Pastors i caçadors, guerrers enviats pels regnes de Navarra i Castella, contrabandistes i duaners, comerciants i pelegrins. Tots ells han vist a Salvatierra en entrar en la Llanada i a tots els ha vist Salvatierra a mesura que s'ha acostat. Per això està en la zona de Salvatierra.

 

Fa 5.000 anys, els ramaders passaven pel pujol de la planícia alabesa oriental, per a traslladar als animals de les pastures d'estiu a les pastures planes d'hivern. Des del mateix territori en el qual es troben els dòlmens construïts als voltants de Salvatierra. El pas dels anys i dels segles va convertir els boscos en pasturatges i camps de cultiu i entre aquests prats i camps van dibuixar el camí que els romans van construir de Bordeus a Astorga, la calçada Iter XXXIV. Les pedres de l'antiga calçada continuen sent atacades pels pelegrins que opten per passar pel túnel de Sant Adrián, en direcció a Santiago de Compostel·la, des de Salvatierra.

 

Però Salvatierra no sempre ha estat de pedra. Navarra fins a 1200, el regne de Castella s'havia ensenyorit de Salvatierra aquest any. Alfons X el Savi aviat es va adonar de la necessitat d'una nova estació en el camí cap a Sant Sebastià i en 1256 va concedir el fur de vila i va convertir el poblat salvatierra d'Hagurahin. És llavors quan cal travessar el mur d'accés a la vila i les set portes que hi ha per a això. La visita, igual que el rei, es pot començar pel Portal del Rei. Igual que la Lluna, la gegantesca església fortificada de la plaça de Sant Joan ens atreu cap a la plaça. En el segle XV a. les sòlides parets de segles i les estretes i escasses finestres mostren que l'església no s'utilitzava només per a escoltar la missa.

 

A l'altura de l'església, veurem una llarga filera de grans arcs que pugen pel carrer de l'esquerra i dos carrers més al costat d'ella. El rei de Castella va dividir la ruta cap als ports del Cantàbric, com si d'una carrera ciclista es tractés, en etapes que es podien fer en un sol dia de carruatge. Laguardia, Vitòria, Segura, Villafranca, Salvatierra… A més del nom propagandístic, molts d'aquests pobles s'assemblen també en la seva estructura: estan formats per llargs carrers que es troben enfront de les esglésies que solen estar situades a banda i banda del poble.

Hi ha tres carrers en Salvatierra. Central, Principal. Té l'amplària suficient per a passar en el carruatge i allí es troben les cases més elegants del poble. El de l'esquerra és el carrer Zapatari i el de la dreta és el carrer Carnisseries. Abans d'ascendir per aquest últim, podem observar, a l'altre costat de l'església, el barri que es troba darrere d'uns coixins de pedra. No és espectacular, però els Aguraindarras coneixem aquest racó del poble amb el nom d'Urdai Txikia. Aquest era el barri jueu de Salvatierra, on es troba una de les altres set portes de la muralla. Entrant com el rei i sortint com un jueu, es pot fer una passejada de dos quilòmetres al voltant de la muralla, fins que torni a aparèixer a la porta del rei.

 

Hi ha poca gent i pocs cotxes al carrer de les Carnisseries, i fins al final no hi ha bars ni botigues. No és difícil imaginar que en alguns llocs s'ha retrocedit uns segles. L'inici del carrer és en si mateix una plaça, com la resta del poble, utilitzada en el seu moment per a aprofitar el permís de celebració del mercat que va aconseguir amb el fur. Però quan baixem el carrer, les parets de pedra ens estrenyeran. A la dreta, el convent gegant de les religioses. Sobre la porta un dels exemplars més antics de l'escut de la vila. Una mica més a baix, l'última casa abans d'arribar a la cantonada, la de les Vídues. Aquest és l'edifici civil més antic situat en Salvatierra, abans de l'incendi de 1564. El camí no sols va portar a comerciants i pelegrins, sinó que més de 600 persones van morir aquest any per la pesta negra. I el foc, potser, havia matat a la pesta negra. Es diu que la casa de les vídues era l'única casa de pedra que existia fins llavors en Salvatierra, per la qual cosa es va mantenir en peus. Després de l'incendi, no obstant això, el mur de pedra es va anar esfondrant a mesura que es construïen cases de pedra en llocs de cases de fusta incendiades. Entre elles, la casa on es recullen els delmes que es poden veure abans d'arribar a la plaça. Tres espigues d'escut petit ho denunciaran.

 

Abans que ens adonem, tindrem a la vista l'altra església fortificada que uneix els carrers i ens mirarà. Igual que la de Sant Joan, aquesta de Santa María és també una església gòtica del segle XVI. Sense entrar en el pòrtic, si mirem bé en la paret de la dreta, veurem el txoko habilitat per a celebrar el mercat dels cereals. En la paret s'aprecien clarament els noms, disposats a posar sacs al davant: blat, ordi, alolva... Si es prolonga el pas cap a l'esquerra de l'atri, es pot veure el Camí Nord original d'accés a Salvatierra.

Aquest d'Iparralde era el que els pelegrins que venien de Guipúscoa travessant el túnel de Sant Adrián, entre els monts Aratz i Aizkorri, utilitzaven per a entrar al poble. Seguint el seu camí, ens trobarem en primer lloc amb l'elegant casa dels Azkarraga, i amb un munt de cases amb grans escuts i llaurats que segons avancem pel carrer Major, ens acostarem de nou a la plaça de Sant Joan.

 

Esplai. Tablados. És el nom que reben els pòrtics de les cases de Salvatierra. Qui habitualment veu el temps en Euskal Telebista sap molt bé que els hiverns són freds aquí, però Eki també ens escalfa molt bé a l'estiu. Les primeres olvas van ser erigides pels veïns de Salvatierra per a la celebració de la fira.

 

Igual que Olbea, són moltes les paraules que s'han guardat en basca en Agurain. Per exemple, les sardes i les mans són utilitzades pels salvatierros castellanoparlants per a acudir a les herbes.

 

A punt d'acabar la gira del poble, el visitant que ha recorregut els carrers ja s'adonava de les ganes de viure en basca amb els veïns d'Agurain. El que compari a Agurain amb Salvatierra de fa 50 anys, en comptes d'amb un altre poble d'Euskal Herria, veurà amb claredat quant ha avançat la nostra llengua al nostre poble. El segle XX va començar sense els seus propis vascoparlantes i avui dia el 50% és euskaldun o gairebé euskaldun.

 

Pujant per Olbea al carrer Zapatari ens trobarem de seguida amb l'elegant edifici vermellós. No es pot descriure millor que com un ou l'Ajuntament de Salvatierra. L'Ajuntament és una pela d'ou amb gemma del segle XIII en el seu interior. Pela que protegeix l'antiga església de Sant Martí.

 

En el pòrtic d'aquesta església es van celebrar les primeres reunions de l'antiga Hagurahin, i es van construir presons, magatzems i altres, contra els seus murs, fins que en el segle XIX l'església i tots els afegits de la zona es van cobrir amb una sola teulada. Reformada fa pocs anys, val la pena fer una visita real, i per a això n'hi ha prou amb consultar les possibilitats en l'oficina de turisme del carrer Nagusia. La millor manera d'acabar la visita? Després de conèixer el poble de pedra, barrejar-se amb els veïns d'Agurain i prendre un glop.

 

Fins llavors!