Quan estudiem el primer volum de la volta d'Artze per al suplement de l'Arc de Sant Martí de Deia, és a dir, La vida és el llindar de la mort, les peces curtes individuals formaven un solo llarg poema genètic. Doncs bé, amb aquesta La Porta de la Vida que ens ha lliurat com a segon lliurament (Elkar, 2013) queda clar que el treball que ens oferirà Artze en set llibres serà el de devoció; en el primer s'ensenyen els principals tons –la filosofia, la introspecció, la metafísica– el lector avisat a partir del segon pot decidir si seguir o no amb aquesta alta obra d'oració, on la combinació de factors no sols modifica el resultat, el ritme i la ruta.

He triat: Vaig amb Artze en aquest laberint d'idees i emocions fins al final. Té una resplendor especial que la seva lírica converteix en bella naïfa, i profund en el que qualsevol altre escriuria pedantosamente. Fins als sants indis van comprendre que el que millor acaricia l'ànima és la poesia.

L'exploració del silenci i la promesa és el que aquí es presenta una vegada més. Una altra vegada la boira ens oculta els racons: “No et veiem/ et volem veure amb els ulls,/ no t'escoltem, no pots tocar-te,/ t'escoltem amb l'oïda i/ et volem tocar amb la mà,/ i Tu, estar massa lluny/ i massa a prop, alhora/ veure amb els ulls, escoltar amb l'oïda/ i tocar amb la mà…”. El paradís, doncs, no existeix, és tot un paradís. Tot. Per a veure-ho, els ulls han d'abandonar els noms i les formes, deixar de fabricar la veritat.

No és una poesia críptica, no és difícil, no és fàcil. En aquestes pàgines sense bones ni dolentes, per tant, els ponts d'Artze són admirables per a arribar a les seves ribes personals. I el poeta utilitza la paraula de sempre amb la frescor de qui encara aprèn. S'observa una selecció precisa, un treball fi, que dona a la condensació un grau superior, gairebé sensual. Fins i tot quan es refereix a la mort, és elegant en el seu aspecte clàssic: “Per a què no parlaré amb vostè aquesta llengua?”, o “No és emocionant/ veure, com és/ rosquilla arrugada/ (…)/ sense penediment”.

Els nous edificis d'Artze ens regalen lliris o estrelles fets amb elements tradicionals, usats i reutilitzats. És aquest l'últim laberint? És aquest el llibre d'exercicis definitiu que es pot reformular mil vegades? Hem arribat a la deu?