Valerie Solanes en el seu escrit Manifest SCUM en 1968 proposa la desaparició dels homes, argumentant el mal que fan a la societat. Si llegiu la biografia de Solanes, entendreu que tenia moltes raons per a estar enfadat amb els homes (entre altres, l'haver sofert violència sexual per part de pare). No obstant això, va explicar que la intenció del manifest era literària i satírica, que tenia com a objectiu suscitar un debat.

 

Més que per escriure aquest text, Andy Warhol es va convertir en un famós per intentar assassinar a Warhol. El va acusar de robar un guió de cinema a Warhol. Li van diagnosticar esquizofrènia i va passar la meitat de la seva vida en un hospital psiquiàtric. A pesar que molts la titllen de bogeria d'un extremista, nombrosos crítics literaris i acadèmics elogien l'originalitat de la seva obra, la seva força, la seva crítica punxant a la societat patriarcal i el seu lideratge en el punk. Avui dia s'ha convertit en la referència del feminisme radical.

 

Haig de confessar que davant qualsevol expressió feminista amb un to violent, la meva primera reacció és la incomoditat. En referir-se a les virtuts del feminisme sempre es diu que és el moviment social que més canvis ha aconseguit en la societat sense vessar ni una gota de sang. Jo m'identifico amb aquest pacifisme, però em causa algunes preocupacions.

 

Les dones d'una generació que ha crescut en el somiat de la igualtat continuem vivint assetjament sexual, maltractaments i moltes discriminacions. En l'Estat espanyol són més de 50 les dones assassinades cada any i la resposta de la societat és molt tèbia. Ens han ensenyat a normalitzar i callar les agressions amb desesperació.

 

En els cursos d'autodefensa és habitual que més d'un expressi la seva compassió per l'agressor en proposar una estratègia per a fer front a l'agressor. “Davant el dubte, tu la vídua/Si tens dubtes, millor viuda” és un lema feminista en el qual la gent s'indigna. L'empipament i l'autodefensa no responen al model de la feminitat, però la compassió sí.

 

En la televisió o al cinema la violència apareix a tot arreu. Les dones solen aparèixer en el paper de víctimes incapaces de defensar-se, però són poques les que reconeixen la influència d'aquestes representacions, que diuen que és ficció. En obres com Kill Bill o Millenium, quan les dones exerceixen la violència –moltes vegades per a sadollar la set de venjança després d'haver sofert violència masclista– ens sentim més incòmodes que amb Stallone. Si en un vídeo feminista apareix irònicament l'ús de la violència, no es percep com a ficció, sinó com una invitació a la violència.

 

No som les feministes, sinó els homes masclistes, les que violem, colpegem i assassinem a les persones. Però la nostra capacitat d'empipament ha de mantenir-se apagada perquè ens controli. Sembla que som més perillosos per a aquesta societat que els agressors masclistes, perquè els nostres gestos agressius són una amenaça contra el poder patriarcal.

 

Les feministes ens trobem dia a dia amb les agressions sexistes i les resistències a superar-les. Tenim, com a Solanes, mil motius per a estar enfadats. Quan vivim un atac no és el moment de fer pedagogia, sinó de cridar. Reprimir la ràbia no és just ni saludable. Podríem discutir com enfocar aquesta emoció, però ho tinc clar, fins que no ens acceptem realment el dret a enfadar-nos i a defensar-nos, no serem capaços de complir el lema Sense agressions ni respostes. Un lema que causa tanta por, però tan necessari.