Quantes hores he passat assegut a la terrassa del Bar Quinze de la Plaça de la Constitució de Sant Sebastià, amb una cervesa a la mà, mirant a la plaça, amb ganes de literatura. Entre les joies que Donostia ha donat a les lletres, sempre tinc present la novel·la 100 metre de Ramón Saizarbitoria. En la coneguda novel·la, un membre d'ETA passa corrent la Plaça de la Constitució perseguit per la policia. En la persecució de cent metres coneixem l'educació franquista de la infància, l'amor juvenil, la militància de la protagonista. Abans que acabin els metres, li mataran a tirs en la plaça. En quantes ocasions he vist al jove d'ETA córrer en diagonal en la imaginació. Ha deixat a la dreta l'antic Ajuntament. Per darrere, els perseguidors s'obren en forma de ventall. Pas llarg, mandíbules atapeïdes contra l'aire: “Per a o et rosteixo, cabró!”. L'home ha estat disparat i ferit. La sang ha arribat regalimant fins als últims metres de la línia de meta. S'ha desplomat, ha expirat. Quantes hores assegudes a la terrassa del Bar Quinze de la Plaça Nova de Sant Sebastià pensant en el canvi de nom de la plaça. L'associació Donostia Sutan 1813-2013, en els dies en què es recorda el bicentenari de la crema i reconstrucció de la ciutat, ha presentat una petició oficial a l'Ajuntament, exigint que abans de l'incendi es recuperi el nom de la Plaça Nova que els veïns utilitzaven per a nomenar la plaça. En la Constitució de 1812 apareix en els papers el nom oficial de la Constitució de 1817, encara que Jexux Arrizabalaga es va llicenciar en filosofia i va ser aclarit per l'integrant del grup: “El nom de la Plaça Nova no ha estat cancel·lat per ningú al llarg de la història, la resta dels noms s'han afegit sobre ell”. Estic a favor d'aquesta reivindicació, perquè val la pena atendre el que els antics ciutadans decideixin democràticament. De la mateixa manera val la pena mantenir les tradicions i rebutjar les que no volem. És més, nosaltres som una tradició avui, i per tant, ens correspon a nosaltres inventar el que pot ser una tradició, ja sigui en carrerons o en carrerons, ja sigui en mites o referents.

Espero que Ramón Saizarbitoria em perdoni si la imaginació m'atreveix a representar fins a la tradició de la ficció en aquesta plaça. Amb el pas dels anys he acabat de fer del seu personatge. Quantes vegades he vist a un altre corredor que havia de veure al jove d'ETA. Va entrar una dona amb un vestit de núvia. Porta un vestit de noces i un ram de flors a la mà. Arriba fugint de les noces que s'anava a celebrar a l'església de Sant Vicent, però quan es va quedar uns metres en la plaça, arriben els convidats a les noces a través de les porxades. De sobte, i sense deixar de córrer, va llançar el ram de flors amb un crit monumental (almenys tan monumental com la plaça de toros que ocupava antigament el lloc de la plaça). Els perseguidors cridaven: “Torna a l'altar”. Però ell, corrent fins al centre de la plaça, es va llevar el vel i es va llevar les sabates blanques. Va agafar la tela del delicat vestit i la va estripar. Vaig mirar nerviosament des del meu banc, perquè si continua travessant la plaça en diagonal acabarà la carrera en la meva taula. Mancant 50 metres per a acabar els cent metres, un tipus que sembla un escolà li ha llançat una bíblia i li ha pegat en el front. Mancant 30 metres, pare i mare li envien al seu germà al sprint: “No pensis a fer això als pares”. Mancant 20 metres, el nuvi ha llançat una armilla amb l'esperança de tapar carn. Que ens separen 10 metres a la terrassa del bar nakusa. 5 metres: he aixecat una gerra de cervesa en l'aire. 2 metres: li vaig tendir la mà i li vaig oferir el got. Un metre. Agafa la cervesa i diu: “Sí, vull” somrient. Fugint de les arpes armades del franquisme, ara de la barrera de l'heteronorma, he somiat avui la Plaça Nova.