Va escriure apunts de records en basc, castellà i francès, tal com li indicava el succés. Es penedia, en part, de no prendre's el temps necessari per a això, però no estava disposat a abandonar la gran afició de fer soldats petits. El gos Xixipo ens va portar al taller que tenia en un racó de la seva casa, precedit de lladrucs: “aquest és el meu forat”, amb olor de vernís i pintura, peces de soldaditos en caixes, pots de pintura i hisops sobre la taula, amb fotografies dels uniformes que usava per als seus models. I va trepitjar: “Jo no passaré a la història com a polític, però sí com a faedor de soldaditos”.

No sabem fins a quin punt va escriure la memòria. La seva memòria no li fallava. Aficionat i expert a la història, el relat de la seva vida es convertia en una classe magistral il·lustrada i divertida, amb lletra petita i gran grandària. Era un home que havia pujat al tren de la història, per la qual cosa li havia tocat viure i per saber col·locar i filtrar el que havia viscut.

“Jo tinc el sentit de la nació, seré un maniàtic, val, però tinc aquest sentit”. Aquest era l'eix del pensament polític que conduïa a través dels camins més enllà de la línia oficial del PNB. El sentit de la nació s'havia sentit durant la guerra, quan vivien refugiades al Nord. “A l'altre costat no es parlava del partit, es parlava del lehendakari, José Antonio Agirre, i del seu govern”. En aquest ambient va germinar per sempre el sentit de la nació.

Per a llavors ja havia descobert un altre llegat: el de la cultura basca. En el saló va trobar als que havien escorxat el Renaixement: Lizardi i Aitzol, Lauaxeta i Orixe, Ixaka Lopez Mendizabal… Tolosa era el cor del Renaixement i la casa d'entrada d'Antonio Maria Labaien i Carmen Sansinena.

Iconoclasta

L'oncle Jesús Elosegi, espòs de Pilartxo Sansinenea, en la fotografia que va treure al gener de 1937 en la finestra de la casa Ziburuko Ziburuko, mostra a tota la família –els seus pares, el seu germà Mattin i Ramón–, als seus oncles Juan Miguel i Pilartxo Sansinenea, i a un altre personatge: Elbira Zipitria, una senyoreta pionera. En una entrevista concedida a Imanol Murua per a Jakin, Ramón conta que va ser “la primera víctima pedagògica de Zipitria”, amb la seva ironia gràfica. A Don José Miguel de Barandiaran, que va ser professor de llatí en Sara, li imposava un qualificatiu: integrista. “Un capellà bastant integrista”. Poc d'autocensura, un punt de venjança, sí, al noi de Labaien li van amargar una mica la seva estada en Iparralde a l'hora de jutjar a aquestes icones del món basc.

La història continuava passant pel portal de la casa. En l'estiu de 1940, un nen que fugia d'una guerra, va viure un episodi d'una altra guerra en la plaça de Sant Joan de Llum: l'entrada dels alemanys. Un dels soldats li va demanar que “cigarrette” i es va anar corrent a la tabaquera i li va fer l'encàrrec. En recompensa, va rebre 20 lliures, una magnífica propina, d'aquell seguidor d'Hitler: “Em vaig convertir ràpidament en germanòfil”. Aquesta anècdota també està recollida en el documental “Una Esvàstica en el Bidasoa”. En l'última aparició de Labaien enfront de la cambra, Labaien ofereix un testimoniatge de primera mà sobre l'estada nazi en Iparralde, i sobre les relacions que van mantenir entre ells i la gent basca.

El jove Labaien va tornar d'Iparralde en 1944 després d'aprendre el basc de Sara i vestir amb gran devoció per la història i la cultura que oferia l'escola francesa. I aquí es va trobar amb el nacionalcatolicisme, en Donostia, en el col·legi dels Jesuïtes. Després va ser a Madrid a estudiar química i allí va muntar un grup amb alumnes bascos per a treballar la història d'Euskal Herria. “Hi havia una teoria: quan va començar el nacionalisme? Amb els cavallers d'Azkoitia”. Teoria labaienense.

Senti!

Era el seu proverbi. Senti! Podia començar a qualsevol cosa de seguida. Per exemple, quan en 1980 Garaikoetxea va cridar al primer Govern de la postguerra i va assumir la Viceconsejería de Cultura que “tot estava per fer”, i aprofitant la valentia i autoritat d'aquell lehendakari van crear gairebé clandestinament la Ràdio Televisió Basca. “En aquell govern hi havia molt d'entusiasme i un lehendakari amb molta força, i vèiem clar que una cosa era la legalitat espanyola i una altra la legitimitat d'Euskal Herria”.

En 1983 va obtenir l'alcaldia de Donostia-Sant Sebastià per part del PNB. El càrrec va ser el que més còmodament es va trobar, el títol més estimat. “Jo crec que la columna vertebral de la nostra estructura política han estat les alcaldies”. En l'entrevista que Nerea Azurmendi li va fer en 2004 per a la publicació dels premis Rikardo Arregi, Labaien va assegurar que més tard es va adonar que ell va ser alcalde de la burgesia donostiarra. No es movia gens la paraula burgesa. “Jo soc un burgès de Tolosa i la meva mare era un burgès de Sant Sebastià, i cadascun ho és tot. No pots fer ficció”. Va començar la remodelació de l'hotel María Cristina i va fundar cases de cultura en els barris durant la legislatura en la qual va estar en l'alcaldia.

En les imatges de televisió en les quals va passar la Korrika de 1985 per Donostia, l'alcalde apareix vestit amb la samarreta d'AEK pels carrers, amb un dels seus fills de la mà; després, a l'Ajuntament, al costat de don José Miguel de Barandiaran, va finalitzar l'acte de rebuda amb un alt i emocionat “Gora Euskadi!”. Aquest any Korrika va rebre una ajuda de 800.000 pessetes de l'Ajuntament de Sant Sebastià.

Va treballar com a assessora a la fàbrica d'armes SAPA d'Andoain fins que va abandonar la seva trajectòria institucional i es va jubilar de manera tardana.

Funcions del consultor: “obtenir llicències, estudiar el que fan falta, relacionar-se amb els militars… Jo m'arreglo bé amb els militars”.
I al mateix temps, fora de la política oficial, va entrar en nombroses iniciatives per la pau i els drets: Contra el tancament del periòdic, en Milakabilaka, en la xarxa Independentistak… “Jo els dic que això és una opció, que cal analitzar-ho”. En l'Aberri Eguna de 2011, es trobava en Baigorri (Iparralde), encaputxat, lluitant contra el ruixat i la pluja. Sempre sota el paraigua del sentit de la nació.