Encara que creiem que coneixem bé la realitat, en moltes ocasions aquest coneixement és parcial, i en altres ocasions no veiem més que la nostra voluntat.

Encara que la realitat social sigui complexa, diria que existeix una base mínima comuna, encara que sigui molt minoritària.

La nostra base està lligada al futur. Fa temps que decidim que en aquest país ens mereixíem el futur i així li ho traslladem als qui ens negaven aquesta esperança, sobretot –però no sols– a ETA. Aquest poble ha demanat a l'esquerra abertzale tradicional una profunda reflexió, ha exigit a ETA la seva desaparició i ha considerat imprescindible acabar amb totes les formes de violència, inclosa la de l'Estat, per a poder construir aquest futur.

Aquestes peticions tenien objectius concrets: frenar la vulneració dels drets humans, aconseguir la nostra convivència i consolidar el futur a través del diàleg i el consens. Però tot això és possible? De veritat es pot aconseguir la convivència? Podem superar els obstacles que veiem davant nosaltres?.

A Euskal Herria s'està obrint un nou però difícil moment. Nou, perquè es veu possible millorar la convivència i recórrer el camí de la pau. Difícil, perquè encara veiem llunyana la normalització de la política i el passat ens ha deixat ferides i experiències greus.

El futur necessita una condició sòlida: la diversitat. El pluralisme ideològic i social que hi ha al nostre poble és una oportunitat immillorable per a assentar la convivència, perquè totes i tots necessitem mirades, sentiments, sofriments i somnis. Volem un futur ric i multicolor, sense exclusions.

Pluralitat sí, però un punt de partida comuna: una mirada crítica al passat i la normalització de la convivència. Aquí estan també les dificultats i les oportunitats.

No és fàcil predir el futur. Però tampoc “predir” el passat. És molt difícil que la idea del passat sigui compartida, perquè la interpretació i el subjectivisme van de bracet. Però a l'hora de pensar i expressar el passat vam necessitar una intenció compartida –intenció de si-.

Evidentment, en aquesta tasca els grups polítics tenen molt a dir. I ho estan dient amb les seves dificultats, els seus interessos i les seves pors. Cal exigir a les parts reiteradament que no desvirtuïn la il·lusió de la societat i assumeixin els seus interessos generals.

Els ciutadans estem coneixent amb molta il·lusió diverses experiències interessants i generoses: trobades entre víctimes, trobades entre víctimes i presos, converses entre la ciutadania... És de suposar que en aquestes iniciatives el passat tindrà molt d'espai, però que el futur intentarà ocupar el seu.

Les víctimes de la violència, especialment les d'ETA, estan sofrint: no entenen el que ha passat fins ara i no accepten que els qui tant de mal i mal els han causat siguin al carrer i pertanyin a la nostra societat. Però aquest poble, com la majoria dels pobles, no té una altra resposta: la societat sense justícia no avança. El que aquest país deu a les víctimes és reconèixer la injustícia del mal –no la legitimitat– i expressar la solidaritat a través de la veritat i la justícia. Però aquesta societat no pot renunciar a la convivència i al futur: això sí que seria una injustícia general sense remei. Els nostres fills no ens perdonarien mai.

Viurem millor tots en una societat lliure de violència, perquè tots i totes viurem. O no?