El moviment autònom es va fecundar en la dècada dels 60, d'un xoc entre el capital i el treball, i estimulat pels plans de desenvolupament de Franco. Va descobrir els seus primers nius en els conflictes de les grans fàbriques i, units a aquestes protestes, en els polígons massificats de caràcter urbà amb la finalitat d'acollir la migració. No obstant això, l'explotació, l'acumulació, les males condicions o la precarietat van permetre noves experiències d'organització conjunta. Principalment iniciatives basades en assemblees de treballadors (en el sentit que eren lliures d'organitzacions polítiques i sindicals, anomenades autònoms). Abans de res, van mostrar les seves dents a les formes burocràtiques de representar a la classe obrera i van expressar la seva voluntat d'organitzar-se col·lectivament.

A poc a poc, el moviment va traspassar les fàbriques i es va estendre als àmbits socials fora del món laboral: es van crear assemblees de barris, joves, dones, aturats, pares o jubilats, molts espais de lluita. La cerimònia va tenir lloc en els dos primers anys de la mort de Franco. Es van dur a terme debats alimpicos, es van estructurar pensaments crítics contra els models morals i ètics establerts pel poder, prenent com a base el respecte i la solidaritat. Els avantatges d'avui, siguin laborals o socials, són en gran manera fruit d'aquestes pràctiques, els mèrits de les quals han estat adquirits amb freqüència per polítics i sindicats.

Va sorgir la necessitat de fusionar un gran nombre de grups socials, d'organitzar les lluites per comarques i de coordinar les comarques, sempre sota la premissa de l'autonomia de partits i sindicats. Així van sorgir les Coordinadores Autònomes.Una
vegada acabada la dictadura de Franco, i de camí a la transició, les eleccions de 1977 es van convertir en un debat inevitable sense fi en aquelles assemblees conjuntes. A molts els semblava que l'art de perpetuar la classe dominant no era més que el de deixar de costat els models d'assemblees i el rebuig de la revolta obrera contra el capitalisme. Van reivindicar una democràcia directa i participativa. Fins i tot quan l'estratègia abertzale revolucionària va presentar l'alternativa CAS, va ser rebutjada i tractada com a part de la democràcia burgesa, sobretot perquè es proposava com a avantguarda política i plantejava la sobirania progressiva i negociada per etapes d'Euskal Herria. I ells no accepten cap avantguarda ni cap intercanvi o compromís amb el poder.

Els autònoms van criticar tota autoritat, especialment les tendències marxista-leninistes –en aquella època hi havia una immensa festa de sigles entorn d'aquests corrents–, que consideraven que anul·laven a l'individu en nom del lideratge. El troskismo, el leninisme, el maoisme, el socialisme, l'anarquisme… es van ficar tots en el mateix sac, perquè creien que eren estructures de poder ortodoxes. No volien tancar-se en cap ideologia, excepte en les assemblees i en la llibertat quotidiana. La intenció, no obstant això, es va centrar en el moviment autònom, l'anarquisme i el comunisme de la comissió. Van condemnar la democràcia per partits i sindicats i, en aquest sentit, no eren més que la manera de delegar les eleccions. Les estructures d'ensenyament (escola, moral, mitjans de comunicació) són eines per a la descomposició de l'ésser humà. Es van definir com l'única i internacionalista via per a aconseguir la independència de classe que va declarar la democràcia directa, ja que no veien sentit als límits d'Estat. No obstant això, la necessitat de renunciar al concepte d'Estat va ser un debat que mai va acabar, perquè el poble creia al mateix temps en el dret a decidir el seu destí.

Amb l'objectiu de portar la teoria a la pràctica, es van publicar revistes i es van facilitar experiències com els serveis. La policia els havia reprimit a tots.

La reforma després de les eleccions de 1977 va suposar un retrocés en el “procés revolucionari” des de l'autonomia de classe, ja que la legalització de partits i sindicats va fer que les assemblees s'alentissin. Els que van voler portar més enllà el compromís ideològic van plantejar el tema de la lluita armada, i aquest mateix any es va constituir la Coordinadora de Grups Armats. Els grups van ser formats per membres de diferents corrents polítics, entre ells el del sector denominat LAIA –en 1974 militants d'ETA van abandonar l'organització i van fundar el partit leninista clàssic LAIA. Més tard, el Partit dels Treballadors Abertzales Revolucionaris es va dividir en dos. El corrent LAIA-Bai va optar per la integració amb el CAS i el corrent LAIA-no ho va acceptar. També es van acostar des de l'OKA i des dels Comandos Especials –branca armada d'ETApm. La cúpula política va ser acusada de negociar tàcitament amb el govern espanyol provisional quan l'organització va ser dissolta. Aquests últims van portar l'experiència armada a la nova organització.

Les accions inicials dels Comandos Autònoms van ser simples, en funció de la capacitat de cada grup i que no buscaven el protagonisme mediàtic com cal. Perquè, almenys en teoria, la lluita armada havia de fer-se de baix a dalt. Fugint del centralisme, van posar noms representatius als grups, sovint associats a una data, persona o esdeveniment determinat. Per exemple, el Comando Autònom 3 de Març contra el Capitalisme.

La primera reivindicació es va produir al gener de 1978, després de la col·locació d'un artefacte en l'antiga fàbrica Paisa de Renteria, a causa de la requalificació del solar i el pla de construcció de les cases. L'assemblea del poble s'havia revoltat ja contra la massificació dels polígons i les precàries condicions de vida. A partir d'aquest moment, els comunicats van començar a produir una tornada: “La lluita armada és una lluita popular”.

Dues tendències principals, moltes opinions

Gairebé tots els punts del seu credo van ser el respecte a la voluntat col·lectiva i la llibertat d'acció. Els grups no es van estructurar ideològicament ni es van definir en paràmetres semblants. Es van dividir en dues tendències principals: les que van partir de les assemblees i les que provenen dels Comandos Especials o dels plantejaments marxistes. En la dècada dels 80, les lluites a les fàbriques van perdre protagonisme a poc a poc i les reivindicacions sobre els problemes socials van cobrar importància: antimilitarismes, ecologia, urbanisme… En aquesta etapa es van incorporar nous membres, joves en general, que no van viure políticament els anys de la transició. Així, la diversificació ideològica va augmentar una mica més.

Però aquesta diversitat s'havia convertit en una espasa de dos talls. La Coordinadora no va servir per a conjuminar coherentment les diferències entre tots dos enfocaments, i molt menys per a esclarir les disputes que des del principi els produïa la pròpia lluita armada. Mai s'havia donat per acabada la discussió.

Quan la repressió va colpejar amb força, és a dir, el GAL, els fons destinats a fons reservats, la col·laboració entre els dos estats i la posada en marxa de tota la maquinària de destrucció, van ser els promotors de l'anomenada lluita antiterrorista: policies, casernes, confessions, polítics, tot allò que protegís l'actuació contra l'alliberament d'Euskal Herria. Això els va portar a canviar l'organització i la logística, a dinàmiques més militars, al concepte d'estructura armada elitista tan fortament rebutjada i, en definitiva, a apartar-se dels seus primers principis. Els grups van deixar de costat els noms que els caracteritzaven i van prendre les mateixes sigles per a reivindicar totes les accions. Els Comandos Autònoms serien a partir d'ara. La decisió no va ser conseqüència del que ja s'havia discutit prèviament, la falta d'anàlisi interna no els va donar ocasió per a valorar a on anaven. Estaven atrapats en el remolí de la violència.

Alguns autònoms veien amb bons ulls als partits i sindicats que formen part del Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), perquè els semblava compatible l'enfocament dels CAS i l'autoorganització o assemblees. A moltes altres, la nova estratègia els va causar una enorme contradicció, tant per la renúncia als plantejaments de la lluita de classes, com per l'acció de solidaritat amb els qui eren bel·ligerants –els Comandos Autònoms als quals ETA va qualificar com a paràsits de la lluita armada–.

Pràctica de Comandos Autònoms

La principal font d'ingressos van ser els robatoris en bancs i caixes d'estalvis, així com diversos segrestos, com el de l'empresari Francisco Limousin (1982) o el de l'empresari i militant del PNB Jesús Guilbert Marcial, propietari de l'empresa Usin, S. a.

El primer dels morts pels Comandos Autònoms va ser el cap Salgueiro, que es trobava en els serveis d'informació de la Guàrdia Civil en Arrasate a l'agost de 1978. En el mateix any i en el mateix lloc, el cap de la Policia Municipal va ser tirotejat un mes després de l'assassinat dels militants Sapa i Roberto. Per causes similars, l'inspector d'Elgoibar i el taxista i confident policial Amancio Barreiro, també han estat assassinats en Usurbil. En aquesta localitat, un parell d'anys més tard, es van dirigir al cap de producció de l'empresa Moulinex, per actuar contra les dones de la fàbrica. A Navarra, el mateix destí li va correspondre a Alberto Toca, membre de l'extrema dreta institucional i coordinador dels serveis d'informació. L'agència Efe ha estat agredida per manipular informació i l'empresa Mitxelin d'Oiartzun per la seva suposada implicació en les protestes dels treballadors de l'empresa. Per a reivindicar la gratuïtat de l'autopista Bilbao-Behobia, en 1983 van rebentar el peatge de Zumaia. També va haver-hi bombes en les Delegacions de Treball i Educació, i en l'oficina de Correus de Pamplona (dos policies van morir), en les seus del PSOE, a Lasarte-Oria i en Hernani (el partit socialista va denunciar la seva responsabilitat en el GAL); en els concessionaris de cotxes francesos (dos policies van morir), en les seus del PSOE, a Lasarte-Oria i Oria. En menys d'un mes va portar de tornada l'emboscada de Pasaia.

Per a quan va succeir, les forces dels autònoms ja estaven bastant malament. Mig any abans s'havia produït una escissió entre els qui, mancant debat, havien anat acumulant i augmentant les diferències. D'altra banda, els pocs militants vius o lliures havien abandonat per atzar la lluita armada i tenien el treball de suportar el pes de la clandestinitat i d'evitar la policia. A més, l'extradició, les deportacions...

Insolubles entre si, gairebé sense base social, amb els ulls d'esquerra dels d'ENAM, i políticament banalitzats després de la mort de Casas, el pitjor cop contra els Comandos Autònoms va arribar en el pitjor moment: L'assassinat de Dionís Arbelaitz Kurro, Jose Maria Isart Pelitxo, Rafael delas Aizkorbe Txapas i Jose Maria Izura Pelu a Pasaia.

Era el preludi d'un final ple de ràbia, de dolor, de sang i de llàgrimes. Les últimes actuacions es van dur a terme en 1985, sobretot amb l'objectiu de recaptar fons.