Immersos en un procés d'incertesa, és gairebé impossible predir com acabarà. Però, segur, res serà igual. Els més fervents i tancats defensors de la unitat indestructible d'Espanya saben que el que s'ha fet fins ara no val. La relació Catalunya-Espanya viu en l'actualitat una crisi sistèmica i és conseqüència d'una sèrie de motius que, com totes les crisis importants, s'han alineat en un moment determinat i al mateix temps.

Convé precisar on podem arribar, on estem i d'on venim. En el moment en el qual vivim, l'esquema habitual de l'activitat política catalana està trencat. Des de la Transició, el catalanisme hegemònic es va iniciar en la línia dels pactes amb els governs de Madrid. El catalanisme republicà i progressista que va emergir en la Segona República va ser escapçat completament per l'aixecament feixista del general Franco i va quedar destruït en la posterior dictadura de 40 anys. Durant la Transició va sorgir el catalanisme possibilista, situat entre el treball de reconstrucció de l'ànima del poble destrossat pel franquisme i el pragmatisme pactista. Recollia la tradició del catalanisme conservador que a principis del segle XX recollia la Prat de la Riba i cambo Lliga. La síntesi es va actualitzar del megalidergo de Jordi Pule, de la mà de la coalició CiU. Va ser ell qui va modificar l'arquitectura i la melodia del model que seria hegemònic en l'últim quart del segle XX. El procés de “reconstrucció nacional” del pujolismo i la modernització i regeneració paral·lela de l'Estat espanyol. Va ser una relació establerta en el mode “quid pro quo”. El nacionalisme català oferia la moderació econòmica i la modernitat que li faltaven a l'Estat espanyol. A canvi, aconseguia reformes descentralitzadores que a poc a poc permetien a la Generalitat adquirir noves competències que en un principi no eren molt més que l'oficina del lehendakari. Amb un millor a la mà, va seguir una estratègia de més de dues en el barri.

A l'ombra d'aquesta relació va sorgir a Catalunya un sistema de partits basat en el bipartidisme: CIU era el principal partit en el Parlament i el PSC era el principal partit de l'oposició en els grans municipis. El marc estava format per alguns aspectes com la frontissa: Independentistes d'ERC, ecosocialistes –hereus dels eurocomunistas del PSUC– i PP.

A conseqüència d'aquesta arquitectura, es va executar un sistema financer i econòmic estretament lligat als principals poders autonòmics. I així, aquestes estructures catalanes, a través de les relacions polítiques subordinades alimentades amb les estructures financeres i funcionarials d'alt nivell de l'Estat espanyol, es va crear un marc d'interessos compartits. L'elecció d'aquests sectors econòmics va ser clara, a canvi d'ofertes polítiques d'oportunitat de negoci.

La fórmula entra en crisi

Aquest sistema ha entrat en crisi i això és el que estan reivindicant els qui volen frenar el debat independentista amb el tercer camí que avui dia és molt poc, ni federal, ni confederal, ni tot el contrari. Per a molts, el punt d'inflexió va ser la sentència destructiva del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, però crec que això és simplificar. Segur que ha estat un agent important, però no crec que expliqui el fort creixement actual de l'independentisme català.

En el segon mandat de José María Aznar, amb el PP per majoria absoluta, les estructures de l'Estat espanyol van perdre per complet la complexitat de ser hereus del franquisme i van donar per acabat el seu procés de modernització. Els nacionalismes perifèrics ja no eren mals inevitables, eren una nosa. I l'Estat va iniciar una tensió recentralizadora. El centre ja no necessitava la perifèria. La negociació va acabar i l'estratègia d'intercanvi amb ell.

Després de 23 anys de mandat a Catalunya, el pujolismo també presentava signes d'erosió, i l'àmbit polític català es va bolcar. Els tres governs –PSC, ERC i ICV– van portar a CIU a l'oposició i aquí va alimentar el seu discurs sobiranista per a contradir, en una mesura significativa, el pacte d'ERC amb els socialistes. Al mateix temps, el triomf sobtat del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero va portar el malson que Catalunya i Espanya podrien acordar una fórmula per a una nova relació. Però no, durant el seu mandat es va tancar la porta de l'estatut. El catalanisme conservador de CIU va voler normalitzar la presència de Catalunya a Espanya i ara veia com Espanya va acabar la seva regeneració històrica sense aconseguir aquest objectiu històric.

A aquesta fallida cal afegir el problema crònic del dèficit financer i la contínua contracció de l'Estat per a les inversions públiques a Catalunya. El dèficit fiscal és insostenible i dessagna l'economia catalana: Des que Espanya recapta cada any, 16.000 milions d'euros no tornen a Catalunya. El dèficit fiscal oscil·la entre el 8% i l'11% del PIB de Catalunya, segons l'INE.

Aquesta persecució econòmica, la feblesa política i la falta de lleialtat permanent de l'Estat cap a Catalunya són els aliments de l'independentisme. Com ocorre en els processos històrics, són diverses les causes. Són, per tant, erronis els qui pensen que aquest creixement es deu a factors exclusivament econòmics. I més equivocat encara és el que pensa l'Executiu de Mariano Rajoy, que dilatant el temps i esperant la millora de l'economia espanyola, la febre independentista es desactivarà.

Mutació del mapa polític

Tot això ha posat potes enlaire el mapa polític de Catalunya. CIU i el PSC, que han estat hegemònics a Catalunya, han sofert un continu retrocés en les eleccions. La federació nacionalista ha sofert un fort desgast per governar en temps de crisi, a pesar que encara es manté una bona expansió territorial. Però la desigualtat entre els dos socis és el major erosionador de la federació, especialment per l'actitud constant del líder d'Unió, Josep Antonio Duran i Lleida, contra el procés independentista i que desacredita el canvi de rumb de la federació. I aquesta falta de credibilitat ha beneficiat a Oriol junqueras d'ERC, un líder que ha irromput en el partit republicà i que ha portat la pau interior. En l'actualitat, el nivell de connexió entre el lehendakari Mas i junqueras és molt elevat.

El PSC sofreix una greu crisi d'identitat. La indefinició del seu actual secretari, Pere Navarro, i els dubtes sobre la determinació del dret a decidir han portat als socialistes a una espècie de nebulosa. Estan defensant en la Constitució una reforma de caràcter federal en una dura solitud, sense el suport del propi PSOE, i això tampoc els ajuda. Aquesta indefinició fa cada vegada més freqüents les desercions dels sectors més catalanistes en el seu si, que consideren que el partit hauria de girar cap a tesis més sobiranistes, com l'han fet amplis sectors de la societat.

El pp també està sofrint l'erosió i veu que el partit C`s (Ciutadans), liderat per Albert Ribera, pot aconseguir amb tranquil·litat el vot d'un partit clarament unionista en el pp i en el PSC. C’s ha sabut recrear estèticament el seu discurs i amb això ha modernitzat el discurs de l'espanyolisme que no té complexos a Catalunya. Finalment, l'ICV ecosocialista i la CUP independentista estan competint per atreure a un electorat que sol dir-se “antisistema”. ICV, no obstant això, encara no ha definit bé el seu paper. Per la composició del seu cos electoral, encara mostra un grau d'indefinició respecte al procés polític obert a Catalunya. És cert que el partit ha acceptat els drets de consulta i decisió, però encara li costa definir la seva decisió. En el seu si hi ha partidaris de la independència, però també del federalisme i, per tant, això els acosta a les tesis del PSC. La Cup, en canvi, és una formació independentista, i en aquest sentit té un discurs clar i concret.

I ara què?

És molt complex preveure l'evolució política de Catalunya. Artur Mas continua dient que abans de final d'any anunciarà amb consens la data i la pregunta que es decideixi. Ara el debat està en la pregunta. Segons ERC, soci del Govern de Mas, la pregunta i la resposta han de ser clares i preguntar sobre la independència, com s'ha demanat clarament en les grans mobilitzacions ciutadanes impulsades per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). CIU no vol descartar fórmules més suaus, en lloc d'utilitzar el “Estat sobirà” o el “Estat propi” com a “Estat independent”, sinó a favor d'una consulta, però amb l'esperança que articuli consensos més amplis amb sectors que no són independentistas.de una forma o una altra, Mes sap que un pas enrere
pot ferir greument la seva credibilitat enfront de la dels seus votants abertzales, la qual cosa pot facilitar encara més el creixement d'ERC com a alternativa. Malgrat la competència, els republicans són conscients que l'enfonsament de CIU no seria bo per al procés independentista, ja que els nacionalistes conservadors atreuen al procés a sectors econòmics i polítics conservadors que el partit de junqueras difícilment atrauria. En part, això explica l'acord parlamentari que tenen els dos partits.

Sigui com sigui la pregunta, si finalment surt a la llum, caldrà veure amb quin grau de convicció vol realitzar la consulta l'Executiu de Mas. En aquest sentit, Oriol junqueras i el seu partit han deixat clar que estan disposats a formar un Govern de coalició si l'Executiu de Mariano Rajoy dona llum verda a la consulta. En aquest sentit, els republicans han donat suport als pressupostos de la Generalitat de 2014 per a donar estabilitat al govern català davant el procés.

L'escenari de l'any que ve, per tant, està totalment obert. És molt possible acabar 2013 amb la pregunta de consulta i la data formal. Però a Catalunya, tots són conscients, especialment entre els sectors més independentistes, que la reacció d'Espanya pot ser immediata i contundent, ja sigui impugnant la mateixa consulta, o fins i tot amb mesures més especials.

A partir d'aquest moment es veurà la veritable força del moviment independentista, ja que el que alguns han definit com a xoc de trens, utilitzat també amb un propòsit inspirador de la por a Catalunya, pot ser inevitable. D'una banda, la immobilitat escleròtica d'un Estat en decadència, que tanca les portes al menor canvi. Duren i Lleida és un Estat que no té cap intenció de cedir davant les demandes més moderades i favorables al statu quo. De fet, les reivindicacions d'aquests sectors no són més que versions recents fora del temps per a aconseguir el que no es va aconseguir amb la reforma de l'Estatut. Per a un sector molt ampli de la societat catalana ja no són suficients. Ha passat el temps de les reformes. I els que avui dia defensen les terceres vies, fonamentalment, estan oferint la volta al punt de partida de la reforma estatutària.

Per tant, amb una pregunta clara i amb data de consulta per a 2014, és possible formar un govern de coalició entre CIU i ERC que tingui com a objectiu tirar endavant el referèndum independentista. Ningú diu res dels plans B que poden haver-hi enfront de l'oposició total que probablement demostrarà Espanya. Però tant Mes com Oriol junqueras han deixat clar que la voluntat dels ciutadans d'acudir a les urnes es canalitzarà en les urnes. Està gairebé descartat anar a les pròximes eleccions europees en una gran coalició, només és a favor de CDC i, sobretot, com a salvavides del xoc previst, però ni UDC, ni ICV, ni la CUP el veuen clar tampoc els ERC. La convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries no deixa moltes opcions. I davant això, són tantes les variables que es poden incloure en el joc, que fer qualsevol tipus de previsió pot ser una mera ficció política. L'única cosa que es pot fer en aquest moment és esperar a com arriba l'acord sobre el llançament de la pregunta. I això, de moment, només està en mans de les formacions polítiques catalanes. Aquesta serà la primera decisió sobirana unilateral i després res serà igual.

* Enric Rimbau és periodista i analista polític.

(Traducció: Xabier Letona)