Parece mentida. Fa dos anys vaig començar a demanar-li una entrevista. Llavors em vas dir que sí, però que no alhora. Deia que “fer”, mentre treballaves en això. Que quan ho hàgim fet, parlaríem. En ella, enguany has presentat Hotzanak, una pel·lícula d'animació. El procés de fa dos anys ha acabat.

Sí, ha acabat. No sé exactament en quina fase em trobaries llavors, però, almenys , era Hotzanak. I està fet...

Com va sorgir Hotzanak?

Hi havia una idea, una idea concreta, del que li passa al cineasta en un aeroport. Un cineasta de veritat, una anècdota de veritat, que em va passar a mi, quan promocionava els Hezurbeltzak. Anava a algun lloc al nord, a Escandinàvia. No sé si tenia alguna idea, però el que va ocórrer em va moure el cap i vaig pensar: Aquí hi ha una pel·lícula! Fins i tot en el moment en què ocorria, vaig dir a la policia: “Aquí hi ha una pel·lícula”, encara que no esperava que m'entengués. No sé com es produeixen les idees. A vegades et fa falta… Cada pel·lícula té característiques diferents. No obstant això, és impossible acabar una pel·lícula i començar una altra. Fa falta un temps per a promocionar el treball fet, per a assentar-se… És veritat que acabes un projecte i no estàs parat. No. Continues dibuixant, et submergeixes en una altra mena de treballs… però dibuixar també ha de ser un objectiu, presentar un projecte de beca, per exemple, preparar i presentar documentació... Arriba un moment, el cos te'l demana –almenys si li ho demanes–, o tens una idea, o no ho saps. No sé què ve primer.

Presentació del projecte d'alguna beca, elaboració i presentació de documentació… No t'impedeixen aquests treballs creatius? No desvian la seva atenció?

Part del procés creatiu és presentar projectes, una convocatòria, una altra beca… Com respondre a emails, com estar amb periodistes. No es pot dir “nosaltres, els artistes, som aquí, treballant, al marge del món”. No crec en això. No és possible.

La pel·lícula Gaitz erdi, Hotzanak Eibanak ha estat seleccionada dins del catàleg Kimuak, la qual cosa t'ha esplaiat en una sèrie de treballs.

No necessitaré estendre'm. Serà un altre el que faci aquest treball. D'altra banda, jo hauria d'haver-ho fet, i això m'obligaria, inevitablement, a conèixer el panorama dels festivals de curts, a conèixer perfectament el meu producte, les seves característiques, a on enviar-ho i a on no, a fer una excursió per a la pel·lícula… Això m'anava a requerir molta feina. D'altra banda, existeix una diferència entre enviar la pel·lícula a un catàleg o presentar-la personalment. El que la rep sap d'on ve la pel·lícula, com cal veure-la. Estrenar en el Zinemaldia, per exemple, no és una cosa innocent, no és qualsevol cosa. Cal moure la pel·lícula per a donar-li vida. Gràcies a Kimuak, en cas contrari no hi ha un lloc on mostrar curts.

Per què no s'exhibeixen aquests curts en sales comercials abans de les principals pel·lícules?

I per què no es mostren millors pel·lícules a les sales comercials? Quines pel·lícules es veuen a les sales comercials? Al nostre poble, Azkoitia, es veu la pel·lícula una vegada a la setmana. Quina és la pel·lícula? Qui ha triat mostrar aquesta mala pel·lícula? Què fa falta per a veure tantes pel·lícules iguals al mes? Per a què? No crec que hi hagi interès a mostrar el veritable art, ni a parlar, ni a reflexionar. Només hi ha interès a mostrar les pel·lícules que arriben de Hollywood. Les pel·lícules arriben amb tantes pel·lícules, totes procedents de Hollywood.

No val la pena, per tant, mostrar els curtmetratges abans dels de Hollywood…

Valdria la pena replantejar-ho tot, pensar en això, invertir en això, dir a la gent que realment és important, que el camí per a aprendre les coses, que pot ser un mitjà per a educar. Però no es tracta només d'anteposar els curts a qualsevol pel·lícula. I no crec que hi hagi gent per a això. L'espectador no està per a això.

Per a què està l'espectador?

No ho sé. Crec que vivim de coses fàcils, no hi ha més remei. Quan la cosa ens demana un petit esforç, una mica d'esforç… ens fa retrocedir. Ho faig en general.

Hotzanak, Hezurbeltzak, Berbaoc… Hi ha alguna característica comuna en els seus treballs, tenim el segell “Izibene Oñederra”?

Crec que sí. No obstant això, crec que per la manera de dibuixar, per la manera d'animar el dibuix –per la forma maldestra, si vols–, més pels errors que per les virtuts, hi ha una manera de fer que és meva. Crec que és com una intimitat. Per mitjà de dibuixos tinc la facilitat d'expressar aquesta part fràgil i maldestra de mi mateix. Per força, és difícil que això no aparegui en els meus treballs.

Aquest és el teu segell.

Sí.En Hotzanak m'han criticat, per exemple, que he utilitzat moltes postproduccions. La postproducció sol refinar el producte, professionalitzar-lo i molts m'acusen d'això: “Però com és possible una imatge tan clara? El dibuix no respira, tan purista!”.

Cal netejar-ho, embrutar-ho…

Embrutar-ho. Mantingues la brutícia. No et deixis netejar, “domesticar” el dibuix. Estic d'acord. M'ha costat molt fer la postproducció. D'una banda, m'alegra aquesta crítica. Significa que no he pres les mesures necessàries, no he estat un bon director. Aquí, en lluita! D'altra banda, no prenc decisions tancades. En el camí prenc les decisions corresponents, la qual cosa dona frescor als meus treballs, i aquesta frescor es nota en la pel·lícula. Aquesta és la bellesa de la pel·lícula. També és el meu segell. No existeix la seguretat d'actuar amb antelació. És com caminar sobre gel, fins que per fi surti el que tu vulguis. Però has d'estar damunt del gel molt temps, agarrant-te, i és molt difícil. D'altra banda, hi ha moltes incògnites, perquè el projecte no entra en cap lloc, ni beques, ni convocatòries… Llegir les bases d'un, llegir les altres, i en cap lloc hi ha una norma que respecti el ritme de cadascun. És molt difícil explicar que per a aconseguir la pel·lícula que vull, haig d'estar molt temps fent, donant voltes i creant mentre l'estic fent. El procés de creació és de tot el temps en el meu cas, i crec que això no canviarà mai. Si això canvia, crec que també canviarà la qualitat de la pel·lícula. En cas contrari, hauré de crear l'equip, d'una manera molt intel·ligent, que cadascun faci el seu treball, la seva manera de fer, el respecte mutu, tots junts, avanci, creant tots al mateix temps.

La gent no entén que tu li donis tant de temps fent curtmetratges.

El meu mode és molt rar, molt artesanal. Sis minuts? El meu mode d'actuar és massa impredictible.

L'espectador, per part seva, no veu més que el resultat final, ni les penes i fatigues que has tingut per a arribar, ni el cablejat interior…

El propi mode d'animació mostra el cablejat, és a dir, que s'aconsegueix la brutícia fent cada dibuix. Si el personatge fos mogut per un programa digital, el moviment seria molt més realista, però, al mateix temps, aquest realisme perdria la meva brutícia, el meu treball perdria la pulsió que em dona l'artesania. Potser ha de trobar una manera. Potser és només el principi.

Quines són les teves referències en el teu treball?

Mira, treballar en Arteleku és una gran sort. Tots els anys hi ha un expert que dirigeix algun taller. Són veritables experts, però és difícil fer alguna cosa semblança directament a aquestes referències. Penso en un Raimond Krumme, per exemple, d'Alemanya, un dels representants més coneguts de l'animació independent. Com veu l'espai dins de si? “Jo ho faria així i així”, et dirà, però és molt difícil ficar-se dins del seu cap. Un mateix no funciona així! Hi ha referències, hi ha pel·lícules, però és difícil copiar-les. No té sentit esforçar-la com a tal si no es troba a l'altura d'aquest tal. No, almenys, si les virtuts d'un van d'un altre costat. Amb aquestes virtuts hem de fer el millor que puguem. D'altra banda, hi ha cinema, ficció, i hi ha moltes coses que estan comptades. En això també tinc referències, i les he utilitzat de forma molt poc…

Explícitament?

Explícitament! Copiar pla. Agafa el pla de cinema i anima't. Però coses molt conegudes, encara que no m'acordava d'on les havia tret. Però el còmic, la literatura… són referència. Per exemple, contes curts. El lliurament del Premi Nobel a Alice Munro em va alegrar molt. Al meu costat ningú entenia per què, però em va donar una alegria extraordinària. Aquesta dona, d'uns vuitanta anys, en el petit poble d'Ontario, ha rebut un reconeixement i ha tingut en compte als seus personatges, aquesta atmosfera… Veu la seva foto i llegeix els seus contes, i sempre hi ha un flaix així! És una alegria tenir aquest tipus de referències!

El curtmetratge també és un flaix?

No ho crec. Molta gent m'ha dit: “He vist la teva pel·lícula, en la primera no he entès res, m'agradaria tornar a veure-la”. És també el meu error, significa que no controlo bé l'idioma, que no dono a l'espectador el temps suficient per a entrar en la història, per exemple, o que no l'ajudo a seguir el camí que jo vull perquè tregui les seves conclusions. D'altra banda, també tinc tendència a fer-ho: faig el que faci, estic predisposat a introduir molta informació, encara que el públic no les entengui. Jo, no obstant això, prefereixo que l'espectador, en lloc d'entendre tot, s'apropiï d'alguns detalls, de l'atmosfera. I, en qualsevol cas, que l'espectador tingui ganes de tornar a veure la pel·lícula, tampoc és dolent!

L'atmosfera…

Però per a crear atmosfera necessites els personatges adequats, una història atractiva. L'atmosfera no és gens superficial. Per exemple, les pel·lícules molt ben construïdes no m'interessen molt: animació molt bona, molt fina, molta textures, tot molt bonic… A vegades em fa ràbia, no crec empatia en mi, no m'interessa aquest treball. Atmosfera, sí, però ull!

Què és, doncs, el que t'interessa?

Contar la història que vull i deixar les portes obertes. I, al mateix temps, comptar alguna cosa perquè jo pugui entendre la història que conto. En el cas d'Hotzalak, almenys, la necessitat de comprendre una situació que no entenc, a través d'imatges.

Fa temps que la tesi doctoral t'espera sobre l'antiheroi.

Sí, hauria d'acabar, deslliurar-me d'aquesta càrrega. No sé per a què han d'acabar aquests treballs! Començo a crear, torno, i oblit que la tesi m'espera! Necessito continuïtat, i això és el més difícil. Ho he fet molt, tanmateix, està avançat. He parlat molt de sobre l'antiheroi durant els anys passats, però em correspon escriure. També dona el perdó…

Com combines l'animació amb la pintura dins de tu?

El personatge d'Hotzanak té un costat, l'ocult, que tendeix a amagar-se en les profunditats del seu interior. Un personatge que està canviant emocionalment, fins que en un moment oblida l'animació i es llança al surrealisme. Volia arribar a aquest extrem. Vaig estar ensenyant el personatge, mostrant-lo, no en excés ni en insuficient mesura, fins que de sobte vaig dir: “Ara crea un món fantàstic, irreal. Ficar-se al cap d'aquest personatge amb un munt de preguntes al cap”. I com arribar a crear un món així, aquest caos? Com ser mans i, al mateix temps, treure-ho tot amb fúria interior? En les pintures, les alegries i penes interiors, que no són ràbia ni ràbia, surten sense cap regla –excepte normes estètiques dins de la meva ment–, i en les pel·lícules he hagut d'esperar que s'obrís la caixa de Pandora. M'agrada el surrealisme, però és difícil d'entendre i, per tant, haig de posar l'ham per a arribar aquí, almenys en les pel·lícules. En els dibuixos, obro la caixa des del principi.

Quin camí li agradaria recórrer en l'activitat artística?

No ho sé. En aquestes dues pel·lícules [Els Catarros i els Cucs], el més bonic ha estat fer el treball que jo vull. He tingut independència. He rebut crítiques i això i allò. Necessito molt temps per a fer els treballs, per a prendre decisions. Tinc límits i estic lluitant amb ells. També en la baralla, perquè la gent que m'ha donat la subvenció no entén com una persona necessita tant de temps per a fer un treball. Llavors venen moltes sensacions. La culpa, per exemple.