ETA dissoldrà les seves armes en un any i ja ha fet el primer pas. Aquest és el passatge de l'anunci de la Comissió Internacional de Verificació (CIV) el passat 21 de febrer, en el qual es confirma la coincidència de les armes sobre la taula i la llista del paper que tenen entre mans: Ram Manikkalingam i Ronnie Kasrils, dos dels etarres i membre de la CIV.

L'acte ha merescut valoracions de tota mena, des de dir que és un pas ferm, com EH Bildu, fins a dir que és un teatre –el Govern del PP-. El PNB i el Govern Basc han estat en una valoració intermèdia: no és el que esperaven, però és un petit pas i va en la direcció correcta. No obstant això, el Govern Basc ha secundat i orientat el treball de la CIV, la qual cosa té una gran importància per a la correcta alimentació del procés. El PSE-EE no ha arribat a la posició del Conveni d'Aiete, però, encara que sigui amb una petita boca, ha valorat positivament aquest primer pas d'ETA. Vist de forma més genèrica, han estat molts els que han dibuixat aquest pas d'ETA com una obra de teatre i han demanat a l'organització armada que es desvinculi i es dissolgui.

Però no es tracta de teatre ni de broma. És el pas més important que dona ETA des d'octubre de 2011 i si en qualsevol part del món l'abolició de les armes és un moment carregat de simbolisme i importància, aquí se'n diu teatre o se'l considera un delicte, obstaculitzant el camí. Si es considera una obra teatral, també s'hauria de considerar així l'obra de la resta d'actors, des de la negativa del ministre de l'Interior, Jorge Fernández, fins a l'actitud “sí però no” del Govern Basc. Al cap i a la fi, no es tracta de més o menys teatre de l'habitual en qualsevol Parlament. L'Audiència Nacional espanyola, per exemple, no està per al teatre i per això ha cridat a declarar als membres del CIN. El lehendakari Urkullu i el propi Jonan Fernández també anaven a estar per a pocs teatres quan el diumenge al matí van ser a Madrid a fer costat als verificadors. Res a dir els verificadors. Al que potser està veient com una pel·lícula els fets, la pena de presó de 40 anys no diu molt, però segur que sí als quals treballen en la desactivació de les armes.

Això és el que han explicat els verificadors, que valoren molt al que està fent ETA, ja que el desarmament d'aquestes armes sense el consentiment d'Espanya i França és difícil i el risc de detenció és elevat. Segons els verificadors, no és clar si d'aquesta manera ETA podrà destruir moltes més armes. Heus aquí, doncs, un obstacle més perquè aquest procés es dugui a terme correctament en el termini d'un any.

A diferència del que ocorre en altres àmbits d'Espanya i Euskal Herria, molts mitjans i persones de tot el món consideren el d'ETA un pas significatiu. Des de l'anunci per part d'ETA del cessament de la seva activitat armada no hi ha hagut un seguiment mediàtic tan important a l'estranger: The Wall Street Journal, Time, The Guardian, New York Times i Le Monde són alguns dels mitjans més importants que li han donat eco. L'ex president dels Estats Units, Bill Clinton, també ha donat el seu vistiplau a través del seu compte de Twitter.

Poques armes, molta il·lusió

No hi ha dubte que les armes que s'han desmantellat són poques. És més, les armes degueren romandre callades des de fa molts anys. ETA va perdre dues oportunitats d'or en la primera dècada del segle XXI, la primera després de l'Acord de Lizarrra-Garazi i la segona després de les converses de Loiola de 2006. Va arribar amb una gran feblesa a l'anunci de la fi de la via armada i ara, en el moment de la negociació tècnica, està pagant molt car el retard. Aquest diàleg tècnic, que mai hagués estat tendre, ha estat rebutjat per ETA en diverses ocasions, entre elles la falta d'una negociació política. Ara la situació és encara més difícil i ETA està atrapada en aquest desig desraonat.

I no obstant això, malgrat que molts intenten vendre el contrari, en amplis sectors de la societat viu amb il·lusió l'esperança de pau, com es va veure clarament el passat 11 de gener a Bilbao. Una il·lusió que no té la mateixa motivació ni una visió de país consensuada de cara al futur, però que s'adona que en aquest país s'ha sofert molt i això necessita, en primer lloc, un final ordenat d'ETA i, després, un procés ampli de diàleg.

És fonamental abordar el diàleg de debò, ja que en cas contrari no és possible abordar amb la profunditat necessària les víctimes, la memòria i els temes de convivència, i molt menys amb l'eficàcia que necessiten. Les experiències d'altres llocs del món mostren que encara que tot estigui ben encarrilat, són temes bastant difícils i, si no és per mala voluntat, difícilment es pot entendre que no s'actuï el més forta possible perquè el procés de pau surti bé, més si es fa bé és fonamental per a organitzar la convivència futura. Es pot entendre que en aquest procés hi hagi interessos extrems, que cadascun mostri i defensi la seva pròpia visió, que no es pot entendre que es menyspreï el propi procés o que es boicotegi. Només això pot fer qui pensi que ETA és l'únic problema aquí i que, una vegada que abandona la seva activitat armada, no hi ha cap altre problema. Només pot fer-ho qui no s'adona dels riscos d'avançar sense tancar bé la ferida. O el que està en el camp dels vencedors i vençuts.

És cert que en sectors molt amplis de la població aquest no és un problema prioritari, que els dos últims anys no té res a veure amb la il·lusió que s'ha percebut en la societat en altres oportunitats de pau, però això no vol dir que no vulgui que aquest problema s'acabi bé.En la societat existeixen matèries primeres per a la pau i és a tots els dirigents i actors polítics als qui correspon alimentar aquest procés perquè sigui el més productiu possible. Com és més fàcil que l'esquerra abertzale faci una lectura crítica del passat, per mitjà del diàleg i el debat, o encadenada en si mateixa? I la posició de Covite és la més adequada per a satisfer les necessitats de les víctimes? Com es revelarà millor la informació d'alguns assassinats que no han estat resolts, quan qui ho sap l'informa o a través de les recerques policials?

Front de pau de les presons

Igual que l'arma simbòlicament és un tema molt visible, l'àmbit dels presos és clau per a avançar en el pràctic, perquè encara avui els presos i els seus familiars sofreixen aquesta situació en les seves pròpies pells. L'EPPK ja ha anunciat que les seves peticions d'acostament a Zaballa es tramitaran de manera individualitzada per a cadascun dels presos. El Govern d'Espanya, per part seva, ha deixat clar fins ara que no canviarà la política penitenciària fins que ETA es dissolgui. Evidentment, no serà fàcil, però és que el front de lluita de les presons es converteixi en un front més de pau i per a això cadascun ha d'utilitzar les seves claus, sabent que la clau mestra de les presons està en mans del Govern espanyol. Encara que sigui a poc a poc, es tracta d'alleujar els camins i els dolors, no d'augmentar, com fa el Govern d'Espanya amb les detencions de manera constant. Com ja s'ha vist en els últims tres o quatre anys, a Euskal Herria almenys, els qui han treballat en clau de pau han obtingut bons resultats i ho seran també a mitjà termini, perquè al final la societat basca agraeix l'esforç per la pau i castiga el contrari.