En una de les nombroses taules rodones que es van poder escoltar en Baiona dins de l'acte “Alternatiba” el 6 d'octubre, al costat d'Iñaki Antigüedad i Joseba Azkarraga, la sotssecretària del sindicat ELA, Amaia Muñoa, va destacar la recerca realitzada per a ells per Florent Marcellesi.

Més d'un dels assistents s'hauria sorprès que ELA, veterana en els sindicats d'Euskal Herria, tingués en compte la transició ecològica de l'economia de Marcellesi, coneguda en ecologia política. Per què? Per a què? Com? Escrits en el fullet. Atès que el títol de la taula rodona recollia l'esperit de tota l'alternativa, “Els desafiaments d'Euskal Herria enfront de la reconversió ecològica, la sobirania alimentària i la transició energètica”, Muñoa va reconèixer obertament les dificultats del sindicalisme clàssic per a vincular l'agenda actual en defensa dels interessos dels treballadors.

Poques setmanes abans, l'1 de setembre, les centrals d'automoció, energia i paper unides amb el nou nom d'Unifor han convocat a Naomi Klein, una coneguda investigadora de la globalització neoliberal i activista en contra dels més grans sindicats canadencs. Això va posar un doble títol al seu discurs: “La crisi del clima i una agenda d'esquerres conjunta” i “Per què els sindicats han d'unir-se a la lluita pel clima”.

Encara que l'autor de No Logo i Xoc Doctrine i del documental The Take van fer moltes referències sobre la situació al Canadà, va fer una reivindicació que va interessar als treballadors de tot el món. Heus aquí el resum.

En els últims 35 anys les multinacionals han aprofitat totes les crisis –econòmiques, desastres naturals, guerres– en benefici dels seus interessos i no ha estat suficient que la gent conegui els fils d'aquesta lògica. De la mateixa manera que no són mobilitzacions contra aquesta lògica: neixen, s'enforteixen, s'encenen esperances i desapareixen. Per què?

Perquè estem intentant organitzar les restes de la guerra que ha commocionat la societat i als drets dels treballadors en aquests 30 anys. Els joves i no tan joves que han sortit al carrer són els nens i nenes d'aquesta guerra organitzada pel neoliberalisme.

Els nous moviments socials han portat moltes coses, la capacitat de mobilització de les grans multituds, la pluralitat real, el compromís amb les grans intencions, les organitzacions de democràcia profunda. Però són els moviments els que necessiten els sindicats dels treballadors, la seva història radical, la força institucional, per a donar estabilitat al moviment com ancora. La seva experiència d'organització.

Necessitat d'un sector públic fort

Però a pesar que la ciutadania es mogui contra l'austeritat imposada per les corporacions, encara li falta alguna cosa al moviment, segons Naomi Klein: que realment no creiem que sigui possible construir una agenda neoliberal en lloc d'una altra. Perquè els joves no coneixen res que no sigui la desregulació, la privatització i la retallada.

No sabem més que defensar, no construir. Però més enllà de renunciar a les seves mentides necessitem les nostres veritats. No n'hi ha prou amb rebutjar el seu projecte, necessitem el nostre projecte.

Les elits econòmiques i polítiques són extractivistes. Actuen com si no hi hagués límits, no per a arrencar matèries primeres al planeta, ni en el funcionament de la societat, ni en la càrrega que puguin suportar els cossos dels treballadors. La mà d'obra per a les elits és és una matèria primera que, igual que el petroli, ha de ser explotada al màxim, sense importar els danys col·laterals, ja sigui la salut, la família, l'estructura de la societat, els drets humans.

La narrativa més forta per a posar-nos davant d'aquest relat és la del canvi climàtic. El model econòmic actual no sols sacseja als treballadors, als pobles, als serveis públics i a les xarxes de protecció social. Sacseja la vida que sosté al propi planeta, destruint les condicions perquè pugui sobreviure.

El canvi climàtic no és un ‘tema’ que s'afegeixi a la llista d'uns altres. És el crit de la civilització. Perquè hi ha límits que no es poden depassar. Hem de fer una transició i ara.

Molts sindicalistes poden estar incòmodes en aquest debat, ja que treballen en sectors com l'automoció, la mineria o els sectors amb emissions de carboni. No han d'abandonar la crisi del clima als ecologistes, els sindicalistes han d'interioritzar que la revolució industrial que ha portat a la nostra societat a la riquesa és la que ara està posant potes enlaire tots els sistemes de la naturalesa.

Centrar-se en el clima no implica abandonar la resta de les lluites. Per contra, la crisi climàtica accentua la necessitat de fer front a l'austeritat, perquè la superació de les pròximes catàstrofes exigirà uns serveis i infraestructures públiques sòlides.

Hem de revitalitzar el sector públic. Per a reduir els silencis de carboni, es necessiten transports públics més nets a tot arreu. Canviar la construcció perquè sigui més eficient energèticament. No necessitem noves infraestructures, necessitem inversions per a millorar les existents. La lluita pel clima no allunyarà als treballadors de la lluita pels serveis públics, sinó tot el contrari.

Es necessiten milions de nous llocs de treball en aquesta política. Ja són grans les parts de l'economia low-carbon, amb baixes emissions de carboni, sovint pagades de manera errònia. No castigar a aquests amb les retallades, cal fomentar-los amb un millor salari. Es necessiten més cuidadors, educadors, sanitaris, de serveis públics...

Com finançar-ho? Les elits ja han demostrat que hi ha diners, ho han utilitzat per a treure als bancs del forat. Els diners està en els bancs i en mans de les grans companyies que causen la crisi del clima. Els que han promogut una globalització sense normes de lliure comerç, a més de la desocupació que suposa la desindustrialització, són els principals culpables de la crisi climàtica.

Per tant, apliquem la norma "the polluter pays", ha de pagar el contaminant: impostos per als emissors de carboni, imposats per a les transaccions financeres, imposats per als beneficis de les corporacions.

Naomi Klein diu al final que la pròxima vegada que ens tanquin una antiga indústria contaminant no hem de conformar-nos. No demani permís. Ocupem l'empresa, l'assumim, la convertim en cooperativa, comencem a convertir-la en una activitat més sostenible. La crisi del clima és una eina: la prenguem i la usem per a exigir el que se suposa que no és possible.