La catastròfica ona de dos mesos que sofreix el SUD D'ANGLATERRA s'assembla a la forta onada que ha sofert la riba marítima basca durant diverses setmanes i a les creixents inundacions que la vall de l'Urumea viu cada vegada més sovint a Guipúscoa. Aquí i allà se citen, raonablement, els signes de canvi climàtic provocat per l'activitat industrial de l'ésser humà. Però, al mateix temps, també estan en joc els petos que els éssers humans han fet en l'ordenació del territori.

En la costa basca, els més vells tampoc recorden les ones com les dels dimecres. A Anglaterra no ha plogut tant de manera consecutiva en els últims 248 anys. Un fenomen poc sabueso o un senyal prematur de la bogeria del clima? Discutir sobre el canvi climàtic sembla ser lliure. Per contra, les barbaritats en la planificació del territori bufen menys en els principals mitjans de comunicació, ja que els seus culpables són vius, rics i pròxims.

L'enginyer José María Medina Villaverde, que va dissenyar el nou dic de la desembocadura de l'Urumea, ha declarat a Notícies de Guipúscoa després de l'avaria de les ones en la part vella i els ponts de Sant Sebastià: “[Gros] el preu de la platja turística era que el Passeig de Salamanca aguantés més ones”. Segons l'alcalde, Odón Elorza, va advertir al llavors alcalde que les cases que han estat estripades per les grans baga ara haurien de viure “una mica més incòmodes”. La notícia hauria agradat als habitants del Casc Vell. Ho sabien també les companyies d'assegurances?

A Gran Bretanya s'està parlant molt de quin ha agreujat les inundacions causades per les fortes pluges durant aquestes setmanes i de què es pot fer per a evitar-les a partir d'ara. Molts veïns de les valls han exigit el drenatge dels rius, la neteja dels fons, la tala dels arbres de les ribes, la ràpida erecció dels murs a construir...

Tot això exigeix diners públics, per la qual cosa ve la lectura de la política econòmica. Com Gran Bretanya, pionera del neoliberalisme a Europa, ha reduït durant anys inversions en infraestructures, ja sigui en trens o en hospitals, el govern de Cameron ha estat pressionat per gent que reclama una millor canalització dels rius.

Això té un paral·lelisme any rere any a Guipúscoa amb les peticions dels habitants dels pobles de final de l'Urumea a les autoritats: draga el riu, construeix murs en les ribes, augmenta les defenses de les riberes.

Però, per a qui vulgui veure, les inundacions que se succeeixen cada vegada amb més freqüència posen de manifest que hi ha coses més estructurals que no se solucionaran amb més parets de betón.

Igual que en el sud d'Anglaterra o en la resta del món, els habitatges i molts altres equipaments s'han construït en zones que el riu ocupa de tant en tant. La Universitat del País Basc, que promou tantes tesis doctorals, encara té un pendent: en concret, en quants metres cúbics s'ha reduït la capacitat de la vall de l'Urumea entre 1960 i 2014? Amb aquesta dada, els veïns de Txomin-enea entendrien millor els centímetres d'aigua que pugen sota la seva casa.

Canalitzacions de rierols en detriment

Però, a diferència del que ocorre en les ribes del Cantàbric, a Anglaterra s'està debatent què passa als seus rius... en el seu conjunt. L'aigua que es recull a les valls és la recollida pels rierols a les valls superiors. Tan forassenyada com la planificació urbana en els marges de les Ries ha estat la gestió dels espais rurals durant els últims cent anys.

El diari The Guardian ha recopilat algunes anàlisis molt interessants sobre aquest tema. Colin Thorne, professor de geografia, ha publicat "What Britain has to do if it doesn't want to live with floods (no, it's not dredging)", és a dir, si els britànics volen deslliurar-se de les inundacions hauran de fer alguna cosa que no sigui dragar rius. Per part seva, el periodista de medi ambient George Monbiot ha escrit "Drowning in money: the untold story of the crazy public spending that makes flooding inevitable" en basc: “Ofegat en diners: relat d'una despesa pública boja en l'origen de les inundacions”.

Monbiot ha recordat que els baserritarras de la regió de Pontb, que fa 110 anys s'havien donat a conèixer, que vivien en els contraforts inicials del desbordat riu Severn, havien de canviar l'agricultura productivista que ja començava a funcionar. La demolició dels boscos de l'entorn per a la cria de bestiar major, la destrucció dels matolls en les ribes de les prades, la canalització del gebre d'aigua més petita... en un sentit contrari.

De nou els pagesos de Pontbren van començar a plantar arbres, a reposar tanques de plantes en els recolzes de les prades i a oferir als animals matolls per al pasturatge, i a compostar fem. El funcionari que va arribar a Londres en la inspecció es va sorprendre que en aquestes zones els boscos i els arbres manejaven molt millor les aigües de les pluges, en les quals la terra absorbeix 67 vegades més aigua que el sòl d'una prada.

Però les autoritats han organitzat tota la inversió en les zones rurals en sentit invers durant tot un segle. No sols han promogut poc la plantació d'arbres, sinó que a més han obligat als baserritarras de forma planificada a tallar matolls, a assecar llacs, a comprar maquinària que compacta el sòl, a abandonar el fem en favor dels abonaments químics que empobreixen el sòl. I a canalitzar.

“Fa temps –diu Monbiote- els gestors d'aigües creien que el millor per a evitar les inundacions era corregir, canalitzar i dragar els rius, ja que serien capaços de portar més aigua. Aviat es van adonar no sols que les coses empitjoraven”. En un moment donat el riu només recull una petita quantitat d'aigua recollida als voltants, la major part d'ella ha de concentrar-se en sòls i riberes, per la qual cosa són tan importants el bon sòl i l'abundància de matolls com a arbres.

Però, a més, els enginyers han augmentat la velocitat de l'aigua que porten canalitzant les ribes, en detriment dels terrenys i les gents de les valls baixes. Al final tots sofreixen. En les zones de muntanya, l'escassetat d'aigua subterrània incrementa les sequeres a l'estiu. Inundacions a les valls.

Sembla segur que el canvi climàtic multiplicarà els fenòmens extrems a tot el món. Entre ells, els éssers humans hem d'aprendre a sobreviure. En primer lloc, mitjançant una ràpida correcció de les decisions que en lloc de mitigar els danys augmenten.