Leire Bilbao ens ofereix una interessant proposta en aquest llibre. Des del propi títol es pot apreciar el toc de fantasia, la poètica del text, que estem davant una història diferent.

Però aquesta primera impressió es confirma a mesura que es va endinsant en les pàgines. El primer capítol, breu com la majoria dels del seu llibre, està compost gairebé de dues lletres: ZZZZZZZ i sssss, la primera lletra del somni, la segona de la mosca que dona voltes. I al costat d'aquestes lletres, només hi ha quatre frases en tot el capítol, entre elles: “Tot està negre”, “S'escolta el silenci”, “És una mosca a la nit” i “Donant tornades al voltant de la meva orella, com si estiguessin donant tornades a la bola del món”.

Gorka és el narrador d'aquesta curiosa història, un noi diferent, i al llarg dels capítols sabrem, des de molts punts de vista, com se sent, com viu, a través de narradors com Gorka, la seva mare, tercera persona, però el més curiós és, sens dubte, el de Gorka. Gorka és un noi que se sent mosca i té vida de mosca: “No hi ha ningú en el mirall! ! –va cridar Gorka–. M'he tornat invisible! ! Com és possible? (…) això és tot el que reflecteix aquest estúpid mirall. No és tot això. I també una mosquita negra… Jo soc aquesta mosquita negra que reflecteix el mirall. Amaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! ! -va cridar Gorka.

I tal com va succeir en el llibre El canvi d'aspecte de Kafka, que se cita en el conte, aquí també es converteix en protagonista l'insecte. Gorka serà Euli, sentirà mosca. I a partir d'aquí, tenim relats curts sobre les mosques, que són més familiars que les mosques. Així sabrem que, després de la mort de l'àvia, el seu cor va ser posat al seu avi i que quan l'avi dorm en el sofà obre la boca com un parany per a atrapar a les mosques; o com quan una mosca toca el bol Mirin canvia el bol a Gorka, o…

Però el lector té la sensació d'una xarxa d'aranyes atrapades en un ambient que es creen entre si més que el valor intrínsec d'aquestes petites històries que compte, fins que l'arribada del nou veí trenca amb tot això en el final del relat, oferint un final obert i esperançador.

La història és bella, més bella encara amb les imatges suaus de Maite Gurrutxaga, amb els seus colors pastissers i els seus dibuixos jugant amb els espais, sens dubte un conte interessant i recomanable que ens presenta als protagonistes que surten dels estereotips tradicionals.