En les Jornades d'Igualtat, tu també en labors d'organització, al final.

Laura Pinto i Begoña Ormaetxe, regidora, porten temps treballant la perspectiva de gènere en Galdakao. He participat en la realització d'activitats denominades clownclusiones. Ens coneixem des de fa molt temps i es van dirigir a mi per a ajudar-me a buscar oradors. Al final hem estat organitzant les jornades junts i per a mi aquesta oportunitat ha estat com escriure una carta a l'Olentzero. En aquest cas, a més de fer clownclusiones, he participat com a conferenciant. Ha estat un gran honor per a mi, per tractar un tema que no és habitual, i per la greu crisi que viu avui la cultura. Per a mi ha estat un regal doble.

Som un exemple, tenim una influència directa en la gent. En les arts escèniques d'Euskal Herria hi ha diverses dones creadores que han passat de ser actrius en els últims 20 anys a ser guionistes o directors i que han revisat les històries que es conten. Per què? Perquè no tenien treball, perquè ningú els contractava, excepte per a adorns! La violència que sofrim les dones és de tota mena, una d'elles és la violència simbòlica. La literatura canònica, la literatura que se submergeix en el discurs principal, la literatura misògina i sexista que parla mal de les dones, necessita una mirada crítica.

Com destruir el mite que l'art fet per les dones és per a les dones i l'art dels homes és per a tots?

Com a creador, la meva creació és per a tots. Però, desgraciadament, en un moment en el qual el públic està en crisi, els homes no van tant al teatre com les dones. Jo veig que el públic és principalment femení, és a dir, al voltant del 70% són dones i el 30% són homes. Crec que els programadors culturals no fan una programació real. Es programa per a un home blanc, heterosexual i amb gran capacitat econòmica, però aquest tipus d'espectador no va al teatre!

En aquesta mena d'oci les dones som les protagonistes. Jo personalment, viu gràcies a les associacions de dones, perquè cada vegada que tinc una cosa nova em criden, perquè els agrada el que faig. Però què significa això? Hi ha molts professionals en aquest ofici que mai m'han vist treballant, perquè no estic en els espais adequats. Jo ja estic acostumat a treballar en els menjadors escolars, però és clar que el teatre és el lloc ideal, que no és el menjador de l'escola. No obstant això, no ho faig per mi, perquè el que m'importa és la gent. Per això, molts programadors no em tenen en compte, perquè jo treballo per a dones, almenys així ho pensen ells. Soc invisible per a molta gent.