Temps dolços també. Lucien Etxezaharreta, en la conversa anterior, celebra el doble rostre de la vida. Les lletres de cançons d'Izan Etxamendi, ja siguin prosa o poesia, “tot és poesia en la seva obra: l'hàlit de la poesia, més ben dit, el vent la plena, i se subratlla des del principi que la poesia és cançó en qualsevol lloc”. El llibre compta amb un epíleg bastant interessant que ens ajuda a situar cada cançó i poema a la llum de la història i de la biografia de l'escriptor. També s'han afegit alguns manuscrits per a “degustar la seva bella i viva escriptura”. Finalment, arriba el disc amb el llibre. Antologia de la pell de gallina d'Etxamendi i Larralde (Elkar, 1998).

En aquest sisè volum dedicat a Ezterenzubiko, Maig ofereix la urgència lírica d'aquells que es van adonar de l'amargor, el perill d'extinció, la ruptura inevitable. Ens han arribat al cor les primaderas de l'autor d'Aurora, que encara no han arribat a Navarra. Moltes de les paraules són màgiques, cantades al costat d'Eñaut Larralde, paisà d'Etxamendi que se'ns va anar en 2012. Es va convertir, per exemple, en un himne “Yup la!” sobre l'homicidi atenuant de Carrero Blanco. Per tant, més d'un podria pensar que el fenomen sociològic d'Etxamendi va anar tant com la música i la literatura. I és cert, perquè aquella generació va donar un impuls a la revolució, eren nostres beats formals dels anys cinquanta, que a poc a poc van anar despertant de les derrotes del sud i de l'anestèsia del nord.

No obstant això, aquest llibre descobrirà a les seves mans que un to, molt romàntic, poc ornamental però bell, seriós però vitalista, li va tocar a un discurs que dormia profundament. En aquest llibre trobaràs la poesia de cinema cantada a la qual es refereix Itxaro Borda, dolorosa, melancòlica, uneca èpica: “La qüestió dels nostres gudaris/ La llum del món/ Cobert d'orhoitzes/ La gent basca/ Sou la nostra guàrdia”. Aquest mateix poeta adorat canta al Poble Basc d'una manera més íntima, barrejant el dolor polític i personal: “Estic en la soñación des de les muntanyes d'Orbaizeta”. I és que un somni és el d'Etxamendi, que encara no s'ha despertat, el dels homes i el de la naturalesa. Té la claredat dels qui creuen que el món pot canviar de cant, així com una tendència a la descripció i a la lírica arrelada. D'aquesta combinació neixen totes aquestes paraules, que produeixen una espècie de dolor en el cor.