Fa 40 anys, ETA va assassinar a un dels col·laboradors més lleials de Franco, Luis Carrero Blanco, que va ser assassinat per eta. Ell era, juntament amb el dictador, el militar que més anys portava en les seves responsabilitats de comandament, des de 1940.

Amb motiu del canvi de govern de juny de 1973, Franco li va nomenar cap de Govern i una setmana més tard va haver de fer front a la vaga general de Navarra. A més de les activitats diàries, la seva labor més destacada va ser la de mantenir la dictadura posterior a Franco a través de l'operació en favor de Juan Carlos Borbó. Després de la desaparició del Cabdill, Luis Carrero seria el nou vèrtex del règim per a posar en marxa i consolidar la “monarquia del 18 de juliol”.

L'almirall de Santoña, com a militar com Franco, estava per sobre de tots els subsectors que es recolzaven en aquesta dictadura, però al mateix temps, encara que era a prop, no s'havia vinculat a un àmbit polític concret. Era capaç d'unir-se als sectors blaus extrems del règim i, al mateix temps, ajudar als vells i nous tecnòcrates de l'Opus Dei. Es tractava, per tant, d'una necessitat incomparable per a mantenir l'eix politicoideològic del règim franquista sense Franco.

Però tot això ho va enviar al cel l'atemptat contra ella. El 20 de desembre de 1973, l'espectacular atac del grup ETA “Txikia” en el cor de Madrid va sorprendre els aparells de la dictadura i als agents de la burgesia espanyola.

A partir de 1970, la crisi del règim es va fer cada vegada més evident. Les vagues dels treballadors, les mobilitzacions dels alumnes, l'allunyament de la dictadura d'uns certs sectors –molts grups de l'Església i alguns demòcrates que estaven en l'alegalitat–… Aquest atemptat va suposar un gran component: Franco ja no tenia relleu. La burgesia, durant dècades gojosa en el poder, es va veure de sobte satisfeta d'un buit que no esperava.

Aquest desconcert no va ser menor en les institucions de l'oposició. Els primers indicis de la crisi econòmica i les reivindicacions dels treballadors auguraven un hivern calorós. A més, diversos judicis que estaven a punt d'arrencar, principalment contra el lideratge de CCOO, anomenat “1001”, van atreure l'atenció i els esforços dels grups d'esquerra. Però l'esclat de la matinada del 20 de desembre va deixar de costat tot això; a més de portar a debat polític la successió de Franco, tots parlaven d'aquell atemptat i de la seva activitat armada. Després de superar la incredulitat inicial, els exiliats, així com els que es trobaven en la clandestinitat dins de l'Estat, van mostrar postures i opinions molt diferents davant l'assassinat de Carrero Blanco.

Res més conèixer l'atemptat, diversos alts dirigents van declarar la impossibilitat que una organització com a ETA organitzés aquest tipus d'actes. El lehendakari del Govern Basc, Jesús María Leizaola, per exemple, va qualificar de "fals" el comunicat de reivindicació que ETA va emetre en el seu moment. Quan va acudir la representació d'aquesta institució a dir-li que ells ho havien fet, va haver de reconèixer que l'autor va ser ETA i, de pas, va subratllar que era una institució que no tenia cap mena de relació amb el Govern Basc.

Els membres del Partit Comunista Espanyol es van obstinar més a negar l'autoria i criticar. Utilitzant el famós periòdic comunista L’Humanité, que s'imprimia a París, es va qüestionar l'autoria d'ETA, tant directa com indirecta. Després de reconèixer que la crisi del règim dictatorial s'havia iniciat amb la mort de Carrero, deien: “Les circumstàncies de la mort de Carrero Blanco són molt sorprenents… Les explicacions que s'han donat fins avui són fosques i dignes de ser receloses… Encara no se sap quina és la mà que ha decidit l'assassinat. En qualsevol cas, es tracta de gent d'ofici, ben educada, que no sembla ser la labor d'aquests ‘amateurs’ que han confessat lleument l'atemptat. Fent això amaguen als veritables autors”.

En una roda de premsa celebrada al País Basc i a Bordeus, ETA va anunciar amb més precisió l'autoria de l'atemptat. No obstant això, l'EPK va criticar en la revista Euzkadi Obrera, afirmant i reafirmant que “hi havia molts aspectes foscos i sospitosos entorn de l'explosió de Madrid” i que era necessari “verificar quins són els autors i, sobretot, els estimuladors de l'acció”. Al cap i a la fi, segons el Partit Comunista, aquest atemptat no tenia res a veure amb els interessos d'Euskal Herria, ja que amb el pretext de l'atemptat va augmentar la repressió.

L'acció va ser criticada també per alguns grups d'extrema esquerra, encara que en menor mesura. L'ORT, molt arrelada en diverses comarques de Navarra i Guipúscoa, va criticar en la seva publicació En Utilice el dia en què s'anava a començar el “judici 1001” l'atemptat. Aquests maoistes oposaven a la “via estèril de la violència” que s'estava desenvolupant de la mà d'ETA, la violència revolucionària per les accions de les masses, i després de reconèixer que no tenien possibilitats d'influir en les decisions que ETA pogués prendre, van proposar la següent reflexió: “No obstant això, tenim dret a exigir a ETA(V) que prengui les dates més adequades per a realitzar les seves accions”.

I els de tros?

Altres institucions estaven lluny d'aquestes humils crítiques. Per contra, molts van donar pràcticament tot el seu suport a l'acció d'ETA(V), entre els quals va destacar LCR-ETA (VI). Per a la constitució d'aquesta organització s'acabava de reunir tant LCR com troskistas d'ETA(VI) a Espanya, i aquests últims, com és sabut, havien compartit militància i ganes durant molts anys amb ETA. En l'ocasió de la VI Assemblea, es va produir la divisió i el debat va oferir en les seves revistes (Notícies i Zutik) nombrosos debats, reflexions sobre la qüestió del nacionalisme, així com sobre la lluita armada, en particular criticant l'activitat militarista d'ETA. Però aquesta vegada es van mostrar a favor de l'atemptat contra Carrero. En Long deien textualment: “I VI-LCR secundem clarament l'assassinat de l'assassí Carrero, responent a la mort de sis combatents en els últims anys, i entenent que la represàlia d'ETA V és prudent i correcta” (sic).

Així mateix, en la publicació del diari Combat, que es va publicar a nivell de l'Estat espanyol, es va publicar una declaració del líder polític de l'organització en suport a l'acció: “Tenint en compte l'estímul de l'assassinat de Carrero per a mobilitzar a les masses i les conseqüències objectives de la seva desaparició en el si de la classe dominant, considerem que les conseqüències de l'atemptat són positives. Per això, el nostre suport a aquesta acció és total”.

Des de l'assemblea de 1970, els d'ETA (VI) s'obstinaven a abandonar l'activisme i integrar-se en el moviment obrer, però amb aquestes declaracions semblaven haver tornat a les idees d'abans. Els troskistas deien que Mas i la classe treballadora havien d'utilitzar les armes per a fer la revolució, però no van tenir molt clar com arribar a aquesta situació, ni com conciliar els atemptats d'ETA amb les seves reivindicacions polítiques:la necessitat de “despertar l'entusiasme” i “anticipar-se en les accions” d'aquestes masses per a prendre les armes.

Contradient les contradiccions, els dirigents troskistas de llavors van donar suport a l'atemptat de 1973, precisament per alguns dels que anys més tard han criticat durament a ETA.

Justificació del context

Nombrosos partits i institucions es van mostrar críptics però acrítics respecte a l'atemptat. El carlisme va dedicar a la fi de 1973 tota la revista “a la violència revolucionària”, sense esmentar l'atemptat. Per part seva, el sindicat UGT va escriure durant molt de temps en la seva principal publicació en l'exili per a fer comprendre l'assassinat de Carrero: “L'atemptat contra Carrero Blanco ha d'emmarcar-se necessàriament en el context de la divisió i l'odi que el règim ha volgut mantenir des de la guerra civil, sense oblidar que l'home caigut va ser nomenat pel tirà per a mantenir la tirania més enllà de la seva mort. Només així és possible mesurar aquest fet i que cadascú jutgi segons les seves pròpies conviccions. Però en la consciència universal és fàcil advertir que hi ha hagut una comprensió total”.

40 anys després, el context al qual es referia UGT ha canviat substancialment, condicionant les anàlisis polítiques i històriques que es realitzen des de la perspectiva actual. Però, en realitat, aquestes eren les posicions i les opinions d'alguns agents polítics de llavors. A l'hora de fer una història completa, també cal explicar aquells que no poden ser políticament correctes per a, entre altres coses, comprendre millor els seguiments i les desviacions de les actuacions armades.