En l'article d'aquesta pàgina de la setmana passada esmentava que la petició de referèndum del Parlament català es tractaria al febrer o març en el Parlament espanyol. I no, ara serà a l'abril dels últims dies i si el procés s'alenteix en el Congrés, pot ser que no s'abordi fins a setembre. La Generalitat, formalment, pot convocar el referèndum el mes de setembre d'enguany. També vaig parlar d'una possible declaració d'independència, però una setmana després la veig confusa.

I recollint la matèria primera, quan ens dirigim a l'anàlisi, m'he posat a ballar la cabina amb el que escrivim i escrivim. Sovint competint amb nosaltres mateixos, tractant d'arrodonir l'anàlisi i oferir-nos el millor, sense oblidar que som periodistes i no endevins. Improvisador de pistes i no curiós. I se'm van ocórrer diverses idees, entre altres coses, per a recordar, en el millor dels casos, que estem a l'altura del lector, i no per sobre d'ell.

Tornant al contingut de l'esmentada crònica, jo no em vaig inventar les dates, per descomptat, vaig seguir les indicacions dels mitjans de comunicació, tant espanyols com catalans, que tracten els temes des de primera línia. Però ells també es van equivocar, jo vaig seguir i no vaig donar la pista adequada als lectors d'ARGIA. I això em preocupa, perquè, encara que en aquest cas no era un gran error, podia ser.

En aquell article també vaig tractar una hipòtesi central, llegint a més d'un, que el referèndum no se celebraria i que el govern d'unitat sortit de les eleccions anticipades anava a proclamar la independència. Després de les lectures del cap de setmana, se'm va fer difícil però versemblant. Al cap d'una setmana, i a excepció de la calor, em sembla una hipòtesi molt atrevida, encara que sàpiga que és possible. Proclamar la independència a la fi de 2014 o en el primer semestre de 2015?

Massa de pressa. Si això es fes tan ràpidament, com diu el sociòleg independentista Salvador Cardus, Catalunya -Espanya seria una miqueta per a Espanya en el concurs de faltes de zero. Cardus va oferir un punt interessant en una entrevista oferta la setmana passada a Vilaweb: "S'ha iniciat una lluita que no donarà lloc a un xoc frontal, és una lluita de resistència. Qui no cometi errors, o qui faci el menys possible, guanyarà aquesta guerra”.

Aprofitant el XOC, en quantes ocasions esmentem el famós “xoc de trens” en temps del Pla Ibarretxe? Jo unes quantes. Quantes vegades es llegeix ara amb Catalunya-Espanya? Una vegada més. Qui va introduir el “xoc de trens” en les nostres línies i ones? En els nostres cervells? Si algú vol sembrar la por, és evident que d'aquest xoc salin mal dos trens, però el pitjor. Per això, el petit hauria d'evitar aventures perilloses, diu el gran. Però el petit no vol xocar, sinó arribar a un acord, i a la impossibilitat, a la fugida, però no al xoc. I amb el xoc dels trens, com si el concepte fos insignificant.

També he trobat les línies de periodistes de la zona, i no m'ocupo de les barbaritats d'Intereconomia i de l'Institut Iturrama, sinó de la nostra activitat habitual, ja que la inèrcia del dia a dia ens fa oblidar que el que escrivim és molt important. En aquest cas el periodista està valorant la càrrega de l'Ertzaintza en l'enterrament de Joxi Lasa i Joxean Zabala i diu: “Una de les majors barbaritats que hi ha hagut mai en aquest país”. I sí, va ser una barbaritat la que l'Ertzaintza va cometre en el cementiri de Tolosa, una salvatjada per a investigar i castigar els fets en una època en la qual tant es dedica a la memòria i el respecte a les víctimes. Però “un dels majors que hi ha hagut mai en aquest país…”. La conquesta de Navarra més que les barbaritats de llargs anys? Més del que els soldats anglesos i portuguesos van cremar Sant Sebastià fa 200 anys? Més que el bombardeig de Guernica?

L'altre perill és el de GUAYISMO-RENA, el de fer un gest a la gent suposadament lectora, sense adonar-se de com es queda. La següent columna ens va parlar del nou Congrés Espanya contra Catalunya, que s'ha celebrat a Barcelona, i que, en general, en l'estil “tots són iguals”, ens va comptar l'avorrits que són els congressos o com venen els continguts dels congressos a periodistes i ciutadans estúpids sense pietat; i que sí, que els de Barcelona es van inventar amb el títol, aconseguint així una gran fama, però que a la fi, el ramat era com per a dormirarse. Tot això sense ser present en aquest Congrés. Bé, els capritxos d'escriure tots els dies.

Lector, si me les llegeixes en el pròxim 2014, a més de riure'm, digui-li si us plau que no és pitjor que no adonar-me. Feliç any nou.