Parlem de la crisi...

Donada la seva pluralitat de dimensions, es tracta d'una crisi sistèmica que fa ressò a les profundes arrels de la transformació del capitalisme de les últimes dècades. Estem davant una crisi de la producció de valors. D'una banda, com ha subratllat Marx en el segle XIX, el capitalisme no pot abusar de l'explotació de la força de treball sense destruir la seva capacitat d'expansió. Per això, els inversors capitalistes insisteixen periòdicament que la rendibilitat del capital no és suficient. És més, en els últims anys la majoria dels sectors industrials del món estan per sobre de la seva capacitat de producció, en una sobreproducció crònica. Amb l'afany de calcigar els salaris i les condicions de treball, la seva evolució és molt de menor que la prosperitat que generen, i el capitalisme no pot buidar els seus magatzems. En altres paraules, el capitalisme encara no ha inventat l'hora 25 del dia. D'altra banda, la crisi ecològica es vincula a l'habitual crisi del capitalisme. El sistema no pot continuar pensant que ha de fer produir riquesa als treballadors, basant-se en el que tritura, tritura i balafia. Per això dic que no sols és una crisi de la producció de valor, sinó també de la de la producció de valor. La disminució de matèries primeres i recursos naturals no sols és evident, sinó que el mercat no absorbeix el produït.

No cal afegir a això el finançament de l'economia mundial dels últims 40 anys?

La contracció dels salaris en funció de la riquesa produïda ha suposat el despietat enriquiment d'algunes classes que, una vegada enriquides, han estat reciclades en el finançament del capitalisme, en lloc de limitar-se a les inversions habituals. Així han esclatat successivament totes les bombolles financeres fins a arribar al col·lapse 2007-2008. Llavors el sistema bancari i financer mundial s'hauria desplomat si els Estats no haguessin assumit gran part del deute privat. Això va provocar un tremend augment del dèficit públic i del deute privat en la majoria dels països. No cal dir en els estats de la zona euro. Però no ens enganyem, encara que els mitjans i el discurs econòmic dominant diuen que la crisi de l'endeutament públic és una causa de la crisi global, no és més que una conseqüència. Per això no tenen sentit les polítiques d'austeritat que ens prediquen que sortim del forat. Han oblidat que la reducció de les despeses i inversions públiques en recessió no fa més que augmentar la ferida? Això ho va demostrar Keynes en els anys 30. Si s'aïlla la inversió pública quan la inversió privada es veu amenaçada, s'afegeix un retrocés a la recessió. Qui vulgui veure l'absurd de les polítiques d'austeritat i el cinisme, que miri a Grècia. Diuen que la troica ha rescatat a Grècia, però la troica no ha ajudat a Grècia, sinó que ha salvat als bancs europeus que van comprar bons d'Estat a Grècia quan suposadament era un negoci rodó.
No s'estan tirant al sòl els assoliments socials de dècades amb l'excusa de la crisi?Els
països de la Unió Europea, especialment els fundadors, s'han unit a la II. Es caracteritzava pel model social que es va establir fora de la Guerra Mundial. En els últims 40 anys, el capitalisme neolític ha anat perpetuant aquest model de coco: complicant les condicions per a la retirada, augmentant el nombre d'hores de treball, baixant els salaris, reduint les vacances... La immensa majoria de les reformes dels últims 20-30 anys han estat d'una sola direcció, i per descomptat, aquesta crisi quadrada és una excusa perfecta per a destruir el sistema de protecció social esquerdat i impulsar la privatització dels serveis públics. Les polítiques d'austeritat no sols venen a retallar no sé quins projectes públics, sinó a posar en dansa els assoliments socials. Ens fan creure que no hi ha una altra forma, que no hi ha una altra via, mentre ens cusen amb “reformes estructurals”. Reforma estructural del mercat de treball, reforma estructural de la protecció social, reforma estructural dels reptis... Tot això forma part d'una estratègia global i coherent. Tots els governs que tenen el matís, el de la dreta o el de l'esquerra són aprovats. Aquí està la qüestió: la socialdemocràcia ja no existeix. Ara, al nostre país, no hi ha més que governs liberals, ultra-liberals i d'extrema dreta.

Quins creus que són les vies per a sortir de la crisi? Es pot posar una base més sana a aquest sistema?

Si aquesta crisi és una explosió sinèrgica de contradiccions socials i ecològiques, hauríem de paralitzar les polítiques anti-socials que ara s'estan implantant en la planta i reflexionar sobre un model de desenvolupament molt diferent del qual s'ha donat fins ara. Ja no ens podem conformar amb fomentar el creixement econòmic amb la major enèsima. Hem d'abordar l'essència de la producció, el mode de desenvolupament i la societat de consum. No podem quedar-nos en la pura teoria. Les necessitats socials que ha posat de manifest la crisi exigeixen respostes immediates, hem de començar a reduir les desigualtats socials com més aviat millor, la fiscalitat deu reformes radicals, cal repensar el sistema bancari... I, sobretot, cal abordar el punt de partida d'aquesta boja dinàmica: la lliure i frenètica circulació de capitals. Si existís un marc polític d'avanç conjunt en tots els àmbits podríem estar esperançats, però mentre no qüestionem el model de desenvolupament econòmic i la tendència anti-social, difícilment podrem sortir del forat. Pitjor encara, no et sorprenguis si ens obstinem en models anti-socials i cecs productivistes.

Només l'economia mercantil genera riquesa?

L'única riquesa que coneix i promou el capitalisme és la que té forma mercantil, que té la sort de generar beneficis, que es convertirà en capital. Al costat d'aquesta riquesa mercantil, no obstant això, hi ha una part molt important produïda en el marc col·lectiu. El capitalisme liberal diu que el treball dels treballadors en un marc no mercantil, com l'educació o la sanitat pública, és una activitat parasitària. Per a ells, l'única riquesa és la que el mercat fa per al mercat. Per a mi, en canvi, no és només una idea falsa, sinó un raonament que serveix per a justificar una acumulació insensata de capital. Segons l'economia política, cal fer una distinció entre riquesa i valor econòmic. El mateix Aristòtil citava la diferència entre els valors d'ús i de canvi, posant com a exemple a les seves sabates. Deia que li servien per a caminar, aquest era el valor d'ús, però al mateix temps, podien ser un valor de canvi per a aconseguir una altra cosa. En aquest sentit, l'escola pública produeix un valor d'ús increïble educant als nens, però això no té valors mercantilistes, malgrat la seva avaluació monetària. Per això dic que el discurs dels liberals és interessat, i amb aquesta falsa creença que volen dedicar els recursos humans i materials de les activitats no mercantilistes de la col·lectivitat actual a l'acumulació de capital.

El desenvolupament sostenible està orientat cap a la sostenibilitat?

Si el desenvolupament és sostenible o sostenible, existeix un xoc entre una concepció feble i real de la sostenibilitat. La fràgil sostenibilitat ens diu que estem esgotant els recursos naturals, però no tenim per què preocupar-nos, ja que els substituirem pels avanços científics i tecnològics. És una visió falsa i hipòcrita, però desgraciadament considerada per multinacionals i institucions com l'ONU. Existeix un autèntic concepte de sostenibilitat que reivindica que els recursos naturals no poden ser substituïts pels avanços científics, però que accepta la complementarietat entre tots dos. A partir d'aquest xoc van esclatar guerres semàntiques i ideològiques entre els qui volen fer un lífting al desenvolupament econòmic que destrueix tot i volen abordar el problema real des de les branques. Insisteixo, mentre no reflexionem sobre l'essència de la producció, el concepte de desenvolupament sostenible s'està buidant de sentit. Només la reflexió sobre les estructures productives, els processos i la qualitat pot retornar a la paraula el seu veritable significat. I és que la qualitat de la producció és impossible sense la qualitat del treball, la qualitat dels llocs de treball i la protecció social de qualitat. Tot és un. Tant el dret laboral com el sistema social estan potes enlaire, la qualitat va de bracet d'un productivisme destructiu que no li importa res.

És el decreixement una alternativa real?

Encara que en la crítica del productivisme i de la ideologia que ens ha portat al que estem, coincidim amb els teorizadores del decreixement, no em sembla la solució. Al meu entendre, cal establir una estratègia de transició en la planta, remodelar tots els sistemes energètics, redissenyar els sistemes de transport, repensar el nostre urbanisme... Això suposa un marge de temps en el qual caldrà fer grans inversions i com es compagina aquesta transició amb la reducció de la producció? En aquesta fase de transició, la sostenibilitat ha de mesurar-se en funció de la qualitat de la producció, no de la quantitat de producció. Així, quan aquesta transició comença sense retrocessos, no vull que el nostre benestar es vinculi amb l'augment del creixement. Cal trencar amb la creença que el benestar està relacionat amb el progrés tecnològic i el progrés. Però, insisteixo, aquests són assumptes que estan darrere d'una possible transició. Mentrestant, hi ha necessitats socials vermelles que no se satisfan. Quan llegeixo que el 20% dels empleats ja no li falta un cèntim i vaig a l'oculista o al dentista em poso furiós. A aquestes necessitats socials cal respondre avui i no demà. D'altra banda, als qui estan venent il·lusions falses sota la cobertura del decreixement cal dir-los que no hi ha ingressos procedents del cel i que els beneficis també venen del treball. Aquesta cortina de fum ha estat molt ben utilitzada pels liberals per a ficar el dit en la ferida i “solo el treball que durant anys ha estat l'eix del moviment obrer ha portat aconsegueixo el benefici”.

Es parla molt de la crisi econòmica, poc de la crisi social. Potser perquè els carrers no estan plenes de còlera?

La crisi social és conseqüència de la crisi econòmica, però al mateix temps és una de les causes d'aquesta. Qüestionar els assoliments socials, desconnectar l'evolució salarial de la productivitat... Totes elles són les arrels de la crisi, no sols les branques. Per descomptat, la crisi econòmica aguditza la crisi social, però és la degradació social la que ha provocat la crisi econòmica. El problema és que els carrers no estan cremant de ràbia. El capitalisme neoliberal ha guanyat la batalla als moviments obrers i socials en les tres últimes dècades. Espero que no sigui la victòria definitiva. Mentrestant, la taxa d'atur circula pels cels, les desigualtats s'intensifiquen, la precarietat forma part de la rutina, els sistemes de solidaritat estan foradats, els sindicats han perdut la seva capacitat d'acció, les organitzacions tradicionalment representades pel moviment obrer no tenen influència... Com vol que s'organitzin mobilitzacions contínues i eficaces en aquestes condicions?

A més, el sistema neoliberal ha sabut reemplaçar el sentiment de consciència de classe i solidaritat col·lectiva d'antany per individualisme mesquí. Però bo, aquí no hi ha res definitiu.

Com a ciutadans i ciutadanes, tindrem alguna vegada la manera de triar el sistema econòmic i el model social o el poder econòmic està a la vora del poder polític?

La subordinació la imposa el poder econòmic a tota la societat, no als polítics. Jo veig una simbiosi entre el poder polític i econòmic, tant en els seus comportaments com en les seves aspiracions. Estem davant un exercici de coherència de la classe burgesa, no en una relació sub-dominant. Per tant, no sé si serem capaços de triar el sistema econòmic i el model social. El que sé és que no hi ha un sistema econòmic per sempre. El capitalisme que creiem etern i etern només té dos o tres segles. Què és això en la història? Tanmateix, no diria que el capitalisme estigui al final, sinó al final d'un cicle en si mateix. Estem al final del cicle de la financerització, al final de la ideologia que el benestar de la humanitat venia de la lliure privatització del mercat. La crisi ha posat de manifest que els mercats financers no garanteixen la igualtat i l'educació i que difícilment es pot basar en la felicitat de la humanitat. Tanmateix, això no vol dir que el capitalisme no pugui trobar noves solucions. Sempre els inventa.