És curiós. Suposo que hi haurà més, però no em recordo de nosaltres: dos en un, o un llibre en dos. Agafa d'una banda i una portada –amb pintura en el Romiatge de Ramiro Arrue–, un títol –Contes euskaldunes-, un autor –Anaven Zaldua–. Vostè agafa per l'altre costat i la mateixa portada, el mateix títol, però un altre autor –Gerardo Markuleta–. Un total de divuit contes escrits a dues mans: els propis de cada escriptor. I el títol pot fer molta por al principi, si els autors no anessin Zaldua i Markuleta. Amb aquests dos, ja saps que l'objectiu serà el dels aspectes més grotescos crítics del basc, que mai serà un content i bondadós plaer del basc. Això hauria de tranquil·litzar molt al lector.

Tanmateix, segurament tindrà un dubte: per on començar la lectura. Jo també ho vaig tenir: i vaig decidir començar per Zaldua, però el codi de barres el té la portada de Markuleta. O potser per a allargar més el plaer de descobrir al narrador Markuleta –sabeu que sentim més plaer quan sentim que ho sentirem–. El conte de Zaldua és conegut, i en aquest sentit podríem dir que no ha canviat massa des dels seus inicis; i si ha canviat ha estat per a afinar encara més els contes, per a llevar-li els excedents, per a portar-los als ossos, per a fer-los més efectius, millor. El filtre del mateix escriptor pot ser a vegades el galbahe més exigent –encara que diria que el més lax d'uns altres–. I així, en l'autoantologia que Zaldua va compondre en 2010, podem valorar positivament la inclusió de dos contes d'aquest Conte Basc –“Liburudenda” i “Zuloarena”–. Sembla poc en el primer cop, però és del 25%.

Però encara ens queda descobrir a Markuleta, el narrador de contes. Conegut sobretot com a poeta –encara que en les traduccions més recents–, amb el sobrenom de Jon Iriberri i amb un nom més propi. De fet, són les deu d'aquí, que jo sàpiga, les úniques obres que ha escrit en un llibre publicat. Evidentment, són diferents dels contes de Zaldua –no busquen l'estranyament del lector, els temes estan encara més enfocats en alguns aspectes de les relacions humanes–, però tenen una característica comuna: provoquen picor, són incòmodes, no són llegibles. Perquè, al cap i a la fi, i com hem esmentat anteriorment, en aquests contes totalment euskaldunes s'està treballant d'alguna manera en contra del que anomenem euskaldunidad oficial. I això em sembla tan bo com el fred d'hivern per a la nostra salut –la literatura–.