El món es juga molt en les negociacions de Ginebra. Sobre la taula està la tossudesa de l'Iran per l'energia nuclear, però a això s'uneix la superioritat militar d'Israel, la guerra de Síria, la força de les monarquies islamistes petrolieres del Golf, el propi petroli de l'Iraq...

Pierre Haski ha titulat la seva anàlisi en Rue89, la branca de Le Nouvel Obsesrvateur de la coneguda línia editorial socialdemòcrata, titulada “Pourquoi Laurent Fabius a torpillé l’accord de Genève avec l’Iran”. És a dir, un pacte madurat fins al punt de signar que l'ex primer ministre socialista, Laurent Fabius, i actual ministre d'Exteriors de França, ho va enfonsar amb torpedes.

El món s'ha sorprès que els Estats Units i el seu principal enemic en les últimes dècades, la República Islàmica de l'Iran, hagin estat precisament França els que han contribuït a restablir les relacions. Però no per Nicolas Sarkozy sinó per François Hollande, el veterà Laurent Fabius.

Fabius ha argumentat que el que es va emportar a Ginebra era un “mal pacte” i un “terrible corbatí”, és a dir, a favor dels iranians. Al periodista un diplomàtic francès li ha dit que res d'aquest tracte li impedia a l'Iran avançar en el seu programa nuclear militar, i que, sense garantir-ho, donaria un termini de sis mesos per a pal·liar la duresa del bloqueig econòmic que sofreixen els iranians.

El diari Le Monde, fidel guardià dels interessos de la república francesa, va publicar un editorial l'endemà de la derrota: "França és un obstacle per a una negociació? Lectura massa fàcil. Per contra, es dedica a la vigilància de les normes per a evitar la proliferació d'armes nuclears. Fa l'efecte que li tira en cara a l'equip d'Obama que va massa ràpid. França està convençuda que abans de tranquil·litzar a l'Iran, la pressió econòmica que li ha obligat a asseure's a la taula de negociacions, ha d'aconseguir garanties que facin impossible a l'Iran fabricar una bomba atòmica. (...) França ja té una última carta guardada: Les sancions imposades a l'Iran no es poden desfer sense que tots els europeus estiguin d'acord”.

S'ha representat a Ginebra el repartiment de papers entre Obama i Hollande, un yanki negre, un bon policia, un socialdemòcrata francès, un gendarme dolent? Aquesta impressió no la donen els qui s'han filtrat per l'entorn de les negociacions.

Alain Gresh, que fa un seguiment exhaustiu dels missatges d'Orient Mitjà, ha penjat alguns dels tuits més il·lustratius de Twitter en el seu blog de Le Monde Diplomatique. El ministre d'Exteriors suec, Carl Bildt: "Sembla que a Ginebra els debats més durs no han estat amb l'Iran, sinó amb la resta del grup d'Occident. No és bo”. El director del National Iranian American Council dels iranians exiliats als Estats Units: “Fabius converteix la vida en un infern per a Kerry (...). El consens es va fer patent fins que els francesos van llançar una magrana. S'ha necessitat un dia sencer per a reparar els danys”.

Atenció al 20 de novembre

Què està fent França en els últims mesos? Aquest de Ginebra no és el primer. El pacte es va elaborar i va aconseguir amb la iniciativa russa de controlar les armes químiques de Síria, la qual cosa, com ha demostrat el temps, ha servit per a acostar el conflicte a la via negociadora.

Alain Gresh ha comparat l'actitud de Lorent Fabius davant aquesta pèrdua d'oportunitats i el discurs de Dominique de Villepin contra la guerra en 2003, en l'inici de la guerra contra l'Iraq, davant l'ONU. Des de llavors, Nicolas Sarkozy, no pel seu compte, sinó pels interessos geopolítics dels principals poders de l'Estat francès, va canviar el to de la diplomàcia. François Hollande no ha canviat això, sinó que ha augmentat. La política exterior de França per a molts experts està avui prop de la més dretana dels Estats Units d'Amèrica. Agur De Gaulle grandeur ametsak!

Netanyahu no ha dissimulat res: “A Israel no l'afecta aquest acord”, “l'Iran farà el millor negoci de la seva història a canvi de res per a ella”, “Millor no tenir un pacte que un mal pacte”, “si se li lleven les sancions a l'Iran, serà molt difícil tornar a posar-ho”… I, al cap i a l'últim, una amenaça unilateral: "Israel no permetrà a l'Iran que tingui armes atòmiques, perquè no les té ningú. Punt”.

Molts experts diuen, entre ells la Wikipedia en anglès, que mesura amb molta cura els comptes d'Israel, que Israel té 200 bombes atòmiques sobre el terreny. Des de la dècada de 1950, Israel ha forjat l'àtom amb l'ajuda, en un principi, de la indústria i els militars francesos. Si és una curiositat escandalosa que la que té bombes impedeixi bloquejar les negociacions amb el veí que vol les bombes, és més rar encara: A l'Iran se li retreu que no dona la llibertat suficient als observadors internacionals per a explorar les seves pròpies olles nuclears, i a Israel, que té bombes, no se li pot manar cap observador... perquè mai ha signat un pacte per a augmentar les armes atòmiques, al contrari que l'Iran.

Després de la derrota del 9 de novembre, en què intentaran negociar amb l'Iran els representants de les 5+1 potències fins al 20 de novembre? l'Iran diu que enriqueix urani en un 3,5% per a la central elèctrica de Boumenor i en un 20% per als reactors de la seva recerca a Teheran, Natanz i Fordowen.

L'organització internacional AIEA calcula que ja té enriquits al 20% dels productes en un volum de 186,3 quilos i de 240 bastants per a produir una bomba. Obama ja va dir al març que l'Iran anava a complir un any per a això; avui es parla de sis mesos. En cas que no es produís, Israel atacarà abans per la força en la franja de Gaza.

Durant les negociacions dels dos últims anys, les potències occidentals han demanat a l'Iran que porti a l'estranger urani enriquit al 20%, que tanqui la central de Fordowk, que obri les visites dels inspectors d'AIEA a canvi d'enriquir urani al 3,5% i al 5% i portar isòtops mèdics de l'estranger.

Després de l'elecció d'Hasan Rohani com a president, després de les noves converses iniciades a l'octubre, l'Iran va fer una nova proposta: “treballar la confiança mútua” en la primera fase de sis mesos i en la segona determinar mesures transparents per a garantir la supervisió de l'AIEA, inclosos els controls inesperats dels observadors.

A partir d'aquest punt de partida, el dia 9 s'interromp el camí avançat. El 20 de novembre sabrem si hi ha un termini de sis mesos o si hem d'esperar que l'Exèrcit israelià comenci a atacar.