Fotos de nens: en total, no crec que arribin a una dotzena. De jove, un altre punt, potser un parell més. A més de poc, poc: preses a distància, mal quadrades i pitjor enfocades. Feliçment, perquè així queda dins de mi tota la resta, vaig ser jo el nen, el noi, el jove. O el que no vaig ser, però el que desitjaria ser. No d'imatge, sinó d'imaginació. És a dir, de veritat.

Jo diria que és una de les característiques més importants de la nostra època, aquesta maleïda tendència a penjar cada moment en la seva foto: “Tu, a cinc segons d'haver nascut, et veus en el teu primer plor; mira, llança la primera sopa després...”. En la millor pel·lícula que he vist fa temps (La gran bellezza, que jo traduiria Bellesa terrible), apareix l'exposició d'un artista. Quan va néixer, el seu pare va començar a treure-li una foto tots els dies, i després l'artista va continuar traient-se una foto tots els dies. Imagina't que, com l'artista tenia 30 anys, més o menys onze mil fotos.

Nens i moments. No es pot deixar marxar pel seu compte, ni a uns ni a uns altres. En la pràctica natural, el temps converteix al nen en adult i en un moment en particular en record. Temps, no fotos.Un dels símptomes més preocupants de la nostra època, la que no podem devorar res (cosa, moment, idea, sensació) en si mateix, cruament (sense coure en el brou de la paraula), com diu el gran filòsof i mestre predilecte
Rubert de Ventós, tan rigorosament com de costum. Bé, no podem o no ens atrevim.

Per això li apliquem a cada cosa, moment, idea i sentiment, com si fos una espècie d'IVA, el seu sentit afegit, perquè ningú es descuri i després faci una interpretació equivocada o, dit d'una altra manera, perquè ningú s'atreveixi a pensar per si mateix.

Però hi ha alguna cosa pitjor que trencar el moment amb el pretext d'imposar el sentit afegit de la fotografia: veure la foto en el moment en què sali: “Oh, mira el bonica que som aquí!”. Les fotos així realitzades es veuen i s'arxiven en elles, sovint en la carpeta de no tornar a veure-les mai més. Gràcies a les tecnologies d'avui, per descomptat, es poden recuperar les fotos si es vol, però qui vol recuperar fotos dels moments en els quals es va perdre inconscientment per fer-se la foto?En el
segle XVII hauria estat perdonable parlar dels perills de la futura suspensió, la qual cosa podria fer-se en un instant. Però en el nostre temps el risc és molt diferent i apreciaria un nou Axular que ens advertís dels perills de fer immediatament tot el que es pot fer.

Plató va viure dos mil anys abans que es publiqués Gero d'Axular, i també va escriure aquí un passatge a mode de conte: l'inventor de l'escriptura alfabètica es va dirigir a l'emperador en demanda de recompensa, al·legant que la seva invenció augmentaria enormement la memòria humana. No obstant això, l'emperador li havia imposat una pena de mort perquè, segons ell, aquest invent no sols enfortiria sinó que afebliria per complet la memòria humana, traslladant-la a un suport aliè a l'ésser humà.

Plató i Axular van ser els dos, cadascun a la seva manera, experts en ombres. Axular, el seu perdut, buscava sempre l'ombra; Plató, perdut en l'ombra, buscava on trobar les coses. Però tots dos sabien distingir les coses de les ombres. Nosaltres, per contra, som aquí, convençuts que el fet de fotografiar les ombres de les coses ens fa amos d'elles, tan orgullosos com cohibits.