Et vas posar darrere del piano.

Estava en el passadís de la casa i em temptava cada vegada que passava per allí. El meu pare se les arreglava molt bé i abans de començar a jugar tocava Binbili Bonbolo amb un sol dit. Record que, amb menys de 5 anys, a una velocitat d'un dit, tocava melodies. Amb la guitarra, no obstant això, em vaig trobar en l'adolescència. Als 13-14 anys veia concordes simples a la nostra germana major i m'esforçava amb “Guk euskaraz...”. Més tard, vaig escoltar el meu germà Norton cançons punkas i vaig saltar als concordes punkis. L'heavy metall va arribar a les meves oïdes amb 16-17 anys, i aquí em vaig posar a dibuixar i a analitzar els trucs dels guitarristes. No hi havia facilitats actuals, veure el que es veia en els altres o en els concerts, aprendre solos i escales, tenir imaginació, moure's i avançar.

L'anomenat “Rock Radical Basc” estava...

De nen se sentien Benito Lertxundi o Pantxoa i Peio. Més tard, Itoiz. Va treure el disc La Pollak als 13-14 anys, i de seguida em vaig submergir en l'ambient de grups punk com Hertzainak, r. i. p. o el Regne Unit. Encara que en escoltar l'heavy metall comencin inconscientment a fer jocs més tècnics i a fer música més complicada, les cançons de protesta entre Pantxoa i Peio-Eskorbuto tenen molta influència en mi a l'hora d'escriure les lletres de les cançons. Musicalment, no tant. De jove, tens molta força, passió insaciable, no tens por, i encara que no ets molt conscient, imites als grups que t'agraden. Soñas amb la guitarra a les teves mans. Jo vaig aprendre solfeig però no sé llegir la guitarra. Per això sempre he seguit la melodia.

Què és la guitarra per a tu?

Em fa pena, però ha perdut la màgia que tenia al principi i ara forma part de la meva professió. Al principi, tot era natural, tot era seguir l'instint, tot el fèiem sense adonar-nos. Ara calculo més, no vull que els meus efectes apareguin clarament, a l'hora de crear em complico molt més. Però quan descansa, sento la necessitat d'agafar la guitarra. Però sí, els anys passen, amb la família, amb els amics, la vida canvia, i la guitarra se m'ha convertit en un instrument de treball. De totes maneres, jo li dec la vida a la guitarra i no puc imaginar un futur sense guitarra. Abans caminava més boig amb la guitarra, ara està més arrelat en mi. Malgrat perdre la màgia, és part de mi.

El seu Ta Gar també necessita la teva part. Fundada en 1987 per quatre persones de l'institut... Sembla l'argument d'una sèrie.

Potser no tant com avui, perquè no hi havia facilitat per a adquirir instruments i àmplies, però una modesta generació per a crear grups punkis va travessar la nostra generació. El nostre inici va ser tan natural com el nostre recorregut. Xabi i Borxa eren d'una habitació i Asier i jo érem l'altre. Encara que Xabi i jo ens coneixíem de vista, en els campaments bascos ens vam posar en contacte i comencem a donar voltes amb la guitarra. Per a llavors, Xabi ja sabia que Borxa va tocar la bateria a casa de Chufu, en el Delirium tremens, i es passaven hores parlant d'això. Em va oferir el seu consentiment, encara que no disposava de bateria. Al mateix temps, jo sabia que Asier tocava el txistu, i “si toques, t'arreglaràs amb el baix!” li vaig dir i no va retrocedir. Al principi, Xabi i jo sabíem poc, però Asier i Borxa van començar de zero! Així que, per a passar el temps, vam agafar el local per a formar un grup, i vuit mesos després, toquem.

Què és una bona cançó per a tu?

Sigui més simple o més complicat, que arribi a l'oïdor, que mogui alguna cosa. El que no sé és com sorgeix una bona cançó. Normalment, agafo la guitarra a la mà i començo a jugar, passant de major a menor, provant amb el dit més alt o més baix, i fent el que em demani la cançó i l'instint a cada moment. És molt curiós que a vegades et sembli que et falta poc per a arribar a l'altura i no puguis donar-li continuïtat, i altres vegades et surten estrofes i et repeteixen abans que comenci a sonar. Sovint aquestes últimes són les cançons més fresques i potents. Afortunadament o per desgràcia, no existeix una fórmula màgica. El que és clar és que les nostres cançons han tingut una evolució. Comencem a imitar als grups que ens agradaven, les referències eren més clares, però a mesura que ens hem anat consolidant com a grup, hem treballat la nostra personalitat i hem fugit de les influències dels altres. Això no significa que no tinguem cap efecte, sinó que passem pel nostre filtre i són molt més amagats. És imprescindible que siguis identificable, que la teva música porti el teu segell pegat. Si comences a tocar i la gent creu que ets un altre grup tens festa. En el nostre cas, no importa quin tipus de cançó sigui, per a ficar la veu o per a escoltar un solo la gent sap que és La seva ta gar. Això és el que ens dona personalitat, aquest és el nostre camí per a arribar a la gent, per això som part de la gent.

Som conscients del que és 27 anys sobre l'escenari?

Vivim en l'època de l'olla expressa, i les nostres són mongetes de plop-plop. Ha canviat molt el món, l'estil de vida, la manera de relacionar-se de la gent... Tot és més superficial. S'ha acabat el vincle humà de les botigues petites, quan els nens es movien pel barri d'una casa a una altra, en un altre món, caminem en altres esquemes i la música no està fora de perill. La humanitat i la relació directa han desaparegut en favor del consum i l'aparença. Avui dia, les cançons de motlle són eliminades fins que es cansen, mentre que les cançons que estan fora de la fórmula no s'escolten. La selva de la compravenda falseja moltes coses. Nosaltres, amb les nostres forces i obstacles, sempre ens hem preocupat de fer el nostre camí per les escletxes, i per això ens hem mantingut. No sé si la gent és conscient del mèrit i el significat de perseverar. Ens adonem que en desaparèixer Barricada desapareix part de la nostra vida? Això no ocorre amb la desaparició dels equips comercials actuals. La gent vol moure's en aquest consum immediat, senzill i ràpid, però també necessita anses que deixin empremta i que romanguin. El que no dura no pot ser la banda sonora de la vida de ningú.

Ser músic professional significa haver de defensar aquest bosc?

Malgrat ser músics professionals, ens sentim apartats de la música que exigeix el sistema. Són molt pocs els grups de metall que s'han fet famosos en el món. La fórmula comercial estereotipada no admet res que superi un punt de duresa. De la mateixa manera, hi ha un públic que és heavy, però què són les coses, a Euskal Herria els nostres seguidors no són res heavys, és un grup de gent molt heterogeni, i gràcies a això aconseguim omplir les sales amb música no comercial després de tants anys. Però això no vol dir que tractem d'adaptar les nostres cançons a aquest públic. Fer un disc acolorit de diferents estils no és una decisió comercial, sinó alguna cosa que el cos exigeix. Encara que el procés creatiu es complica, no m'agrada fer discos homogenis, prefereixo treballar diferents camps i facetes. La intensitat en alts i baixos no és un acte de deferència comercial. Clar que jo també vull arribar a la gent, que jo també vull vendre discos, però sent honest amb mi mateix.

La venda de discos s'ha convertit, pel que sembla, en una tasca complicada.

Al final és una roda. Al meu entendre, els missatges que diuen que la cultura hauria de ser gratuïta són molt guajos, populistes, que entren molt bé a cau d'orella, però a mi no em semblen molt reals. El treball artístic hauria d'estar molt més secundat i protegit: disposar de punts d'accés, facilitar la gravació, crear les condicions per a dedicar-se a això... La solució no passa per ficar hores en la música amb un altre treball i que el resultat sigui gratis per al públic. Això és fals, res val. Encara que tu no perdis els diners, guanyen Movistar, Euskaltel, etc. Després venen les eternes contradiccions. Tenim diners per a anar al futbol i no per a comprar un CD. Fer un disc o una pel·lícula suposa una gran despesa, però amb un sol clic es pot baixar gratis, mentre que amb 6 euros només es poden comprar quatre xapes de pa.

És necessària la indústria per a la música?

Crec que és el més adequat. Així, a més de dedicar el cos i l'ànima al camp artístic, hi hauria més estudis que funcionen, gent treballant en discogràfiques i distribuïdores, botigues obertes... Avui dia, es pot passar directament per la casa del músic a internet, i malgrat abaratir costos, no m'agrada tancar discogràfiques, distribuïdors i estudis en crisis, i veure les botigues desaparèixer. Hem arribat al punt en el qual la gent no té botigues per a comprar un disc! Però, en contradicció amb el que dic, nosaltres també passem a l'autoproducció i això suposa un desgast tremend. Per descomptat, després tot el pastís és per a tu, però ja és molt petit. Preferiríem compartir un pastís més gran amb les discogràfiques, significaria que es garanteix el valor de la música.

Quan es dirà que l'ofici de l'artista és un ofici seriós?

No ho sé. Ningú pot convertir la música en un ofici. Qualsevol persona que s'iniciï en el taller comença amb ofici i se li paga, en menor o en grau més alt. En música no, en els inicis de la música ningú paga per tu. Així, hi ha artistes que creguin moviment de diners i altres que no. Aquí sorgeixen les enveges, l'enveja i la deslegitimació. Per exemple, crec que la majoria dels quals colgan cançons gratis en Internet són els que embenin molt poc. Aquesta gent té un altre treball, la música és un lloc d'oci i comença a criticar el que es pot viure de la música. Per què se li demana a un grup de música i a un lampista que treballi gratis? Perquè no hi ha un sol lampista que estigui disposat a treballar gratis, però hi ha centenars de grups que estan disposats a tocar gratis. D'aquí sorgeixen crítiques insultants com “només toquen pels diners!”. Puc tocar gratis, però també demanar diners. Nosaltres no comencem a enriquir-nos, sinó amb la intenció de passar-ho bé, però comencem a reunir molta gent i, abans que ens donés compte, tots els que ens envoltaven treien diners del que fèiem, menys nosaltres. La nostra aposta per la professionalitat per a gestionar el que creguem nosaltres. Sé que a Euskal Herria la música i la solidaritat estan molt unides per tradició, però cada vegada que ens criden per a tocar gratis ens uneixen en un nus enorme. Euskal Herria és un poble molt petit i tocar en algun lloc suposa cremar aquesta zona durant una temporada.

Quin problema té la censura?

Al principi, impressionant, però amb el temps, com la majoria dels bascos que estan sofrint la repressió, l'hem viscut dins d'una normalitat. Quan et foten el primer concert, se t'acumula un immens desig, però t'acostumes. Abans de la treva vam estar també amb preocupació i por, perquè a qualsevol li ficaven en la presó amb qualsevol pretext, però en general, és impotència no poder sortir fora i haver de superar tantes traves per a tocar la ràbia a Euskal Herria. No sé si la nostra estratègia va ser la millor davant això. No ens enfrontem, no vam voler tirar llenya al foc, no denunciem la nostra situació en la televisió, no intentem enlluernar-nos davant la impossibilitat de tocar a Madrid... El que sí és clar és que ens ha fet un mal tremend. Fa dotze o tretze anys aconseguim ficar el nas en els festivals, però del matí a la nit tot es va interrompre, i encara ens costa molt tocar en els festivals.