Estem en una gran ciutat gallega, diguem que és Vigo. En un carrer llarg, pintada en la paret, d'un barri obrer, dues anomenades a la vaga general, pròximes les unes de les altres. Tots dos estan escrits en gallec, però diferents. Folga xeral crida un, Grève guerral l'altre . Aclarim que, abans de seguir endavant, es pronuncien xeral i geral de la mateixa manera. Per a dir-ho correctament, només has de llegir el primer dels dos com en basc.

L'escriptura xeral del Folga es correspon amb la norma de la Reial Acadèmia Galega (RAG), de l'acadèmia gallega. Aquest és el model lingüístic que s'ha estès en la majoria dels mitjans i en l'ensenyament en els últims 30 anys, aprovat per la majoria dels parlants, inclosos els principals partits nacionalistes gallecs. En resum, se'l denomina norma ILG-RAG, pronunciada com “ilgarraga”. Greve geral, per part seva , és una gallega escrita per l'associació Associaçom Galega dona Língua (AGAL) a principis dels anys 80, que s'ha sumat a la proposta. El president de l'Associació, Miguel Penas, ens ha explicat el nucli del pensament d'AGAL.

AGAL és, segons Penes, el màxim representant de la línia de reintegracionisme. “L'associació va néixer en 1981 i, en definitiva, és l'execució orgànica d'un moviment nascut en el segle XIX amb els inicis del galeguismo. A mesura que es consolidava la consciència política de la nacionalitat, alguns gallecs es van adonar que les llengües d'aquest país formaven una llengua i van tractar de portar-la a una situació diferent”. Dins d'ella va aparèixer el corrent denominat reintegracionisme. Podem traduir el sentit de la reintegració al basc.

Considerar el de més enllà del Minho

“Aquell corrent deia que el que nosaltres parlem i el portuguès tenen un origen comú”, ens diu Penes. Aquest és el punt de partida del reintegracionisme i ningú el posa en dubte. En coherència, AGAL considera que la llengua gallega estàndard hauria de ser tinguda en compte a l'hora d'estructurar-se, més enllà del riu Minho. Entre altres coses, perquè aquests llenguatges que avui coneixem com a portuguesos s'han desenvolupat i s'han normalitzat plenament en l'Estat propi. El gallec no pot trobar millor mirall, com defensen els partidaris de la reintegració. De fet, Penes considera sinònims les paraules “galego” i “portuges”. Així, la norma de l'AGAL i la de la portuguesa són pràcticament idèntiques, excepte algunes poques peculiaritats del gallec. Per exemple, en portuguès -çao el final de la paraula és -çom en gallec d'AGAL.

No és només un debat ortogràfic

El que destaca a primera vista són les diferències ortogràfiques, però la qüestió va més enllà. “De fet, l'ortografia no és el més important”, diu Penes. “Solc dir que és una qüestió de filosofia. Si parles amb un portuguès després d'haver-me entrevistat, escoltaràs un idioma o dos idiomes, la qual cosa vulguis. Tindràs arguments suficients per a triar l'una o l'altra”. Els defensors del reintegracionisme denuncien que en l'elaboració de la norma ILG-RAG es va donar força als elements que distingeixen al gallec del portuguès, tant en l'escriptura com en altres aspectes de la llengua. Sovint, referent a l'ortografia –i no sols–, recorrent al castellà.

En 2006, la Reial Acadèmia Galega va introduir una sèrie de canvis “amb sabor” portuguès. Per exemple, va llevar els signes d'interrogació i de sorpresa al principi de la frase; “no tenia ni peus ni cap, el castellà és l'única llengua en el món que es fa així”, diu Penes. Aquesta sèrie de canvis es va denominar consens ortogràfic, però no va ser suficient perquè els defensors del reintegracionisme tinguessin en compte la norma ILG-RAG. Per cert, afegim que l'acadèmia s'ha negat a parlar amb nosaltres, al·legant que no fa cap declaració oficial sobre aquest tema.

Quin és el més pròxim al llenguatge popular?

En opinió de Miguel Penas, l'estàndard del gallec que promou AGAL s'allunya menys del llenguatge del vulgo que l'estàndard oficial vigent. No obstant això, l'ús de 30 anys ha influït, i a alguns ja se'ls ha oblidat com es parlava no tant. Gairebé sempre es dona un exemple dels dies de la setmana, és absolutament paradigmàtic.

Tradicionalment a Galícia s'han assenyalat els dies de la setmana com a Portugal, i encara així es fa en alguns llocs, sobretot en els més pròxims a la frontera: segona-feira, terça-feira, quoria-feira... i així tots excepte el diumenge. A principis dels anys 80, quan la Reial Acadèmia Galega va proposar el seu estàndard, va donar noves formes, prenent el castellà i adaptant-lo a la fonètica gallega: luns, dimarts, mércores, xoves... No obstant això , segons Miguel Penas, això és una cosa aliena als parlants. Els coneixen perquè els més joves han après a l'escola i en la televisió, però en la pràctica habitual predominen els castellans. En molts casos no es recorden de la segona i feira d'una època... “Se sol dir com un argument contra nosaltres”, es lamenta Penes, “que amb la norma d'AGAL la gent hauria d'aprendre de nou gran part de la seva llengua. I miri, el nostre no obliga més que el gallec oficial a aprendre coses noves”.

El problema del nombre de parlants

“Avui dia, en el territori gallec, el caràcter internacional no reconegut del gallec, i al mateix temps, el nombre de parlants decreix”, es pot llegir en la web d'AGAL. Els defensors de les grans llengües com el castellà i l'anglès comparteixen l'argument, d'alguna manera, Miguel Penas: el fet de ser l'idioma de molts ajuda a caminar pel món.

Des d'aquest punt de vista, la usabilitat es converteix en una raó a favor del gallec, que pot afegir-se al sentiment identitari. No obstant això, també podem trobar crítiques d'aquesta idea en els seguidors del reintegracionisme. “Una llengua no és millor o pitjor pel nombre de parlants”, afirma la militant independentista Teresa Moure en un article publicat en la web de Praza Pública, “si no, condemnaríem a mort al basc, per exemple. No és ètic fer un clam de milions de parlants”.

No és casualitat que s'esmenti a Moure, ni que s'hagi triat un exemple de vaga general per a començar aquest article. A més d'AGAL, els que avui dia treballen més pel reintegracionisme són els grups independentistes d'esquerres, excepte excepcions. És una qüestió política també. Mour diu: “El port que ens obliga a triar entre el gallec-portuguès i el gallec-castellà es resol políticament: el gallec-portuguès es nega, no anem a proclamar la nostra independència”. És a dir, que també es pot fer una revolució en l'ortografia.