Quin va ser el teu primer contacte amb la dansa?

El primer contacte el vaig tenir com a espectador mentre veia les obres de dansa contemporània que es feien en l'antiga sala La Fosa. Quan era estudiant a Vitòria vaig començar a rebre classes. Em vaig formar en tècniques d'improvisació i contacte. Vaig rebre algunes ajudes per a la creació i de seguida vaig començar a fer petites peces. Vaig treballar com a aficionat durant un parell d'anys amb els meus amics, i en 2001, em va cridar Damián Muñoz per a un treball (també ballarí gasteiztarra, viu a Barcelona i Milà) i vaig decidir quedar-me a Barcelona. Llavors realment vaig començar a ballar. Al final vaig decidir anar a Brussel·les perquè em va interessar la companyia de dansa Ultima Vegada. Fins a 2009 he treballat en aquesta companyia i ara treball com a solista. L'any que ve tornaré a treballar amb ells, amb motiu del seu últim treball, en la gira.

Has presentat a The Darling Scenes com a solista. Com en anteriors treballs, crea una relació especial amb el públic. Els mires, els assenyales, adquireixes la seva actitud. T'agrada provocar al públic?

M'encanta crear un vincle especial, projectar alguna cosa més enllà de l'espai escènic. Més que provocar-me, diria que tracte de buscar connexions amb el públic, no evito la seva presència i si algú m'observa, haig de saber que és real. Sobretot en aquest últim treball, el personatge se sent acorralat, aquesta presència és evident.

Es pot crear per crear o la creació ha de ser sempre la meta de mostrar?

Sempre estem creant per crear. No obstant això, a vegades has d'aclarir el rumb o les intencions, has d'estructurar el que estàs fent, però en la base està aquest component, crear. És absolutament útil per crear, al cap i a la fi està fent el mateix treball físicament. Quan creguis, per crear, o quan balles, per ballar, és absolutament legítim.

El públic dona una altra dimensió a l'obra?

Per descomptat. L'objectiu final és compartir alguna cosa perquè sigui vist. Es crea una espècie d'intercanvi, i aquesta mirada externa completarà el que estàs fent. Per això, és important parlar amb el públic, saber què és el que els agrada. El més interessant és que amb aquesta mirada exterior es completa l'obra de teatre. És l'objectiu final de la creació, m'interessa especialment el que portarà de tornada el treball realitzat.

En aquest últim treball, The Darling Scenes, a més del moviment, uses la paraula, mescles diferents tendències escèniques.

Sí, en aquest treball hi ha diversos registres diferents. És similar a la meva trajectòria, bastant heterogènia. Al cap i a la fi, som això, un sac, en el qual fiques tot el que has après en caminar i ho barreges tot. He fet coses molt diferents, i això també es reflecteix en aquest treball. El cos, en si mateix, té moltes característiques com a mitjà d'expressió. Es poden dividir en disciplines, es pot entendre com una dansa teatral. Crec que són les arts escèniques en general. Al cap i a la fi, la veu també és una de les característiques del cos, el camí cap a la comunicació. És com afinar un instrument, a on vols arribar per a comunicar el treball que has fet. Al final, m'ha sortit de manera natural, però és veritat que té molts registres. No existeixen normes. El món abstracte és tan útil com el pur realisme, tal com es mostra en aquest últim treball. La creació ha de dependre del moment i de les necessitats de cadascun.

Vas ser a Brussel·les perquè a Euskal Herria no hi ha treball per a ballarins?

No hi ha possibilitat de treballar professionalment com a ballarí. I no hi ha treball per a ballarins, en primer lloc, perquè no hi ha companyies sostenibles. Cadascun crea el seu, i bona sort! No és possible. Per a tenir una carrera professional cal sortir a l'exterior, per a poder crear un treball i poder ensenyar-lo 100 vegades. A Bèlgica la professió de ballarí és una professió més. El treball freelance també s'ha imposat, però també és una oportunitat per a treballar en una companyia i tenir un contracte de treball. Si hi ha serveis permanents, la gent viu d'aquí, formen una família, i la resta. Allí això és més normal, aquí és inviable.