradictoris amb el cercle. El joc es pot prolongar eternament perquè difícilment trobarem res que no tingui una certa connexió amb el cercle. Com deia George Lakoff, en negar l'elefant portem a col·lació a l'elefant (o almenys a la ment).

Aquest és el problema que tenen les pel·lícules de ciència-ficció. Inventant el futur, ens agrada imaginar un món diferent del dels nostres dies, el més contraposat possible a l'actual. En la convicció que ens estem allunyant dels nostres esquemes i mentalitats, en aquest futur projectem inevitablement els nostres esquemes i mentalitats actuals.

Acabo de veure, al cinema, la pel·lícula Her. El relat es desenvolupa en un futur indeterminat. El fil principal gira entorn d'un escriptor que s'enamora d'un nou sistema operatiu: la pel·lícula és un conte d'amor entre aquest escriptor i la veu del nou sistema operatiu.

Alguns detalls futurs són fàcils de predir (per exemple, l'absència de teclats per part dels ordinadors), mentre que uns altres són menys. La butxaca de l'escriptor, per exemple, és molt petit en la pel·lícula, però molt semblant al que és ara. I, qui sap, gràcies al grafè i als nano-zers, les computadores de finals del segle XXI poden ser com els mocadors d'avui, que es poden emportar arrugats en la butxaca.

Moltes de les profecies que s'han realitzat al llarg de la història semblen avui un ridícul error: “Res que sigui més pesat que l'aire podrà volar en l'aire” (un cap d'exèrcit dels EUA, no gaire clar, fa més d'un segle).

Les prediccions que millor duren són les que queden a nivell simbòlic, com una Odissea Espacial 2001 de Kubrick. És difícil, sobretot en els detalls, agitar vells esquemes i aprendre a mirar al futur amb ulls clars. I no sols en la ciència.

Efectivament, crec que en el terreny polític no és necessari aquesta rentada d'ulls (o miro-lífting): si acordem un futur que sigui habitable per a tots, més val descartar propostes excessivament tancades, perquè en cas contrari correm el risc de quedar ridícul (o deplorable).

Tots els dies veiem volar màquines més compactes que l'aire. Per què les nacions que avui no tenen Estat propi no volaran per fi lliurement? I, sobretot, qui sap si no és l'Estat, i no la nació, la que ha de desaparèixer després?La
contradicció més petua del cercle és, de moment i que jo sàpiga, l'esperança.