Dues qüestions abans de començar l'excursió. L'antic nom del pas esculpit pel riu Larraun és Axitarte. Però és Biaizpe el que s'utilitza en l'actualitat, és a dir, dues+(h)aitz+pe. Un d'ells ha deduït que eren “dues germanes” i d'aquí s'ha estès la denominació de Dos Hermanas en castellà. Alguns escaladors també diuen Germana Major i Germana Menor a les dues roques. Nosaltres els direm la roca principal i la roca petita.

La segona qüestió es refereix al nom d'Aixita. Aixita és el nom de la roca principal de Biaizpe i en ella també era el castell, el nostre objecte actual. El nom del castell s'ha escrit en diverses formes (Aixita, Axita, Aizita, Aitzita), però nosaltres només utilitzarem un: Aixita. Confiem que no torni a complicar-se les coses per a explicar les mescles de noms. Aneu a la muntanya, doncs!

Punt de partida en Etxeberri

Començarem l'excursió des del consell d'Etxeberri (municipi d'Arakil), al costat d'Irurtzun. Es pot arribar amb cotxe fins al cementiri. Nosaltres hem deixat el nostre al poble, al carrer Sant María, on trobarem els panells informatius: El que defineix el GR 20 que fa la volta a Aralar i el recorregut d'Aixita que farem (SL-NA 131). En ell es recullen dades rellevants de la volta: Té una longitud de 3,8 quilòmetres, té un desnivell de 203 metres i es triga aproximadament 1 hora i 20 minutos a completar la volta.

Prendrem la carretera que va cap al cementiri. En arribar, creuem la barrera i seguim les marques blanc-i-vermelles i verds pel bosc. Ens trobem amb un pal de senyals de fusta; nosaltres girem a la dreta cap avall, cap al mirador. Pujant podem anar al castell, que serà el nostre camí de tornada, però atrets per la grandesa de les dues penyes de Biaizpe, sense renunciar a la crida de pas entre elles, hem baixat. Perquè l'ordre dels productes sovint pot alterar el resultat, per sota d'aquestes pedres gegantesques ens adonarem del nostre petit, que, malgrat la grandesa que sentirem al capdamunt, no convé oblidar.

Harritzarrak (e)stonatua

De la vasta senda ombrejada, de tant en tant els voltants s'obrien a la vista entre els arbres: Al costat del poble d'Irurtzun, al final d'Andía, podrem veure els monts Txurregi i Gaztelu, així com escoltar el baluern de l'autopista. Sortim del bosc i envoltem la gran roca de Biaizpe. La sensació varia molt si la boira humida del matí recol·lecta la zona. Ara se'ns ha ocorregut veure a Amaia en la petita roca de Biaizpe, ara molt oculta, però per a espatllar la imatge és aquí l'autopista. El riu Larraun ha nascut bessó, un asfalt que travessa la roca a favor dels costats. Però què li farem si ell ens ha portat a Etxeberria.

El pal de senyal ens indica el camí a seguir. El pont sobre el riu Larraun, que es dirigeix al Balcó dels Saiyajin, el deixarem per a una altra ocasió. En aquest cas, ja que la senda es converteix en perillosa quan està mullada, vagi amb compte –a més està ben indicat–. A l'esquerra veiem la torre d'electricitat, convertida en una fita que mostra el camí per als escaladors. Nosaltres seguim endavant amb la penya petita de Larraun i Biaizpe (673 m) a la dreta i a l'esquerra el pareto de la roca principal (705 m). La sendera ascendirà en ziga-zaga fins a la taula d'orientació.

Entre roures fins a les ruïnes

Pujarem a poc a poc ficant-nos en el boix i després ens ajuntarem amb la pista. Continuarem pujant per la pista, però atents, ja que la marca blanc-i-vermella ens indicarà la corba. Girem a la dreta, deixant a un costat la pista, i pujant per la sendera trobem un altre pal de senyals. El castell d'Aixita, el nostre destí, està a 700 metres d'altitud. Seguim a l'esquerra en la pista i de seguida veurem a l'esquerra un munt de pedres demostratives, al costat d'un lloc de caça. Seguirem entre els roures sinuosos, no hi ha pèrdua: a mesura que l'entorn es vagi buidant, caminarem amb precaució entre les roques nues i els penya-segats. En l'alt d'Aixita es troba la torre que mostra la història del castell, un guardià mut dels voltants.

Castillo d'Aixita

Al juliol de 1210 és la referència més antiga sobre el castell. Apareix en uns documents signats per Sancho VII el Fort. Basant-se en aquestes dades, alguns han arribat a la conclusió que el castell es va construir aquest any, ja que el rei va voler reforçar aquesta zona fronterera després de la pèrdua d'Àlaba i Guipúscoa. Les seves funcions no són clares: podria ser una talaia, un punt de comunicació o un control de la ruta. El castell es trobava, en efecte, en el lloc més indicat per a l'ocasió.

Malgrat tenir un chinchetito, el camp que s'agafa de la vista d'Aixita és enorme. Al nord, bosc, límit de la Navarra humida. Al sud, en la zona més llunyana, es troben Itzaga i Higa, i entre altres, la Conca de Pamplona. Al costat del mont Txurregi i Gaztelu, al final d'Andia, i el Muro d'Oskia, l'antic camí de Pamplona obert per Arakil. A la nostra esquerra es troba el mont Erga i també la gran roca que amaga la petita roca de Biaizpe. Deixarem als escaladors l'honor de pujar.

Destruït en la conquesta de 1512

No seria agradable passar les nits d'un cru hivern com a castells, ja que el lloc és el regne dels voltors, el territori cruel que limiten els precipicis que s'enfonsen en el no-res. Pels documents sabem que uns cinc homes que estaven en la guarnició rebien vint robatoris de blat –l'exhort era de gra vell, una mica més de 28 litres–. Es tractava d'una recompensa modesta, que en temps de guerra havia d'augmentar tant com la quantia de la recompensa, com el nombre de soldats de la guarnició. El castell va anar perdent importància, però també va ser utilitzat en les guerres entre navarresos a partir de 1460. Encara que no hi ha notícies clares de la desaparició del castell, la cronista aragonesa Zurita la inclou entre les que van ser destruïdes després de la conquesta de 1512 del Regne de Navarra.

Miraz, en record del passat, és el moment de tornar al present. Prendrem el camí que hem vingut cap enrere. En l'encreuament, a la dreta, tenim una bonica barraca de caçadors, si el temps no ens acompanya, i si tenim al nostre costat, podem anar cap a Goldaratz seguint el GR 20 que envolta Aralar. El que no vulgui allargar l'excursió té Etxeberri a un quilòmetre; prenent a l'esquerra, només cal baixar per la senda per a acabar la volta.