És millor callar-se?

Moltes vegades sí, encara que ens costa callar. No sabem callar.

És millor conservar la veritat?

Quan sabem la veritat a mig fer, és millor callar-se, almenys fins que sapiguem bé el fons de la veritat. Perquè no sabem si aquesta meitat de la veritat s'assemblarà a la totalitat, i pot sorgir un gran dolor, un dolor que no té marxa enrere.

Què et va posar silenciós en el camí d'aquesta novel·la?

Processos que he viscut a casa i dins de mi. He estat molts anys de vida buscant al meu avi d'una manera o d'una altra. No es va tornar a mirar a aquest costat, però el va buscar mentalment. Encara que semblés orgullós, sempre pensava que la trobaria. Aquesta cerca va fer el camí en Hendaia, on vam anar a viure. Perquè conèixer una mica el funcionament de l'administració francesa em va ajudar a fer un pas més enllà. Havia de contar la terrible història que hi ha darrere d'aquesta desaparició, però no sols per als de la meva casa, sinó per a tots en clau d'enteniment. Pensava que fer del nostre avi un personatge i contar la seva història podia ser per al bé de tots; fins i tot les incògnites que he deixat sense rescatar en la novel·la.

Has utilitzat la ficció en una narració basada en el fet real…

Em vaig preguntar si calia anar pel camí del periodisme o per la ficció, per la literatura. Però el periodisme –el periodisme rígid, els cinc ve dobles, vull dir–, em cansava. Aquest estret camí no m'ajudava a exterioritzar les meves reflexions, les meves inquietuds i els meus dolors en la cerca de la història del meu avi. La ficció obria totes les portes.

El meu avi va desaparèixer després de la Guerra del 36: José Ubeda Apaolaza… La seva història és Més ben callat…

Més o menys si. Va néixer en Altsasu, la mare d'Alsasua, procedent, pel que sembla, de Madrid. Hi ha, doncs, un paral·lelisme molt gran entre el nostre avi i el desaparegut que apareix en el llibre. Un gran paral·lelisme i una gran distorsió! Com succeeixen les coses i els personatges que apareixen no són precisament la nostra història, encara que la base és la història de la nostra família.

No és la primera vegada a la vostra casa que abordeu la història de l'avi. Els teus germans també van utilitzar el tema en el disc Senar dira…

Sí, l'avi, el besavi… Per exemple, el besavi [José Ubeda Sánchez] està en un clot d'Urbasa. Van esmentar la nostra família, sí, però van acollir a les víctimes generades per la guerra, en general, cantant. Jo, en canvi, he pres una història concreta, he buscat una història concreta en el llibre.

Al costat de la història del seu avi, juntament amb la suposada ruta que ell va fer, el camí interior que el narrador recorre en la cerca del seu avi també té gran importància en la novel·la Hobe isilik. La reflexió del narrador, la contradicció, el retrocés…

Més que la història del meu avi, m'interessava el camí que ha recorregut la família d'aquest desaparegut. Al final, la guerra té un llarg deixant, i els desapareguts són els fantasmes que vivim al nostre costat. Tractem de tapar-ho, però és inútil, sempre té sorra, i aquesta resta genera desorientació i inquietud a la família. En el meu cas, et dic, més que la història del desaparegut, volia relatar com el forat que havia deixat havia afectat la seva família.

Això és el que li vam llegir a Bernardo Atxaga en aquestes pàgines de la llum com a excusa per als dies de Nevada. Més que Nevada de fora, li interessava comptar el seu món interior…

Bueno, encara no he llegit això de Nevada, però si hagués volgut contar la història del meu avi, simplement, hauria hagut de fer una novel·la històrica, i a mi això no m'importa. A més, no es pot ficar en la pell de l'avi. Nosaltres vivim el dia d'avui, per a bé i per a malament, i Millor calla és el que jo havia d'explicar-me a mi mateix, primer a mi mateix. A continuació ve la socialització de les meves inquietuds i pensaments interns d'alguna manera.

Entre altres coses, ha socialitzat les preguntes amb el lector. Moltes preguntes que el narrador es fa a si mateix, que no tenen resposta, que l'avi perdut no pot respondre més que…

No volia jutjar res, a pesar que tots tendim a això: a passar tot pel nostre sedàs sense conèixer el context. Tenim tendència, i potser perquè soc conscient d'això, he intentat posar-ho de manifest en el llibre. El narrador s'obstina a no caure en això i a plantejar preguntes en lloc de jutjar.

Com ha inventat estructurar la història d'aquesta cerca?

No sé com ho vaig fer, no puc explicar-ho. L'única cosa que sabia és que el protagonista anava a parlar al desaparegut com si estigués viu.

Augustin Zubikarai rep una beca Millor silenci…

Quan vaig presentar el projecte vaig explicar el que volia comptar, és a dir, que el narrador anava a començar a buscar a l'avi i que mentrestant anava a mirar a la família, sense molt més. Per descomptat, vaig adjuntar la mostra. Ja havia escrit el començament, una mica. Crec que m'anaven a donar el premi per la mostra, perquè la meva explicació no era molt bona… Jo, de fet, soc molt maldestra explicant les coses, fins a fer la cosa no sé què és el que vull fer. Per tant, la millor manera era escriure la mostra, i a més era imprescindible. No tenia intenció de fer-ho, però la nota va venir del meu costat. Ho vaig enviar, vaig rebre una recompensa, uns diners i un trampolí per a obrir el llibre. També, per descomptat, l'obligació d'escriure, i com els bascos som literaris, ho he fet, dins del termini…

La necessitat d'escriure dins del termini també suposa una pressió…

El termini no condiciona en res la manera d'escriure. D'altra banda, tenia intenció d'escriure, i així crec que ho faria. Si hagués tingut més d'un any, és possible que el llibre hagués acabat més, perquè he recorregut el camí a mesura que m'estripava. Vaig començar a escriure el llibre i vaig arribar al lloc d'on havia arribat. A partir de la meitat sabia que la novel·la acabaria just en el punt en què ha acabat. Després d'escoltar alguns comentaris que he rebut després de la publicació del llibre, potser hagués allargat el llibre, hauria anat més enllà.

Fins a on?

Sabent més o menys el que li ha succeït al meu avi desaparegut, hauria comptat l'ona expansiva d'aquesta bomba a l'interior d'una casa. Segurament ho hauria explicat si hagués tingut dos anys per a escriure un treball. Però això no se sap. Bé, es pot fer la segona part, no? Jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajar… Em van posar un termini, i és necessari, perquè en cas contrari no es pot acabar el treball, és fàcil deixar les coses per a més endavant, perquè el treball i la família són suficients. El termini, en canvi, suposa donar una prioritat a l'escriptura: has promès, has d'acabar. I has d'acabar bé, a més! Crec que aquesta novel·la podria tenir una pròrroga, però, al mateix temps, crec que, acabada en aquest punt i amb les preguntes que ha plantejat, ja ha fet bastant. Em sembla! Però és lleig pel que li dic! Ja, ja…

Li ha servit el llibre per a esplaiar-se, per a reconciliar-se?

Pot ser que sí. A mi mateix, i potser a les dues generacions anteriors, ha servit per a dignificar la seva vida. Els havien avergonyit tant!... Tots els perdedors de la guerra són els vergonyosos i els opressors, i al final arriben a creure que el que els ha succeït és digne de vergonya i, en conseqüència, callen. Per això, i per la repressió, per descomptat. A mi, en certa manera, m'ha ajudat a esplaiar-me, però no m'ha llevat a tots del cap.

Fa temps que tenim notícies tots els dies: són fosses per aquí i per allà, pels forats de les muntanyes i per les ribes dels camins... Algunes associacions, en el seu treball, en el treball total de recuperar aquesta història, i algunes organitzacions, en canvi, quan les lleis de la memòria no s'estan demorant, quan no s'estan obstaculitzant… Què diu el teu interior en llegir-los?

El tema em suscita grans contradiccions. D'una banda, tinc il·lusió i esperança, pensant que en alguna ocasió apareixerà el nostre besavi, però serà difícil. Treure aquests centenars de morts que estan en els forats d'Urbasa i, a més, identificar-los, no serà tasca fàcil. Però, no obstant això, aquí apareixeria l'esperança que aparegués el besavi i l'esperança de portar a la superfície el tros de veritat que es deu. D'altra banda, aquí estan la ràbia i la malaostia. Em sembla que encara que hagi passat la guerra, després de tants anys –més de setanta–, estem com abans, almenys en moltes coses, i, per descomptat, a Navarra. Les coses segueixen com estan, unes tan aclaparadores com abans i altres tan aixafades com abans. M'imagino que, malgrat tots els seus esforços, moltes coses quedaran secretes, ocultes, per sempre.

El que vostè ha dit en la presentació: “És millor viure de genolls que morir dempeus”, és a dir, bolcant les paraules del Che Guevara i dels altres.

Vaig donar la volta a la frase, i deliberadament. El soldat que es troba en el front, en la trinxera, enmig de la destrossa, necessita una consigna heroica, està atrapat i ha de donar sentit a la destrucció. Però la guerra també té el seu dia a dia, encara que no s'esmenti en els llibres d'història, té aquesta necessitat de treure les mongetes de l'olla, i en aquesta rutina s'inverteix la consigna: la supervivència està per sobre de totes les consignes, l'objectiu és la vida, avançar costi el que costi, encara que les tasques no es considerin molt heroiques, com agenollar-se. Perquè sense vida no hi ha res. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança. I no és inútil dir: aguantar, perquè tornarà.

Entre els llibres publicats l'any passat, la teva novel·la Hobe isilik ha rebut esment i prestigi en el periòdic Berria, en la revista Jakin... Elogis per aquí i per allà…

No sé què dir. Sempre he tingut una por terrible al parafernal de la literatura. Sempre m'ha semblat un gueto, un sistema molt tancat, ple de confraria i amant de la llenya. Quan vaig acabar la novel·la, vaig decidir no fer cas del que es digués sobre aquest tema. Potser perquè em llevarien les ganes d'escriure una altra cosa. Vaig intentar ignorar-ho... Tots tenim por.

No serà millor que la coixa sota el braç i vagi vostè per aquí?

No ho sé. M'han anomenat dos o tres clubs de lectura, he fet alguna sessió –molt a gust, en Iruñea–, però arriba un moment… t'entra la sensació del disc defectuós… Crec que he fet el meu treball: he escrit el llibre, he fet preguntes, i aquestes són les meves aportacions, diguem. A partir d'aquí, que cadascun busqui la seva pròpia resposta, ja que les respostes de l'un i l'altre no tenen per què coincidir. Que cadascun busqui el seu. Si la gent vol la meva, la hi donaré, però pot ser que en sentir-la tingui desil·lusió. El que anomena ho sap millor que ningú. Ja, ja…