El temps polític s'ha esgotat –la pregunta ja la tenim– i a Catalunya encara no han sortit a l'escenari ni els dirigents de classe, ni les elits, ni els representants de la tercera via o de l'antiga burgesia, ni els grans empresaris. Hem demandat a molts sectors que perdin la veu, que apareguin en gran manera sectors que van protagonitzar la política de peix al cove [pragmatisme] i que van allargar la corda de les infraestructures i el finançament. Però sembla que han decidit inhibir-se, esperar. Haurem d'admetre que ja no s'explicaran, que la seva força no garantirà el procés polític a Catalunya.

La passivitat d'aquests sectors és sorprenent. El seu lideratge en la crisi econòmica ha estat traït i ara, en un dels moments més importants de la història contemporània de Catalunya, s'ha quedat al marge. A vegades sembla que la seva única estratègia és esperar que no ocorri res dolent. No han posat sobre la taula cap proposta de tercera via que, pel que sembla, els agradava i no han utilitzat els seus propis mitjans per a forçar la posició negociadora del Govern de Madrid. No han volgut implicar-se en el debat, ni aportar dades a favor o en contra de la sobirania, ni contactes, ni reflexions, ni propostes; no s'han adherit a l'anhel d'independència, però tampoc han donat arguments a favor del statu quo.

Potser estan resant, demanant que el tren surti del carril abans que ocorri el xoc, però pel que sembla no s'adonen que per la seva inhibició es pot dur a terme un anunci que es compleix per si mateix, que diu que l'èxit de la independència portarà un gran desastre; que potser obrint dubtes i pors provocaran un retrocés automàtic; o pensen que tot això acabarà com si no hagués passat res, que podran tornar a la situació prèvia a la negociació de l'Estatut i tornar a la venda (…).

No s'adonen que ja no pot succeir. Pot ser que hi hagi més oportunitats en el futur, però no en aquesta generació marcada pel fracàs; la caiguda del sistema de partits autònoms deixaria en mans de la política espanyola el destí de Catalunya i la política espanyola no oblidaria el repte que li ha tocat. La recentralització preventiva seria immediata, més profunda que la ja iniciada.

A Catalunya fa temps que es va imposar la lògica col·lectiva de les reivindicacions sobiranistes, i una possible derrota no seria un fracàs dels catalans que estan al seu favor. No hi ha més que llegir les reivindicacions que fa l'acció política espanyola per a adonar-se que la pugna serà entre l'Estat i el conjunt de Catalunya. Per tant, finalment el conjunt dels catalans guanyarà o perdrà el partit, inclosos els que s'oposin al dret a decidir. Les elits, les que més interès tenen, també tenen més a perdre. Poden actuar a favor o en contra de la independència, però no en contra de la sobirania. El seu destí i el de Catalunya estan íntimament lligats. Haurien de pensar en això.


Rafael Nadal i Farreras, periodista i escriptor català, va ser director d'El Periódico de Catalunya. Actualment és columnista de La Vanguardia i en ell va publicar el següent article el 13 de desembre de 2013.