Els pares i mares han de dissenyar estratègies complexes per a cuidar dels seus fills. Durant moltes hores al dia estan lligats al mercat laboral i els nens han de “col·locar-se” en algun lloc. Els recursos més utilitzats són: àvies (i avis), criats, guarderies, col·legis i activitats extraescolars. En les polítiques de conciliació impulsades per les institucions públiques es troben altres dos recursos: la reducció de jornada i l'excedència. Segons l'estudi publicat per Emakunde en 2007 (Conclusions de la Vigilància. Les estratègies de conciliació en la vida quotidiana de les persones i les dones de la CAPV), l'estratègia de conciliació entre la cura i l'ocupació més important són les àvies. Són molt pocs els pares i mares que en la seva vida diària són capaces de compaginar adequadament la cura i l'ocupació sense utilitzar aquest recurs. Sovint, la disposició de les àvies i els avis és la base de l'estratègia de cures i a partir d'aquí s'articula la resta de l'esquema d'atenció als nens.

En l'estudi d'Emakunde es van dur a terme grups de discussió en els quals s'evidencia que les mares preferirien que els seus avis i àvies no fossin més que col·laboradors per als imprevistos. Per exemple, els avis els rebrien quan els nens s'emmalalteixen, i no tots els dies. En els grups de discussió les mares són les següents:

– A mi em sembla que sí en un moment especial, però sense parar... No importa si són joves o vells; crec que ja han passat aquest temps i que els ha arribat el moment de retirar-se o descansar. O almenys no tenir un horari. El net està molt bé per un moment, per una tarda, però per a tot el dia...

– Que no sigui una obligació.

– Sí, els nens són alegres, però si són molestos per a nosaltres, pensa en els nostres pares.

Les mares volen que els seus pares els acompanyin en situacions concretes, però saben que en el dia a dia són molt més que col·laboradors. Els participants en els grups de discussió reconeixen la dificultat de definir la frontera entre l'abús i l'amor, més encara en una societat en la qual el teixit familiar té tanta importància que la majoria de les àvies es mostren disposades a ajudar.

Des del punt de vista econòmic, els que més es dediquen a àvies i avis són els que es troben en una situació econòmica més precària, sense accés a recursos de pagament. No obstant això, els membres dels grups de discussió van alertar de l'existència d'alguna mena d'abús. És a dir, que els pares i mares que no tenen greus problemes econòmics també recorren als seus avis i àvies, i que els diners es gasta en altres necessitats que es consideren “de segona categoria” i en el temps lliure (per exemple, en vacances), en lloc d'en la cura dels nens. Una mare diu: “Hi ha molt d'abús, però un ha de saber fins a quin punt pot deixar als seus fills amb els seus pares o els seus sogres. Cadascun ha de saber quins límits té en la seva família. Crec que es produeix un abús si veus que la teva mare no pot més i que està fent un favor. És a dir, quan vostè s'està aprofitant d'això”.

Àvia, avi, i en general, la cura de la xarxa familiar té algunes conseqüències. L'anàlisi va posar l'accent en tres aspectes: En primer lloc, els participants van utilitzar la paraula “àvia esclava” per a referir-se a un ús injust. En nom de la solidaritat, de l'ajuda intergeneracional, i sobretot dels vincles afectius basats en el gènere, es cometen abusos. En segon lloc, s'està duent a terme una vigilància no remunerada que condiciona, d'una banda, la qualitat de la cura remunerada i, per un altre, limita l'eficàcia de les polítiques de les institucions públiques respecte de les estratègies de vigilància/empro. Mancant una altra opció, “el compte continua funcionant” –afirmen els participants–, “el model es reinventa i es manté”. En tercer lloc, gràcies al treball de la xarxa informal, els pares estalvien costos i tenen més diners per als béns i serveis de consum.

Els nens ja no creixen com abans

Què ha passat perquè els parcs estiguin plens d'àvies i avis? Per què estan cuidant els segons perns? Hem preguntat a Marta Luxan, professora de la Universitat del País Basc, demògrafa. Ens ha ajudat a situar el nou panorama de la cura infantil. Destaca dos canvis principals: què entenem per cura avui dia i la redefinició d'edats. Desenvoluparem les dues idees.

Ahir i avui els nens no es cuiden, creixen, s'eduquen de la mateixa manera. Avui dia se li dona molta importància a cura dels nens, encara que això no vol dir que no tingués el primer pes. Però imaginem el dia a dia i el present dels nens de fa molt poques generacions. Els nens de llavors solien estar solos durant més temps, els desplaçaments a l'escola es realitzaven sovint sense l'ajuda d'adults i es “perdien” en el camí. Ara, a penes es deixen sols, algú espera a la porta de l'escola per a portar-li-ho directament a casa, o a l'escola de música o a la natació. Gairebé sempre té un amo al seu costat.

La responsabilitat dels nens s'ha anat des de més col·lectiu a més individualitzat. Cada família intenta arreglar la cura dels seus petits de la manera que pugui. Fa no tant, era habitual que els nens juguin pel carrer i que les mares observin alternativament per la finestra. Luxan ens parla de la individualització i del model de maternitat intensiva. Segons aquest model, les necessitats del nen prevalen sobre les de la mare. Tota la responsabilitat és de la mare, tota decisió és molt important i cada error té una pesada càrrega. És un model molt exigent amb la mare i té conseqüències en els seus avis i àvies. Si la mare té ocupació i la seva parella també, qui cuidarà millor al nen? Les de casa són les àvies i avis, si la comparem amb la guarderia o el cuidador de pagament. L'àvia seria la millor alternativa a la mare.

El segon gran canvi és la redefinició de les edats. , Avui dia la infància és llarga, no són tan antigues les èpoques en les quals als 11-12 anys anaven criades i criats; imagineu al nen de 12 anys treballant a la casa estranya. A més, tenim a les nostres àvies i avis en bona forma. Estan sans i actius, els fills no pensen que tenen pares esgotats, ni molt menys. Fa poques generacions no era tan habitual mantenir als avis amb vida, i molt menys amb salut.

Un tercer element ha afegit Luxan, una de les claus per a entendre les estratègies de cura: la importància de la xarxa familiar en el nostre entorn.

Sorgeixen situacions asfixiants quan es tracta de preocupar-se pels nens i es recorda d'un dels més extrems: el que li està passant a l'anomenada generació sandvitx. Els pares i nets estan cuidant alhora. En paraules de Luxan, "no poden més, la càrrega és molt gran. Tan gran, diuen entre les dones, que quan els arriba el moment prefereixen anar a la residència d'ancians perquè els seus fills no sofreixin el que estan sofrint”. El professorat de la UPV/EHU s'ha centrat en les dones, ja que encara que cada vegada són més els avis els que cuiden als nens, els majors són més atesos.

Obligatorietat de la custòdia

La demògrafa Marta Luxan no dubte en el valor de les relacions entre nets i àvies, però una cosa és que es cuidi amb delit i una altra que es mostri obligada. Sovint es converteix en un treball forçat en nom de l'amor.

Li hem preguntat si no és el més adequat que cadascun reivindiqui bons serveis públics en comptes de solucionar els problemes de la seva llar. Per a Luxan, la veritat és que els pares no estan per a la cura, i la pregunta hauria de ser: “On estan els pares? Què estan fent? En el centre d'aquesta societat hi ha ocupació i capital, posarem la vida en el centre. La vigilància és molt important. Moltes vegades pensem que els dos extrems necessiten cures, els nens i els majors, però tots ho necessitem. L'estat de benestar està caient. Està quedant un munt de coses en mans de la família, per motius de cura. Val, els avis d'ara no són de fa 40 anys, però això significa que estan obligats a fer tasques de cura”.

En el model mediterrani són cuidadors els familiars

Mila Amurrio és professora de la UPV/EHU, sociòloga. Planteja una reflexió: “Com és possible que en l'Estat espanyol la taxa de natalitat no augmenti?”. Ha comparat a l'Estat espanyol amb el de Noruega, on ha exercit de president. La dona ha saltat al mercat laboral i pràcticament ha aconseguit la taxa d'activitat mitjana europea. A Noruega, per exemple, hi ha xifres semblants, però la taxa de natalitat és més alta. També en l'Estat francès. En alguns països del nord d'Europa, i en uns altres, quan es tracta de cures, no se situa a la família en el centre de la vida. En comparació amb el sud, al País Basc Nord, existeix una major disposició a les ajudes i a la vigilància contributiva. Amurrio fa una reflexió general: “L'elecció sempre és de la dona, no ha de sacrificar res en l'itinerari d'ocupació, la dona està més protegida”. A partir d'aquest moment tindrà més temps per a cuidar al seu fill a casa, també tindrà ajudes econòmiques, i un compte important, tindrà garantida la seva tornada al mercat laboral. Als països mediterranis se centra en la xarxa de famílies, a la qual se li demanarà ajuda en primer lloc i, si falla, és llavors quan apareix l'administració.

Al no coincidir l'horari de vigilància i producció, els pares han trobat solucions de tota mena. A més de la família, Amurrio ha destacat la importància de la contractació de treballadors i la reducció de jornada. Les classes altes sempre han recorregut a les cures de pagament, fins i tot les classes mitjanes, a l'espera que l'ona de la crisi els enxampi. La precària situació econòmica i la impossibilitat d'accedir a dos sous diferents, és a dir, per a mantenir el nivell de vida (habitatge, oci...) es necessita un parell de jornals, per la qual cosa no es pot accedir als treballs de cures. L'altra opció és no treballar a jornada completa, amb un peu en el centre de treball i un altre en la cura infantil a casa. A aquesta opció s'han acollit gairebé íntegrament les dones. En opinió d'Amurrio, “en general els homes no han fet el mateix plantejament a l'hora de vincular la cura i l'ocupació, a pesar que han començat en alguna cosa. De totes maneres, ells també estan en el món de la producció i tenen horaris de treball”.

La crisi de la cura està a flor de pell. Conciliar la cura i l'ocupació és un exercici difícil. Si les institucions públiques no posen en marxa polítiques més atrevides, o si, com diu Marta Luxan, no posen la vida en el centre de la societat en lloc de l'ocupació, no hi haurà equilibri i als parcs les àvies i els avis continuaran esperant nens.