Dice vostè que no sap conversar.

M'intranquil·litzo si haig de parlar en públic. O el mateix si sé que les meves paraules apareixeran en una revista com la que sigui. La paraula no és la meva expressió. Cada any haig de presentar diverses actuacions de dansa i tracte d'explicar amb paraules com són les coses, però jo, opcionalment… ballaria!

Com has dit, també a Vitòria-Gasteiz fas presentacions públiques en basca de la manera més natural. El propi Govern Basc podria aprendre de la teva política lingüística!

Ho faig natural. A més, sé que aquí, a Vitòria-Gasteiz, és necessari que es faci així. Poques vegades s'utilitza el basc. Quan vaig venir aquí, pocs dels majors sabien basc a Àlaba. No obstant això, els nens ho sabien, aprenent en la ikastola o a l'escola. Quan comencem a representar als nens que estaven aprenent a ballar amb nosaltres, vaig pensar: “Què han de pensar els nens sobre l'idioma?”. I vaig decidir fer les presentacions en basca. Primer en basc i després els meus companys en castellà. Però als nens, per exemple, em dirigeixo en basc. Si algú no ho sap, en basc i castellà. No hi ha problema. Inventem el problema! En tots aquests anys, una vegada em va dir un, un ancià, per què vaig parlar basc. M'havia atacat amb amargor. “Però també ho he dit en castellà!”. Una persona Una vegada. Hem d'actuar amb naturalitat.

“Quan va venir a Vitòria”, ha dit. Venir de Beasain.

Des de Beasain, sí, però no en directe. Vaig ser a Barcelona a estudiar Psicologia. Encara no hi havia Zorroaga. Vaig estudiar a Bellaterra. Psicologia clínica infantil. Però m'agradava el ball. Sempre m'ha agradat la dansa. De petit, en Beasain, el grup de ball era molt tancat, però un d'ells ens va ensenyar als de la quadrilla diverses danses: sagar-dantza, Pello Joxepe i altres. Era feliç! A la meva casa, per contra, sempre estic en moviment. La meva mare sempre m'estava apartant. Sempre m'ha agradat fer-ho. Quan vaig ser a Barcelona, el primer que vaig fer va ser buscar un lloc on aprendre a ballar.

La dansa clàssica, per la qual cosa sé…

Sí. Una vegada, els meus pares se'n van anar a Madrid a unes noces i, de tornada, em van portar unes sabates de punta, vermells. No em sentia bé fins que em vaig vestir amb ells. Agafava una cortina i començava a ballar. Li dic, primer, van ser danses basques. Després, el clàssic. A Barcelona, en la Universitat, van començar a fer una declaració de cos. I en Sant Cugat estudiant dansa clàssica. Em vaig sentir a gust en els dos. Vaig intentar acabar els estudis i quedar-me allí, però no havia de sortir com volia i tornar a Beasain. No volia!

No volies…

No. Però en Beasain em vaig adonar que una noia que havia estat fent danses basques va posar l'estudi. Era Kontxi Aranburu, d'Ordizia. Vaig començar amb ell. Vaig aprendre molt amb Kontxiri, molt… Llavors vaig començar a aprendre basc.

Aprenent basc? No ho sabies?

No, doncs. A la nostra casa no eren bascos.

Creia que la llengua materna era el basc!

Soc euskaldun berri, euskaldun berri zaharra, ja, ja. Vaig tornar de Barcelona i, per a llavors, el meu germà major ja sabia basc. De 1977 a 82 vaig estar a Barcelona. Aquells cinc anys van ser molt importants per al basc en Beasain i a Guipúscoa. Record que vam tornar a Beasain i vam anar a agafar el vermut. I van començar l'u a l'altre en basc! M'havien dit que anaven a escola nocturna, però quan vaig veure que parlaven en basca… Cabrons! Sempre vaig voler aprendre basc! I ells van aprendre i jo no. “Ara ets aquí, hauràs d'aprendre tu també”. Sí, per descomptat! Jo sabia més català que basc. Simplement entenia alguna cosa en basc. Vaig començar a estudiar i vaig aprendre.

Ho has dit amb molta facilitat…

És cert! Si vols aprendre, estudies. L'important és la ment. I si el professor té la mateixa motivació que l'alumne, és suficient, aquí està el millor còctel. I jo vaig beure d'aquest còctel a Lazkao i a Hondarribia.

Internat.

A Hondarribia sí. A Lazkao no, estava en Beasain. De totes maneres, vaig anar a un primer caseriu, a Arama. Soc un valent!

En Joxean Sagastizabal, Kutsidazu bidea, Marina…

Vaig comprendre alguna cosa en sentir-ho. A casa del meu oncle, a casa del meu veí… Al carrer no. En la nostra època el basc al carrer de Beasain és poc. Vull dir que m'havia sentit una mica. Quan vaig ser al caseriu, treball! Hi havia un que es deia Pello i que va decidir no parlar-me en castellà. Quina angoixa! A vegades, agafava la bicicleta i m'anava a casa, a parlar en castellà amb la meva mare. Tinc un gran record del llogaret.

En aquestes presentacions públiques, l'actitud a favor del basc, i que jo veia aquesta política lingüística i de comunicació i creia que era euskaldun des del naixement.

Ah, no! Per això tinc aquesta actitud, perquè a mi m'ha faltat. Per a aprendre un idioma, has d'escoltar, veure que es parla. Això és el que estic fent. A més, vaig estudiar basc, vaig treure el títol d'EGA i vaig anar a Mondragón a ensenyar basc a un euskaltegi. Era una convocatòria oberta. Em vaig presentar i em van acceptar. Vaig ser allí dos anys. Però en Arrasate no es pot aprendre la dansa. Vaig començar a fer karate, però no podia. I en això vaig conèixer Vitòria, que jo no coneixia. Els amics de Mondragón venien aquí i jo amb ells. I li va agradar Vitòria. Aquí hi havia la possibilitat de ballar. M'inscric en la Delegació d'Educació, començo a fer substitucions i des de llavors estic a Vitòria. Malgrat fer classes, ja que podia ballar.

I ho vas fer.

Vaig començar en l'estudi El Pati en 1987, on vaig conèixer la dansa contemporània. El professor era cubà, Arnaldo Paterson, director del ballet cubà contemporani. A través d'ell vaig arribar a la dansa contemporània. “Dansa contemporània, això és meu!”. Un dia, Paterson es va anar a Donostia, i en 1988 vaig conèixer a gent d'aquest Traspassos: Marga Rierol i Mikel Gómez de Segura. Vaig començar a rebre classes. Tenien un espectacle entre mans i van posar en marxa un taller. “Participaries?”. I que sí. Aviat vaig començar a fer classes. Em van preguntar si els ensenyaria als nens, i com jo ja em veia entre els nens, em van dir que sí. Després, amb els majors. Així, formem la companyia i ballem en tots els frontons que són i no són. Érem joves! Joves i forts! Comprar una furgoneta, cigarrets, focus… Tot.

Vostè va preferir el contemporani, no el clàssic.

El clàssic es dedica sobretot a la tècnica i a la forma. El contemporani, en canvi, em va demostrar que no sols era una tècnica, sinó que també hi havia una altra. Al meu entendre, dins de la dansa contemporània pots fer el que vulguis, no tens regles. Inspirar-se, posar la música que es vulgui i avanci! Puc fer el que vulgui. Potser m'agrada això, ballar sense límits. No ho sé.

La companyia de dansa Traspassos compleix l'any passat vint-i-cinc anys.

Sí, molts anys aquí Marga i jo.

Més que molts matrimonis!

Sí, per descomptat! Som una parella de fet, ja, ja, ja. També hi ha hagut crisi en el procés, però en la crisi sempre he pensat que el que fem junts és millor que el que fem cadascun per part nostra. I crec que és veritat. Som un grup aquí. Maien Boix, per exemple, ensenya lindihop, balls de saló i altres. Rosa Lahoz també està amb nosaltres, professora de flamenc. Portem junts molts anys.

He vist algunes de les teves coreografies. M'ha sorprès l'opció de la música, en una tango, en l'altra trikitixa…

A mi m'agrada així, i aquesta és la nostra filosofia. Marga, per exemple, ha realitzat una coreografia amb música de Mikel Urdangarin. Entre elles, algunes noies ballant, però no ballant basc, sinó dansa contemporània. Un treball molt bonic. La dansa contemporània et permet fer diverses mescles. Una vegada fet, uns altres diran si està bé o no, si li agrada o no. El coneixement corporal és més important que la tècnica. Ens correspon fer dels moviments orgànics a la tècnica. D'altra banda, la tècnica és una cosa freda.

En què consisteixen les modes de ball? En una, els sevillans; en l'altra, salsa i merenga…

Sí, així és. I després va venir la dansa del ventre. O capoeira! No he treballat la teoria, però crec que la televisió té molta força en això. N'hi ha prou amb aparèixer en la pantalla Shakira ballant, bonica i bé, perquè la gent vulgui fer-ho. La televisió marca la moda.

La dansa contemporània, per part seva, mai està de moda.

Així li ho diré als meus companys, ja, ja, ja. És veritat, sí, és veritat. La salsa i la resta són balls molt socials, se solen fer en el propi bar. Contemporani, no. És saludable, d'una banda, perquè ens ajuda a estar en forma i, per un altre, té molt a veure amb l'art. És una bella combinació…

Li dona la coreografia la dimensió d'art ballarí?

És una pregunta cruel! Hi ha ballarins que no compleixen tots els passos de la coreografia tradicional, l'espectador no veu tots els passos amb claredat. Mostra el que sent a través de la dansa, acompanyada de la música. Això és art. A vegades la sensació és la mateixa pauta, la improvisació… Pot ser bonica i interessant. La dansa contemporània ofereix grans possibilitats, té connexions amb el teatre, no amb el teatre tradicional, però sí amb l'experimental.

Per què l'home recorre a la dansa?

Les tribus de l'antiguitat veuen i ballen durant la celebració, quan necessiten pluja o en alguns moments. La dansa és un món sacromágico. A mi em ve per dins. L'última, anàvem d'Ezcaray a Valgañón, de muntanya en muntanya. Vaig sentir que totes les coses venien en sintonia: els meus passos, la boira, el so de les campanes… Vaig començar a sentir-me –sentia– i a pensar que podria fer una coreografia. Vaig parlar amb la pianista Silvia San Miguel i ens vam anar. Primer, sempre és sentir. Després ve l'ofici, la realització d'idees.

T'hem vist en diferents actes “civils” creant coreografies. Maria de Maeztu en la celebració del 25 aniversari del Fòrum Feminista a Vitòria-Gasteiz. Has aprofitat la dansa, o has participat en una coreografia…

Em veig en el món del feminisme. M'agradaria donar un cop d'ull també a l'hora de denunciar, perquè la gent pensi: “Però què estan fent?”. En aquesta sessió de María de Maeztu, Carmen San Esteban va ser l'encarregada de guiar l'acte. Cadascun va fer el seu petit assaig, l'u va tocar el piano, l'altre va parlar de la guerra... Jo, per exemple, vaig marxar amb un munt de bledes, m'acariciava a mi mateix i a l'aire, m'assotava. Volia reflexionar sobre el paper que la societat imposa a la dona. Com ens identifiquem amb aquest rol, a vegades, i com no estem d'acord en uns altres. L'embull marejat em va ajudar a fer moviments bonics.

També ha actuat en contra de la Llei de l'Avortament al costat de l'Assemblea de Dones d'Àlaba.

Prop de la plaça de la Verge Blanca, diverses dones, agenollades, ens vam posar al carrer de Postes, en dues files, per a anar a Londres a demanar diners per a avortar. Em va semblar molt fort aquest assumpte de l'avortament. Fa molt temps que vaig lluir! Sé quina era la situació en aquesta època, abans de legalitzar l'avortament, vull dir. No se'm lleva del cap com va morir una noia al nostre poble… Aquesta és la llei de la marxa enrere. La paraula no és un recurs meu, no em veig fent cartells. En aquesta vida els meus recursos són el cos, el moviment i l'espai. El carrer és un espai escènic on expressar les lluites de tots. Les arts escèniques tenen molt a dir a l'hora de denunciar les coses, serveixen per a donar-li una altra forma a la protesta. Aquí em veig a mi mateix, amb altres persones.