Quines claus destacaries del procés sobiranista del Principat?

El més interessant és que en els últims dos anys s'ha posat damunt de la taula el debat independentista. Ho valorem positivament, perquè fins ara aquest tipus de reivindicacions se circumscrivien a l'entorn de l'esquerra independentista. Però també és veritat que s'han xopat de valors i ideologia liberal. En aquest sentit, gran part de les reivindicacions que sustenten aquest nou soberanisme tenen molt a veure amb la manera de “solucionar” la crisi: A Madrid se li tira la culpa en matèria d'espoli fiscal, pensant que Catalunya és la regió més rica d'Espanya i que si fóssim independents estaríem millor.

CiU, fins ara el soci més important dels governs de Madrid, està participant en el procés. Per què?

Per a entendre aquest esdeveniment cal analitzar diversos elements. Primer, per descomptat, la pressió ciutadana. Això ha obligat a CIU a sumar-se a la marea sobiranista, ja que temia que es quedés en la banqueta o que fos desviada per una altra institució política. En segon lloc, s'està utilitzant el procés com a cortina de fum davant totes les mesures antisocials que està imposant la Generalitat: tancament d'hospitals i escoles, desmantellament de serveis públics en favor d'interessos comercials privats relacionats amb CIU, casos de corrupció… CiU ha vingut molt bé per a no desgastar al govern. I, en tercer lloc, la rivalitat entre les oligarquies polítiques. CIU, que representa a l'oligarquia política catalana, i el pp, que representa a l'oligarquia espanyola, s'han enfrontat a l'espanyola. L'Estat espanyol ha tocat les competències de l'autonomia catalana atacant la recentralització i això ha fet reaccionar a CIU, que ha negat qualsevol responsabilitat.

Aquest procés sobiranista té contradiccions amb el que proposa l'esquerra independentista? Per exemple, sobre la territorialitat o sobre la Unió Europea?

Sobre el tema de la territorialitat, és clar que l'Estat espanyol, utilitzant la política provincial, ha dissolt el país durant molts anys i això ha fet que a la gent li costa assumir el sentiment nacional, superant la divisió autonòmica.
D'altra banda, la Unió Europea està íntimament lligada al model econòmic de la classe política que governa. És innegable que la ideologia liberal que abans, però sobretot des de la caiguda del Muro de Berlín, no hi ha un altre camí que el capitalisme, s'ha arrelat en la societat. Així, a pesar que sofrim una crisi econòmica, i de la falta de credibilitat del sistema i de la classe política, la gent no ha pres un altre camí que el seu. I les classes polítiques han vinculat el procés des del principi en el marc del nou model econòmic. És a dir, amb la Unió Europea.

Llavors, fins a on poden estar d'acord?

L'independentisme de l'esquerra té el seu projecte: crear la unitat de la ciutadania i treballar les seves línies ideològiques (independentisme, socialisme, feminisme). Paral·lelament existeixen altres sectors que donen suport a la consulta. Bé, que es faci la consulta. Com podríem dir que no com endavant i com a independentista? Sempre hem apostat pels processos d'autodeterminació. Si la independència ha de decidir-se sí o no, col·laborarà l'independentisme d'esquerres, com hem fet fins ara de l'una o l'altra manera.

En la conjuntura actual, tenim l'objectiu de fer un referèndum per a dir si o no la independència, però també que la nació catalana reuneixi la resta de Catalunya i que el subjecte de construir una nova societat catalana vingui de la unitat dels ciutadans, no de la dreta catalana.

Molts us diran que abans de qualsevol canvi social és necessària la independència política, l'Estat.

És una qüestió de tàctica i estratègia i de qui ho planteja. Des del moment en què els sectors liberals diuen que “anem plegats cap a la independència i després vostès poden intentar canviar la societat”, a mi aquest pas ja no m'interessa. Com ells diuen que sense sobirania no hi ha canvi social, nosaltres podem dir que sense canvis socials no hi ha sobirania nacional. Pots tenir un estat català i enarborar la bandera catalana al balcó del Palau de la Generalitat, però si estàs als ordes d'Europa, de les polítiques estructurals de la Unió Europea i del comerç internacional, això no és sobirania.

Quins passos veus en el futur?

És difícil, hi ha una lectura molt negativa del camí que recorrerà la consulta sobre la independència del Principat. D'una banda, perquè l'Estat espanyol ho impedirà, en aquest moment és impossible fer-lo de manera legal i pactada. I si cal fer-ho a través de la desobediència, però si aquesta desobediència l'han de dur a terme els que ara governen en la Generalitat, sembla molt difícil, donada la tradició històrica d'aquests partits per a l'acta. Dit això, és veritat que els esdeveniments que hem viscut en aquests dos anys serien impensables fa tres anys. Llavors, si hi ha una resposta contundent de la ciutadania per a obligar als partits a una consulta real, i si la burgesia catalana no fa ús de les amenaces econòmiques –l'evacuació de multinacionals i xantatges pel país–, potser tenim un referèndum en 2014. Però ho veiem complicat, perquè l'Estat espanyol ho impedirà i perquè no tenim molta confiança en els partits polítics catalans que estan en el poder.

Tenint en compte aquest procés, com es veu la situació d'Euskal Herria des del Principat?

La lluita dels ciutadans d'Euskal Herria ha estat històricament un referent per a l'esquerra independentista de Catalunya. Pel compromís de la militància, per les institucions, per la seva trajectòria en la confrontació amb l'Estat espanyol… Sol així es poden entendre els nombrosos gestos de solidaritat que han tingut per part dels catalans. Hem viscut amb gran preocupació tots aquests atacs repressius que heu sofert en els últims anys en amplis sectors. I des d'aquest punt de vista de la repressió, creiem que hi ha dificultats evidents per a mantenir a Euskal Herria actituds que suposin una ruptura nacional i social amb l'Estat. Aquest desgast per repressió pot ser el que ha generat la necessitat de centrar-se en l'opció tàctica de la línia nacional. Però en qualsevol cas, històricament hi ha molta confiança, també hi ha relacions, solidaritat i lluita compartida. Ens veurem allà.