Viatge a Ítaca: camí llarg i escarpat
- La majoria dels partits catalans volen celebrar un referèndum sobre el futur polític que s'aveïna a Catalunya. A això ho criden ‘dret a decidir’. Pel que sembla, la majoria de la població manté aquesta demanda. Sembla que en els últims anys el nombre de partidaris de la independència ha augmentat amb força, i molts d'ells volen córrer el camí cap a la independència. Volen celebrar el referèndum immediatament, i volen arribar immediatament, sense cap mena de fuita, a la Itaka dels somnis dels nacionalistes: ser un estat independent.
El sistema polític espanyol en el seu conjunt s'ha oposat a aquesta petició amb una única justificació: el principi de legalitat. Un referèndum així i contra la Constitució, així com la independència de Catalunya. Per tant, no hi hauria res més a discutir.
Per tant, la qüestió no és tan transparent com a uns i a uns altres els agradaria.
La qüestió no s'extingeix en la falda del principi de legalitat. Però difícilment es farà un referèndum que pretengui ser un referèndum il·legal, un referèndum de legitimitat i de convicció jurídica i política. En les democràcies liberals, i això és el que ens agrada o no, el que ens serveix de marc i model, el principi bàsic és el de legalitat: el límit de la resta de principis. No hi ha conseqüències que el principi democràtic pugui aportar fora del principi de legalitat. Aquest és el principi que s'ha imposat amb total transparència tant en els casos de Quebec com en els d'Escòcia.
I la independència és especialment inassolible. D'una banda, el dret internacional no reconeix el dret a la independència fora de les situacions colonials i, com a excepció extrema, fora dels casos de remedial secession –per tant, violacions brutals dels drets humans i polítics–. Aquest últim camí, no obstant això, és especialment difícil, tal com mostra el cas de Kosovo. I a l'Europa occidental difícilment s'admetrà tal cosa mentre no canviï el model geopolític.
D'altra banda, en totes les democràcies liberals la divisió d'un territori dins de l'Estat és contrària a la Constitució. Sigui o no un sistema federal. L'exemple més clar és la guerra civil dels Estats Units.
No obstant això, els temps han passat. Els casos del Canadà i el Regne Unit demostren que s'està construint i abordant un nou model en els ordenaments constitucionals “occidentals”. Però fins a quin punt ha canviat el model?
El Tribunal Suprem del Canadà va obrir un nou model en la seva Declaració de 1998, quan va haver de reflexionar sobre el dret de Quebec a constituir-se com un Estat independent. I va declarar clarament que cap territori del fons de la Federació té dret a ser independent. No existeix, per tant, en absolut, el “dret a decidir”.
Però això no vol dir que l'assumpte acabi aquí. Què fer en un sistema democràtic si la majoria dels ciutadans d'un territori volen clarament la independència d'aquest territori?
La independència d'un territori exigeix una reforma de la Constitució, que necessàriament ha d'obrir la porta a la independència de manera expressa. En aquest sentit, si en un sistema democràtic la immensa majoria dels ciutadans d'un territori (a clear majority as a qualitative evaluation) manifesten clarament la seva voluntat de fer del seu territori un Estat independent, el principi democràtic exigeix, inevitablement, que s'atengui aquest desig. Perquè el principi de legalitat ha de basar-se en la legitimitat democràtica.
La reforma de la Constitució exigeix, tanmateix, el consens de moltes voluntats. Per a això, totes les parts tenen l'obligació d'obrir la porta a la negociació política. És la novetat més evident de l'Audiència del Canadà. En la negociació, cadascuna de les parts es jugarà la legitimitat democràtica del seu objectiu. Els principis que inspiren la Constitució exigeixen que els uns i els altres actuïn d'acord amb el que exigeixen.
Però aquest és l'àmbit de la política. Ningú garanteix que vagi a aconseguir el seu objectiu. I pot ser un camí sense sortida. El sistema polític mostra la mesura de la seva capacitat en aquest camí. I també el seu acolliment i credibilitat a nivell internacional. En aquest àmbit, Espanya té un problema especial perquè ni tan sols permet que el poble català expressi directament el seu desig polític. I això pot convertir-se al novembre inevitable davant els exemples de Quebec i Escòcia.
En qualsevol cas, vist el que ha succeït en el món, la conclusió és inevitable: el camí cap a la independència és absolutament llarg, abrupte, difús, ple de riscos i sense cap seguretat. Però això és el que ens va ensenyar el fascinant poema de Konstantin Kavafis, un poema que la majoria de nosaltres vam conèixer per primera vegada a través de la versió de Lluís Llach. En aquest taüt hauríem de tornar a escoltar amb atenció la meravellosa cançó, especialment aquells que volen que la independència de Catalunya es faci de seguida.
* Alberto López Basaguren és professor de Dret Constitucional en la UPV.
Tren geltoki bateko nasa, bi lagun eta besarkada bat. Besarkada hori izoztuta geratuko da hurrengoan elkartu arte. Ni etxera itzuliko naiz, bera hor geratuko da. Han geratuko da aske izanda ere injustiziak harrapatu nahi gaituelako sentimendu mingarria ere. Jesús... [+]
