Immediatament després de la creació d'Ernai, van tancar la web i diverses persones van ser imputades per “enaltiment del terrorisme”. Realment estem en un nou temps?

L'esquerra abertzale ha posat en marxa un cicle polític en el qual es percep que existeixen condicions i oportunitats per a la solució del conflicte. Però els dos Estats no estan fent passos endavant, estaven còmodes en temps passats, perquè amb l'excusa del terrorisme desviaven l'atenció de la gent cap a aquest altre tema. Estem en l'inici d'un nou temps però l'estat utilitza les mateixes receptes que abans: assetjament, imputacions...

Quina és la situació dels imputats?

El jutge ens ha de comunicar si el judici se celebrarà o no, en aquest moment no ho sabem. En qualsevol cas, dependrà dels interessos i de les condicions polítiques.

Us veieu en el destí de l'Estat?

La joventut sempre està en el punt de mira de l'Estat, tant Ernai com moltes altres expressions. Els últims casos d'espionatge i la persecució constant dels membres d'ERNAI en tots els àmbits de la vida indiquen que el nostre treball és un obstacle.

En l'última dècada, la il·legalització ha condicionat el treball de les organitzacions juvenils de l'esquerra abertzale. Quines conseqüències ha tret Ernai d'això?

Hem intentat actuar de la manera més pública possible, però quan la recompensa és la presó, és clar que al final hi ha hagut una tendència a la clandestinitat que ens ha allunyat de la societat. El nostre àmbit natural és la relació amb el carrer i amb la ciutadania, la qual cosa ens diferencia, i calia superar la il·legalització per a poder recuperar aquest espai natural.

Una de les autocrítiques que va suposar el final de Segi va ser estar “en una dinàmica de respostes”.

Els continus atacs ens obligaven a això. Però Ernai no ha nascut per a respondre. Naixem per a fer passos en la resolució del conflicte, per a construir altres models de vida, per a situar als joves en la clau de la sobirania i per a organitzar un contrapoder. Hem d'endevinar que no es limiti a respondre, però quan hi ha un atac no sols hem de respondre nosaltres, al cap i a la fi són atacs contra la solució i hem de saber fer-la entendre en la societat.

El procés ZukGua i el Gazte Danbada van ser multitudinaris. La participació segueix igual?

La veritat és que en alguns llocs s'han creat nous grups i el nombre de militants ha augmentat. Però no sols en Ernain, en els últims mesos en el moviment juvenil en general es nota una fecundació: s'estan creant molts grups feministes, assemblees juvenils, projectes relacionats amb la comunicació... Però és normal, hi ha necessitat d'organitzar-se a conseqüència del context social i polític.

S'han ajuntat joves que no han conegut la situació política anterior. Com està sent la transmissió generacional?

El perfil de la militància actual és un jove d'entre 16 i 22 anys. Nosaltres ho hem valorat positivament, perquè demostra que en les noves generacions també hi ha ganes d'organitzar-se. És veritat que ens preocupava, perquè les formes de treball i els models de militància es transmeten. Es nota el buit d'una generació que li ha afectat molt la repressió, però una vegada creat Ernai, als pobles i barris ens hem posat en contacte amb altres generacions més madures i a poc a poc anem omplint aquest buit.

En Ipar Euskal Herria no s'ha creat Ernai. Quin pes tenen les experiències passades en aquesta decisió?

Ha estat una decisió basada en experiències passades. Hi ha hagut i ha arribat un moment en el qual les condicions sociopolítiques són molt diferents, tant en la situació econòmica com en la resolució del conflicte. D'aquí vam deduir que Ipar Euskal Herria necessitava un procés propi a nivell juvenil, encara que tenim problemes comuns.

En definitiva, el desenvolupament de l'estratègia és diferent. En aquest moment l'estratègia juvenil que necessitem en Hego Euskal Herria no respon a la realitat del moviment juvenil existent en Ipar Euskal Herria. Són realitats diferents i les formes de resposta també han de ser així. De totes maneres, entre Ernai i Aitzina és necessària una col·laboració permanent, d'alguna manera som germans.

No acabarà, com a Catalunya, la petició de la independència per a Hego Euskal Herria?

Tenim clar que el subjecte a la independència són els set territoris. Els tempus són diferents, però és la nostra responsabilitat que tots arribem al mateix destí.

En temps d'il·legalització, als pobles els joves van continuar amb les seves pròpies dinàmiques. Quin lloc tindran aquestes iniciatives en la vostra estratègia?

Precisament, la prioritat són les iniciatives que es duen a terme als pobles i barris. Volem conscienciar-nos de les necessitats del nostre entorn i construir alternatives locals. La realitat de cada lloc és diferent: en algunes comarques hi ha una alta taxa de desocupació, en unes altres s'ha destruït la indústria i cal crear nous projectes i posar en pràctica la sobirania. Els militants d'ERNAI també estan en altres moviments juvenils, al cap i a la fi som persones que treballem als nostres pobles. Jo vull un altre model no sols per a Euskal Herria, sinó també per al meu barri.

En els últims anys la precarietat ha augmentat considerablement entre els joves. Què proposen vostès per a fer front a això?

S'han creat contractes precaris per a la joventut en particular, s'ha produït un augment important de la taxa d'atur, s'ha allargat el procés d'aprenentatge per les dificultats d'accés al mercat laboral... Davant això tenim opcions, ja sigui l'autoocupació o les cooperatives. Hem de crear projectes per a satisfer les nostres necessitats, alternatives.

Les alternatives ja s'han posat en marxa (monedes locals, projectes d'economia social, grups d'hortes...). Teneis alguna iniciativa concreta entre mans?

Estem en això. Els joves tenim mil oportunitats, però el sistema ens ha fet creure que no som capaços, que hem de treballar per a uns altres i ens ha ficat la por que no ens arrisquem. És el moment de posar en marxa alternatives fortes en regions on la situació és dolorosa. La situació en alguns llocs ha generat una gran migració, ja que la destrucció de l'economia ha fet que els joves no vegin el futur. Això és molt perillós. Hem d'encertar en la recuperació de la joventut i l'economia en aquests llocs.

Heu percebut entre els joves un canvi de mentalitat que superi la cultura del consum en èpoques de creixement?

Estem formant-nos entorn d'això a nivell intern. Nosaltres també recollim l'alineació del sistema capitalista i patriarcal i som consumistes. A més, seguim aquest model, per exemple, no apliquem el model zero d'escombraries en el dia a dia. Hem de començar a transformar tot això, començant per nosaltres. Ara han arribat el nadal i en moltes localitats hi haurà iniciatives de consumisme, però després de les rebaixes se'ns oblidaran.

Heu reivindicat la desobediència civil com a eina de lluita, ja sigui per a crear Muralles Populars o per a respondre a la LOMCE.

La desobediència visibilitza clarament les injustícies d'una manera difícil de criminalitzar. A més, es pot utilitzar en molts àmbits. És molt espectacular quan s'utilitza de manera col·lectiva, com hem vist en Herri Harresia, però cadascun pot posar-ho en pràctica en les seves decisions quotidianes.

Desobeir és una opció personal, per exemple, la que han triat els quatre joves que anaven a ser jutjats en les últimes setmanes. Però, en què queda aquest esforç personal si no ho fan els altres?

Es pot utilitzar la desobediència per a convidar a la societat a desobeir al seu torn, és un petit gest que algú fa i que pot provocar un terratrèmol per darrere. En el cas d'aquests quatre joves, les decisions personals i col·lectives han estat acordades de manera espontània entre tots i totes. Però pot ocórrer que no hi hagi desobediència ni ressò. Per fi és una aposta. De totes maneres, és una forma de lluita molt arrelada i el que es planteja avui dia és que s'ampliï moltíssim, perquè hi ha una forma de desobediència col·lectiva de passar de la mera solidaritat al compromís.

A pesar que s'acaba la doctrina Parot, encara hi ha molts presos en la presó amb la condemna de molts anys. Què s'hauria de fer per a canviar la política penitenciària?

Això dels presos no és una qüestió de l'esquerra abertzale, és conseqüència d'un conflicte que viu aquest poble, i per tant, és una qüestió de tot el poble, hem de socialitzar-la. Per a això hem de ser al carrer. L'11 de gener hi haurà moltíssima gent a Bilbao, però tots els dies necessitem moltíssima gent perquè l'Estat se senti incòmode.

En el col·lectiu de presos s'està reflexionant sobre si de cara al futur cadascun dona o no els seus passos. Jon Mirena Landa deia en la nostra carta que el caràcter de “bloc” ha de desaparèixer per a canviar la política penitenciària.

En el col·lectiu s'està produint un debat i tard o d'hora el tindrem en compte. Malgrat la decisió que prenguin, comptaran amb el suport i la disposició d'Ernai perquè els ajudi a portar-lo avanci. La decisió és col·lectiva en la mesura en què la prenen entre tots, és una altra qüestió de com la duen a terme, però continua sent una estratègia conjunta. Separant les diferents situacions, hem de sortir al carrer tots els que estan dins d'aquest ampli bloc. Però no sols els presos, fins que l'últim fugitiu sigui aquí no es pot resoldre aquest conflicte.