L'ACORD D'ESTORMONT, o el de Divendres Sant, va donar molta importància al tema dels presos en el procés de pau d'Irlanda del Nord. L'acord es va signar a l'abril de 1998 i establia que, per a juliol de 2001, 500 presos havien de ser al carrer. No obstant això, no es va produir amnistia, i es va crear una Comissió Independent que analitzaria de forma individualitzada la situació dels presos i preses per a dirigir aquest procés. La comissió va estar presidida per un advocat sud-africà anomenat Brian Currin, que ha estat designat president d'aquesta. 250 presos ja estaven en llibertat condicional per a gener de 1999. Entre 1998 i 2000 es trobaven al carrer 433 presos, dels quals 229 eren de l'IRA.

L'alliberament dels presos i el tema de les víctimes també va ser molt sensible a Irlanda, però totes les parts van entendre que era un recorregut que calia fer costi el que costi. En general, els presos tenien unes condicions, però l'important era que, si les seves organitzacions armades tornaven a l'activitat armada, tornarien a la presó. En una entrevista concedida a Gara en 2012, l'ex pres de l'IRA Pat Sheelan –actualment parlamentari del Sinn Féin– va destacar dos punts d'especial rellevància. El primer és molt conegut en qualsevol procés de pau, però és clau i, malgrat les dificultats, mai convé oblidar: “La sortida dels presos és imprescindible per a estabilitzar el procés”. El segon fa referència als moviments que han de donar els presos, a les relacions amb les seves organitzacions armades o moviments polítics, i d'això es parla menys aquí, almenys públicament: “La decisió sobre aquest àmbit ha de ser presa pel moviment polític i no pels presos”, afirmava Sheelan en l'entrevista.

Al febrer de 2003 es va donar per finalitzat l'apartat sobre la llibertat dels presos en el procés de pau. Fins a 2005 l'IRA no va informar del cessament de la seva activitat armada. En 2005, Harold Good i Alec Reid, sacerdot protestant i catòlic, van confirmar també que l'ira estava desmobilitzat.

El procés de pau a Euskal Herria està en LEKU, però abans o després hauran de donar-se mesures similars. Quinze anys després de l'acord, Irlanda del Nord està duent a terme un procés de convivència al país nord-africà. No hi ha dubte que cada lloc té les seves pròpies característiques per a negociar la pau i la convivència, però en totes elles hi ha alguns punts bàsics en comú: la voluntat de materialitzar la pau en el fons i alguns acords per a una nova convivència. Just el contrari del que va proclamar la manifestació de les víctimes del dissabte a Madrid: la convivència de vencedors i perdedors difícilment pot tenir futur, menys si es basa en la venjança.

I algú no sap quan el Govern de Madrid començarà la ciavoga de les víctimes i vull pensar que la doctrina Parot dona la possibilitat de fer-ho. Però, tal vegada, veient com se'ls dona el forcejament i la força que tenen les institucions de les víctimes, el lògic és pensar que hi ha festa amb els governs del PP i que potser cal esperar a algun PSOE per a donar una solució a la qüestió basca.

Sempre hi ha alguns mesuradors de la situació a cada moment i el més adequat ara és la de l'endemà de la doctrina Parot, en la qual bàsicament es tracta de com i quan s'excarceren els presos afectats per la doctrina. No té sentit pensar que l'Audiència Nacional espanyola estudiarà i alliberar tots els divendres la situació d'un pres sotmès a la doctrina. No tindria sentit, ni des del pragmatisme ni des del jurídic, per la qual cosa és de suposar que, després d'aquest primer remolí, l'alliberament dels presos induïts per la doctrina es realitzarà en un temps raonable. Però, d'altra banda, la posició del pp sobre la convivència i l'acord no ha estat fins ara raonable, la qual cosa també genera un pessimisme en la visió més optimista. Moltes vegades es pot pensar que el pp, en realitat, està provocant el retorn d'ETA i que, com això no és possible, somia amb alguna mena de divisió en l'organització armada o en l'esquerra abertzale.

Amb l'excepció del PP, la resta d'actors i actrius de la societat basca estan mostrant una actitud de sentit comú després de la sentència d'Estrasburg, i especialment l'esquerra abertzale, que, malgrat les mil raons i les necessitats per a celebrar la sentència, està demostrant que és capaç d'actuar amb sentit i responsabilitat per a les celebracions públiques. Tant de bo tot fos una actitud responsable cap a un guió ocult, no?