Explica'ns la teva trajectòria professional. Com va arribar a Amsterdam?

Vaig sortir a Amsterdam després d'acabar els meus estudis de violí en Donostia. Són molts els músics que realitzen aquest exili. En el meu cas, em sentia en la necessitat d'anar a algun país on la tradició de la música clàssica és forta. En un principi el meu pla era anar als Estats Units, però les coses no van sortir com volia, i al final vaig fer audicaciones per a entrar en el Conservatori d'Amsterdam i em van acceptar. Allí vaig estudiar durant un parell d'anys el violí tradicional i em vaig especialitzar en música antiga.

Per què vas triar el violí i per què la música antiga?

La veritat és que no sé per què vaig triar violí. Quan jo era un nen, a casa hi havia un casset de Vivaldi... No teníem massa coneixement de la música clàssica, a part d'ella. Va ser aquell casset la que em va fer tocar el violí? Pot ser que sí. La música, almenys era una cosa que m'agradava molt, els meus pares solien cantar moltes vegades, jo també els demanava que cantessin; els meus germans també eren amants de la música, i jo mateix escoltava el que ells sentien.
Poc després de començar a estudiar violí, el professor li va dir a la meva mare que tenia talent i a partir de llavors va començar a prendre forma de somni de ser violinista.

L'elecció de la música antiga va ser conseqüència de l'amor. Em vaig enamorar del so del violí barroc després de veure un parell de concerts a Amsterdam. I el meu professor de violí tradicional em va deixar el seu violí barroc per a participar en un projecte dirigit pel clavecinista Gustav Leonhardt. Aquest projecte em va sorprendre, amb curiositat; Leonhardt era un home molt especial, no sé, i em va contagiar el respecte i l'afecte per la seva música antiga. Toquem les obres de Rameau i Mozart, i encara recordo que un parell de coses que fins llavors em semblaven incomprensibles, de sobte, amb el violí barroc i l'arc barroc a la mà, van adquirir sentit en aquella música.

En aquest moment vaig decidir que, estant encara als Països Baixos, havia d'aprofitar l'oportunitat d'especialitzar-me en música antiga. També m'agrada molt el so ideal de la música antiga, la simplicitat, la fragilitat, la puresa.

Quines són les seves condicions de treball, més o menys?

Col·laboro amb diferents orquestres i grups de cambra. Amb més freqüència amb alguns grups que amb uns altres. Els països més afectats per la crisi són Holanda, Alemanya, Bèlgica i França, entre altres. En ells em contracten per projectes, i com els concerts són sovint en diferents països, viatgem fent concerts de tota mena. Mai se sap quant treball tindré d'aquí a dos anys, a poc a poc va omplint l'agenda... i moltes vegades, massa! Quan els projectes que m'interessen xoquen entre si, haig de triar l'un o l'altre. Això em resulta difícil!

La música és la teva professió i la teva afició. Com distingeix l'afició de la professió en quina situació, en quin moment?

Bona pregunta, fins i tot difícil. Hi ha projectes que permeten treballar aspectes vocacionals que li agraden a un mateix, i llavors l'ofici i l'afició s'uneixen en una sola cosa. No obstant això, en altres ocasions, l'afició no ocupa massa espai, ja que aquest sentit de la “necessitat” en l'ofici xoca amb la llibertat de l'afició ideal. Però és un joc: fer alguna cosa que ara m'agrada molt, alguna cosa que ara m'agrada una mica menys...

Sense saber on estan els límits d'un mateix, perquè aquesta línia entre el que t'agrada i el que no t'agrada també és invisible, s'agafen moltes sorpreses.

No obstant això, em sembla que soc un privilegiat, perquè la meva afició em dona prou per a viure... en certa manera tinc una vida de luxe. No materialment, però sí idealment.

Què és la música per a tu?

Per a mi és un mode d'expressar-se, o una manera d'expressar-se que no necessita paraules. La música transforma alguna cosa en el cos: com si el vessament de sang s'evaporés o es cremés; com si a través de les venes, en lloc de sang, unes vegades caigués per la boira i altres per un llamp.

Què sents a casa? Què t'inspira?

Escolto una mica de tot a casa; m'agraden molt els “viola de gamba consort” dels segles XVI i XVII, Holborne, Scheidt, fins i tot els Madrigals de Gesualdo, The Beatles, discos d'amics, Ruper Ordorika, Janis Joplin, Teitur, Jonidchell. No es pot parlar de tots. Però també m'encanta estar en silenci sense música. La majoria de les vegades estic a casa sense música.

Tots aquests que li he esmentat, i més, m'han inspirat durant anys.

Explica'ns com us vau reunir Cheatham i jo per a formar Neighbor.

Ens trobem en diverses orquestres sobre música antiga. També creem un petit grup de cambra amb Pantomime, violí, viola de gamba i clavecí. A poc a poc ens hem conegut millor, hem fet bastants viatges amb el nostre equip. Josh, a més de viola de gamba i contrabaix, toca la guitarra i altres instruments, i com a mi m'agradava cantar, li vaig ensenyar un parell de cançons meves, ja que moltes vegades ens gastava bromes amb la idea de fer una banda i tocar un altre tipus de música. A Josh li van agradar molt les cançons i va començar a crear realitzacions instrumentals... Aquest procés s'ha repetit diverses vegades fins que hem completat el disc.

Josh i jo som veïns, vivim en el mateix barri d'Amsterdam, per això triem a Neighbor [veí, en anglès] a l'hora d'apuntar-se al grup.

El disc es titula Aigua en la butxaca. Què voleu dir?

Les paraules “Aigua en la butxaca” formen part de la cançó Ez. Ens va semblar que aquest títol podia descriure bé el disc, perquè genera una sensació sobtada, perquè posa en marxa la imaginació... I encara que no es pot emportar l'aigua en la butxaca, aquesta mateixa manera d'estimular la imaginació fa possible l'impossible. Perquè, al cap i a la fi, saber exactament el que és impossible i possible és una malaltia. Això ens ha inspirat.

El desterrament, segons les teves paraules, és agredolça, quan agredolça i quan dolça? És així com viu Cheatham? També feu l'ullet a la nostàlgia i al dolor popular… Com és la teva/ la vostra pàtria?

Salat, per exemple, quan em fa un bon concert i em sento entre el públic i s'adona que no hi ha ningú de la meva casa; o quan vull expressar-me en basc i no puc fer-ho. O quan contemplo la plana holandesa i no veig cap muntanya.

Dolç, quan sento que tinc tot el que necessito dins de la maleta, quan conec el paisatge i les gents meravelloses d'altres territoris, quan penso que puc ser una altra persona en altres llengües.

Josh ha passat tota la seva vida d'un costat a un altre. També s'ha mogut amb la seva família amb freqüència des que era nen. No crec que tingui tanta connexió amb la pàtria com jo. Però Josh també és molt nostàlgic, crec que som molts músics nostàlgics... Sovint el que ens falta és aquest món invisible i sense paraules que crea la música a l'hora de tocar, aquest univers tal vegada és la pàtria del músic nòmada.

S'assembla al que vas somiar de nen en la teva vida actual? Si li falta alguna cosa, què li falta?

Una vegada, quan jo era petit, em va preguntar la meva germana: “Què faràs quan siguis gran?”. Vaig contestar: “Viuré en una petita casa a París, amb una altra parella”. “I d'on treus els diners?”, germanes. "Del banc!", li vaig dir.

No és exactament així, però bo, és veritat que la del banc, viu a Amsterdam, no amb una altra parella, sinó amb la meva parella i altres sis amics, en una casa gran. Soc violinista, aquest somni sí, s'ha complert.

El que em falta és no sentir res estant on estic.