A principis del segle XXI s'ha produït un gran canvi de cicle en el món i enmig d'això s'ha adaptat la salsa de la incineradora de Guipúscoa, en el marc de la major crisi econòmica dels vuitanta anys.

Fins llavors, com en molts altres llocs, les corporacions privades que gestionen l'energia i els serveis públics van col·laborar amb les autoritats i alts funcionaris de les institucions en la planificació del territori a Guipúscoa, estant un empleat dels cuidadors multinacionals del medi ambient de la CAPV.

Calia canviar la gestió dels residus, igual que en Bizkaia, Navarra i Iparralde: Europa havia ordenat el tancament dels abocadors. Cada planta va ser dissenyada per a Bizkaia, Navarra i Guipúscoa, segons l'esquema que han organitzat les multinacionals en la majoria dels llocs d'Europa.

No obstant això, a diferència de la construcció de Zabalgarbi en Bizkaia, a Guipúscoa la ciutadania es va mobilitzar massivament quan el projecte d'incineradora es va acostar al seu entorn: Irun-Hondarribia, Astigarraga, Hernani, Urnieta, Zestoa-Zumaia, Donostia-Sant Sebastià… La població que temia que els residus es cremessin en els forns gegants, alertada per metges i remeiers, els militants anti-incineració colpejaven amb força la campanya. Les primeres notícies d'alternatives per a les escombraries en el món arribaven fins al sòl.

Per a entendre bé aquest moment, no oblidis que el debat s'ha adaptat mancant una força important en el joc de comandament i oposició de les institucions, una de les quals habitualment tenen l'hegemonia a Guipúscoa, representada per Herri Batasuna. Seria llarg explicar com arribem a aquest apartheid polític, els fracassos dels intents de negociació entre ETA i el Govern de Madrid, la falta d'acord entre l'esquerra abertzale i el PNB, les actuacions de les forces fàctiques espanyoles, les opcions estratègiques dels independentistes armats…

L'alternativa ha estat elaborada per la gent de l'esquerra abertzale i dels voltants, que manava en Usurbil acoquinant la il·legalització de la incineradora en els Ponts d'Usurbil i Lasarte-Oria, per a generalitzar la recollida selectiva de residus que s'estén a Catalunya i sobretot a Itàlia, o portar el Porta a Porta i instal·lar-lo al poble amb els vots dels regidors d'Aralar, PNB i PSE.

En les eleccions municipals i forals de 2011 s'ha produït el canvi de cicle polític, que després d'un període d'incertesa ha exposat amb lleugeresa les seves conseqüències: En donar per conclosa la lluita armada, l'esquerra abertzale s'ha unit a uns petits partits de la zona, ha aconseguit la seva legalització i ha pres possessió del poder en molts pobles de Guipúscoa més la Diputació. Mentrestant, s'estava obrint a altres localitats una nova alternativa als residus sense incineració. El moviment “En contra” (incineració) s'ha convertit en “A favor” (Escombraries zero), també s'ha produït una transició en la militància.

Tot ha sortit a relluir quan Europa està sumida en una profunda crisi econòmica, que amb el pas dels mesos i els anys s'ha convertit també en social, política i cultural. Els propis defensors del sistema liberal han reconegut que res serà igual una vegada superada la crisi. Cada vegada més crítics creuen que el món ha entrat en un cicle molt diferent, que ha arribat fins als seus límits un model de creixement, que ha sobreviscut a la crisi del clima per la contaminació atmosfèrica, al sistema industrial capitalista, al fracàs de la banca que va organitzar les finances sobre l'especulació a canvi que l'Estat s'ofegués en deute, que ha provocat una dràstica disminució de les matèries primeres i sobretot del petroli, l'enorme endeutament de les institucions públiques en el món, l'injust repartiment de les riqueses…

Col·loca el teu cap, jove, quan els representants de l'esquerra abertzale que governa a Guipúscoa al novembre de 2013 han donat per tancat el projecte de la incineradora. Amb la decisió s'ha accelerat la carrera per a organitzar un nou sistema de gestió de residus. Poc temps tenen els guipuscoans. A pesar que la quantitat de residus generats ha començat a disminuir, tant per la reducció del consum ocasionada per la crisi, com per la reducció de les escombraries generades per la reducció de les escombraries generades per la crisi i pel fet que a la fi de 2013 dues dotzenes de pobles i 125.000 ciutadans –entorn del 18% de la població guipuscoana– han reduït les seves escombraries finals a prop del 20% –entorn del 80%–, el 70% o més de la resta dels guipuscoans segueixen barrejats directament a l'abocador.

El nou pla organitzat per la Diputació de Guipúscoa amb alguns experts europeus està endarrerit, cal organitzar i construir infraestructures, cal estendre la recollida selectiva generalitzada a tot el territori, l'alarma social que han obert els principals mitjans de comunicació contra els intents de canviar el sistema entre la ciutadania no és fàcil de veure, cal construir noves col·laboracions i consensos entre polítics i forces polítiques…

Fins aquí sé què respondré al que em preguntarà en 2023. La persona que viva veurà com evolucionarà la gestió dels residus en els pròxims deu anys. Com veurà, si el món ha estat capaç d'organitzar una transició una mica ordenada sobre una vida més sostenible… o no. Ara, no obstant això, en 2013 sí que sabem que s'ha produït una revolució a Guipúscoa.

Hi ha un nou paradigma en marxa. Els experts estimen que el 90% de tot el que genera l'ésser humà ha començat a ocupar el lloc que li correspon en la planificació, els debats, els costums de la ciutadania. Reduir el màxim possible, reutilitzar el generat el més a prop possible o reciclar-ho. La responsabilitat del residu és de qui el genera. Qui contamina paga. El contagi no és lliure, ni alternatiu…

El nou paradigma s'ha pegat als pobles de Guipúscoa i Sakana de Navarra. En molts altres municipis que es mantenen en el vell model, la ciutadania també s'ha sumit en aquesta transició de manera independent. Ara, per a ser eficients, les empreses i corporacions que són els principals generadors de residus hauran d'endinsar-se en el model d'Escombraries Zero. Els productes que no puguin ser reciclats hauran de ser retirats del mercat i substituïts per uns altres més sostenibles.

Al cap i a la fi, a Euskal Herria també apareixen en aquest àmbit els dos models alternatius que té el món en plena crisi. D'una banda, el de Bizkaia, amb tecnologia, energia i un model d'organització hiper-concentrat, tot el procés organitzat entorn del forn industrial, gestionat per multinacionals, contaminant, car. D'altra banda, el de Guipúscoa, un model més horitzontal, més distribuït per comarques, que inverteix a la mà d'obra de la gent en lloc de les costoses recollides i tractaments hper-sofisticats. Perquè cada vegada es parla més de la transició cap a un model sostenible, la dels residus pot ser el punt de partida.

L'alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna, va representar el model caduc que ha fet esclatar la crisi: “Benvolgut ciutadà, deixa'ns les teves escombraries i t'oblidem, nosaltres te la solucionem”. Molt abans de 2023 es veurà que aquest model estava construït sobre ocultar un major cost.